Oques Grasses: Tot s’acaba

Si hi ha una veritat inexorable en aquest món, és que tot s’acaba. La vida, les relacions, les sèries de televisió, la tinta de la impressora, la cervesa de la llauna, els terminis per entregar treballs de la facultat… També els grups de música. Si més no, fins a nou avís. Així, Oques Grasses, màxim exponent del pop mainstream en català, es va acomiadar del seu públic amb un espectacle grandiloqüent a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, ple a vessar. Una superproducció de dimensions colossals que, malgrat l’ambició i les ínfules de transcendència, va pecar de freda i excessivament prefabricada, tot i que les emocions entre banda i públic es van acabar desfermant en el tram final.

Sempre fa il·lusió veure un grup català jugar a la Champions League dels concerts barcelonins: l’Estadi Olímpic. Encara més si canta majoritàriament en català. Ara bé, els tres-cents turistes que esperaven asseguts a les escales del MNAC l’inici de l’espectacle de les Fonts de Montjuïc no semblaven gaire impressionats per la riuada de persones que es dirigia cap al recinte en la tercera de les quatre nits que els osonencs han exhaurit. Una displicència que contrastava amb l’expectació que es respirava a les graderies, amb centenars de persones apurant les darreres ungles que els quedaven. Amb uns deu minuts de retard, les llums es van apagar i la pantalla ovalada que coronava l’escenari es va omplir d’imatges dels inicis del grup. Aquell recurs audiovisual va servir d’excusa perquè Josep Montero aparegués en un petit escenari situat al centre de la pista. Amb uns pantalons clarament oversize, que fregaven l’estètica del pijama, i el seu ukelele, va interpretar Córrer pels camps en solitari.

Un inici íntim i un pèl anticlimàtic que va donar pas a un discurs preparat: “El que per amor va començar, per amor acaba. Ens ho passem bé una estona i ens en recordem tota la vida?”, va preguntar al públic abans de donar pas a la resta de la banda, que, des de l’escenari principal, va arrencar amb la introducció de Petar-ho. El primer cop de Miquel Biarnés al tom-tom —bateria d’excepció en aquesta cançó— va coincidir amb l’inici d’un castell de focs artificials que va encendre la festa a l’Olímpic i va donar el tret de sortida a una descàrrega ininterrompuda de hits dels osonencs.

Sta guai va despertar els primers «la-la-las» de la nit, mentre que Elefants va convertir l’estadi en un karaoke col·lectiu, amb Josep Montero apartant-se del micròfon, com és habitual, per deixar cantar el públic. Tot seguit, va sonar la coldplayera Cara de cul, que va donar pas al moment més Txarango de la nit. Bancals i Cançó de l’aire, amb els seus ritmes de reggae i funk, van permetre lluir-se a Guillem Realp al baix. El to va canviar de sobte amb l’esclat dels baixos saturats de Com està el pati. Com ja és habitual en aquesta cançó, Montero va baixar fins a primera fila per fer cantar els aficionats més fidels, entre els quals destacaven els nens i adolescents.

Després d’una aturada mínima, va començar a sonar la fanfàrria amb aires d’ska de Cavall estable, mentre els membres de la banda tornaven a pujar d’un en un a l’escenari. La freda reacció del públic, però, no va satisfer Josep Montero, que va demanar repetir tota la seqüència abans d’arrencar amb la primera estrofa. “Si quan comença el bombo us poseu a cantar tots, serà l’hòstia”, va advertir. Com ja és habitual en els concerts d’Oques Grasses dels darrers anys, John Brown va ser també el moment del confeti. Un grup de seguidors va pujar a l’escenari per encarregar-se’n i després s’hi va quedar. Fins i tot un d’ells, el més atrevit, es va arrencar a cantar la coda de la cançó. Montero el va batejar com “el Ricky Martin”, fet que va provocar les rialles del públic. Aquest és, segurament, el gran mèrit d’Oques Grasses: convertir cançons que es podrien titllar d’infantils o pròpies de caus i esplais en grans èxits intergeneracionals. I això es demostrava a l’Estadi Olímpic, on tant nens de vuit anys com senyores de cinquanta seguien plegats la coreografia del «petit indi».

Tot es movia dins dels codis previstos i els aires de festa major es van mantenir amb Cul i Passos importants. Durant aquesta última, una part considerable dels assistents es va treure la samarreta, tot i el fred que feia a l’Olímpic. Potser el públic català no destaca per ser especialment expressiu ni cridaner, però, sens dubte, sí per la seva capacitat de sacrifici. Aquest va ser un dels pocs moments del concert dedicats a la primera etapa del grup, en un repertori centrat principalment en els seus darrers àlbums.

Immediatament després va començar un tram centrat en el darrer treball de la banda, Fruit del deliri (Halley Records, 2024), en què l’electrònica va guanyar protagonisme. Montero, amb la capa que ja havia lluït en l’anterior gira, es va sumar a les coreografies dels ballarins durant BAMBI i MOLTA TRALLA. La càmera seguia exclusivament els moviments mil·limetrats dels ballarins, que es combinaven amb una il·luminació potent i uns visuals molt treballats. Mentrestant, la resta de la banda quedava relegada a un segon pla i gairebé es limitava a reproduir els «oh-oh-oh» de la tornada. La precisió de cada moviment i l’acumulació d’estímuls visuals feien que el conjunt s’acostés més a una coreografia assajada al mil·límetre que no pas a una actuació especial, capaç de sorprendre.

Tal com marcava el guió, la intensitat va baixar amb PINGPONG, que va sonar més delicada del que és habitual gràcies a l’acompanyament d’un quartet de corda. Mentre Montero entonava la tornada pausada, el públic encenia les llanternes dels telèfons mòbils o aprofitava per enregistrar l’escena. Ara bé, la treva va durar poc i el ritme va tornar a pujar amb COM EL DIA I LA NIT. Això sí, l’absència de Julieta va restar força a la cançó, malgrat els esforços de dues coristes per suplir-la. A més, el barroquisme sonor, gairebé techno, de la tornada contrastava amb la fredor que es respirava entre el públic, que semblava reservar l’entusiasme per a l’aparició de la barcelonina. La manca de col·laboracions va ser una de les notes amargues de la nit, ja que bona part dels espectadors hi havien dipositat moltes expectatives.

Com si la banda hagués previst aquesta reacció i hagués necessitat capgirar la situació, Oques Grasses va contraatacar amb els canons de foc durant CAP AMUNT, mentre les plataformes de l’escenari s’elevaven i es desplaçaven.

L’estadi es va tornar a convertir en una pista de ball amb In the night i Bye bye, que van encetar la part final del concert. L’aire festiu va deixar pas al to transcendental amb Serem ocells, que, en els darrers compassos, va arrencar el primer gest d’emoció a un Montero sorprenentment fred durant bona part de la nit. Fins aleshores, l’espectacle havia prioritzat l’impacte visual i la successió de grans èxits per damunt dels moments de veritable complicitat. El grup va enllaçar la cançó amb Torno a ser jo, sense donar treva al públic, que aleshores sí que va saltar massivament.

Finalment, ara sí, l’emoció es va desfermar amb La gent que estimo, el gran hit dels osonencs. Conscients que allò s’acabava, els assistents s’abraçaven en petits grups. En un moment de catarsi col·lectiva, les llàgrimes els lliscaven galtes avall mentre la característica veu de falset de Montero recorria les estrofes. “Sempre porto un tros d’ahir, i un altre cop m’escapo”, cantava tot l’estadi a una sola veu.

Mentre sonava De bonesh, els membres del grup van baixar a la pista per tornar a acostar-se a l’escenari central. Allà van cantar plegats Sort de tu. “Brindem per les persones que han deixat petjada”, entonava Montero, contenint l’emoció. Bona part dels assistents el va imitar, alçant els gots en un brindis col·lectiu a preu d’or, tenint en compte el cost de les consumicions a l’estadi.

En aquell moment, el grup —amb la notòria excepció de Josep Montero— i el públic es van fondre en un mar de llàgrimes, d’aquelles que es vessen quan un s’acomiada d’algú que l’ha acompanyat durant una part important de la vida. Llàgrimes d’agraïment per haver demostrat que un grup en català no té res a envejar a un gran artista internacional, però, sobretot, per haver marcat diverses generacions d’oients. Perquè a la vida tot s’acaba, per molt que bona part dels presents hagués preferit que aquell concert no s’hagués acabat mai.