Manel no havia trepitjat mai el Festival de Pedralbes i té el seu mèrit perquè “després de 10 anys és complicat tocar en un lloc nou a Barcelona”, segons el seu frontman Guillem Gisbert. Ho feien en la nit calorosa d’ahir, exactament una dècada després de gravar el seu disc debut Els millors professors europeus (Warner Music / Discmedi, 2008). Per celebra-ho, gairebé a les acaballes del show – encara que cap dels quatre són molt aficionats a fer espectacle en les seves actuacions – els van sorprendre amb un pastís i globus en forma d’un deu gegant. Advertia el mateix Gisbert que a vegades passen coses així als concerts i es fan els sorpresos encara que estiguin programades, però ahir no va ser el cas. I tots – Arnau Vallvé (bateria), Martí Maymó (baix), Roger Padilla (guitarra) i Guillem Gisbert (veu) – van donar unes gràcies sinceres.
Però comencem pel principi. Va inaugurar el concert Les cosines, el mateix tema que obre el seu últim disc Jo competeixo (Warner Music / Discmedi, 2016), quart àlbum que presentaven davant d’una audiència que probablement també coneix el camí ‘de la Floresta a la Bonanova’, com diu la delicada cançó Temptacions de Collserola (Jo competeixo, 2016). Una audiència que no beu birra, no fuma i no menja, fins i tot no treu el seu telèfon per fer fotos perquè tot això estava prohibit dins de l’Auditori del Festival Jardins de Pedralbes. Per la seva voluntat tampoc parlen ni deixen parlar. Potser per alguns, més acostumats als cicles de música clàssica del Liceu és el paradís, però jo sóc més d’anar a l’Apolo. I crec que els Manel també ho són. Perquè sense cervesa i tabac, sense comentar i gravar el que passa sota l’escenari… Segur que això és un concert de pop-rock?
Però aquí estaven la banda barcelonina i jo, una Dona estrangera (Els millors professors europeus, 2008), per primera vegada tots dos vivint com ho fan els ‘upper Diagonal’. És a dir: amb totes les comoditats. Escoltar Coriolà, el quintet de Premià de Mar que compta amb Miqui Puig com a productor, assegut a la gandula més còmoda, cortesia de CasaViva, i acompanyat del teu perfecte còctel, doncs sí, és guay. El festival és un luxe d’ensomni. Assegut també s’estava dins d’aquell auditori a l’aire lliure. Fins que van arribar el dos hits més hits de Manel: Boomerang i Benvolgut, tots dos del seu segon disc 10 milles per veure una bona armadura (Warner Music / Discmedi, 2011), que va transportar el folk català als tops de les llistes de pop nacional. Aquí sí que sí. “Aquesta m’encanta!”, diu la noia del vestit blau a la meva dreta. El sector on jo estava es va aixecar tímidament. Amb la tornada també es van emocionar els d’abaix. I la meva visió es va tenyir de colors pastel.
Els temes es van anar succeint, amb una barreja de cançons noves i mítiques, com Teresa Rampell (Atletes, baixen de l’escenari, 2013) amb L’espectre de Maria Antonieta – molt adequada per ser interpretada als jardins del Palau Reial –, Jo competeixo – la original, i potser amb un punt menys de flow, que no pas en la històrica actuació amb els P.A.W.N Gang al Desconcert d’iCat –, o la ultimíssima Sabotatge, on fins i tot van fer una petita coreografia. Tres cançons d’un nou disc competitiu, una evolució d’aquella romàntica maqueta que van presentar en el Sona9 ara ja fa 10 anys. Potser son una mica sosaines sobre l’escenari, però es que lo guay de Manel, a més de les seves delicioses melodies, és que siguis com siguis no pots evitar veure la teva vida reflectida en les seves lletres. I lo guay del Festival de Pedralbes és que te’n vas d’aquells jardins decorats de manera tan idíl·lica amb els Backstreet Boys, que mai passaran de moda, igual que tu i els teus mocassins.
Autores de este artículo
Paula Pérez Fraga
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
