Si existeix l’expressió coitus interrumptus és per nits com la del dilluns a la Sala Apolo de Barcelona. Mark Lanegan, que presentava el seu nou treball Somedody’s Knocking (Heavenly Recordings, 2019) al Cruïlla de Tardor, va haver d’abandonar l’escenari com a conseqüència dels problemes de so, després de 50 minuts de concert.
Tot i que Lanegan va néixer a Washington ara fa 54 anys, el dilluns va aparèixer sobre l’escenari de l’Apolo amb puntualitat britànica. Acompanyat pels cinc membres que formen la seva banda, amb la seva habitual cara de males puces i glopejant una llauna de beguda energètica, el veterà artista va arrancar amb la també energètica Desbelief Suspension i una ondulant Letter Never Sent, dues composicions que pertanyen al seu últim treball i que van caure amb timidesa sobre un públic encara expectant.
Després d’aquesta primera presa de contacte, la sala va despertar definitivament amb la potent Hit the city. Aquesta cançó, interpretada originalment a duet juntament amb PJ Harvey, va sonar dilluns pletòrica gràcies a la incorporació de la veu femenina de Shelley Brien, teclista de la Mark Lanegan Band i també actual parella del cantant nord-americà.
Durant els seus més de 30 anys de carrera, Mark Lanegan ha canviat el com però no el què. El grunge inicial de la seva etapa com a líder dels Screaming Trees ha deixat pas a un rock gairebé industrial, molt influenciat per l’electrònica i el blues, i que recorda a l’escena britànica dels 80. Un aparent nou estil que embolcalla el mateix missatge fosc i tètric que ha caracteritzat Lanegan durant la seva trajectòria. Aquesta evolució musical va quedar palesa en les interpretacions de cançons com Stich it up o Night Flight to Kabul, incloses al seu àlbum més recent.
Però va ser amb Burning Jacob’s Ladder que l’exmembre de Queens of the Stone Age va poder lluir tota la profunditat de la seva veu, que cada any que passa sona més trencada i arenosa.
A aquestes alçades de la seva carrera, l’obra de Lanegan no necessita presentació. Potser per això l’artista va evitar qualsevol interacció amb el públic durant el concert, i va limitar-se a restar palplantat sobre la part central de l’escenari de l’Apolo, com una mena de crooner modern.
El blues va prendre el protagonisme amb Bleeding Muddy Water, que va servir de prèvia per a Ode to Sad Disco, peça que resumeix a la perfecció l’esperit de la seva obra més recent.
Però quan els malucs del públic començaven a moure’s i el concert semblava desencadenar-se, van començar els problemes de so. Després d’un primer recés obligat de cinc minuts, la Mark Lanegan Band va tornar a intentar-ho amb Harborview Hospital, però després dels primers acords, els músics van tornar a parar com a conseqüència dels problemes tècnics i van abandonar l’escenari.
Uns vint minuts després, l’organització del Cruïlla de Tardor va anunciar que el concert quedava cancel·lat per desavinences entre l’artista i la sala, extrem que Lanegan ha negat al seu compte oficial de Twitter. Un trist final per a una nit que prometia.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
