Miro qualsevol pantalla i el fato no deixa d’actualitzar-se, miro per la finestra i el que veig és una estampa completament diferent, la d’una tranquil·litat tensa. Visc a Vic, ara al centre, i un dimecres al matí l’activitat és poqueta, els bars ja han tancat, hi tornaran al migdia, hi ha gent al carrer i tot es desenvolupa sota un tel ordenat i tediós, avui tampoc es veu el sol. Contrasta un món amb l’altre, contrasta l’allau de novetats que se sobreposen als llimbs d’internet, amb una realitat on tot passa esglaonadament. Constatació que tots tenim tan assumida que s’ha convertit en tòpic, però que ara, en la situació que vivim des del març del 2020 s’evidencia encara més. On vull anar a parar?
Doncs que la metàfora de les dues finestres, la lluminosa i la de vidre, em serveix per representar com estic percebent i vivint la música. Veig que segueixen passant moltes coses, però que realment no en puc viure cap. La realitat a la meva capital de comarca és que l’únic lloc on es programava música assíduament (la Jazz Cava) ha tancat portes des del març, va fer un cicle de concerts a l’aire lliure a l’estiu que es va veure interromput per les restriccions en actes culturals i va poder celebrar el Festival de Jazz a l’octubre complint la freda normativa. Al setembre també es va celebrar el Mercat de Música Viva, però des de llavors, un silenci eixordador. Crec que aquest panorama desolador és compartit en molts altres punts del país on l’activitat musical ha quedat reduïda a zero.
Els feixistes campant lliurement per on la campanya els porti, la població sense poder sortir del municipi i aquells que a través de l’art denuncien com s’han fet les coses i acusen sense complexos, a punt de ser engarjolats
És per això, que quan els de VOX es presenten al teu municipi un dissabte qualsevol de campanya, no anar a confrontar-los no és una opció. Que mentre tu no puguis sortir del teu municipi mort culturalment, es presentin a la Plaça Major un esquadró de 50 feixistes (cap vigatà) i facin al seu míting sense cap problema, no pot ser una opció. D’entrada, perquè els partits que fomenten obertament la xenofòbia no haurien de poder accedir al Parlament, per tant, no haurien d’estar proclamant les seves idees pels pobles amb l’excusa d’unes eleccions i, després, perquè anar a boicotejar un acte d’aquest tipus pot ser de les coses més divertides que has fet en els últims mesos.
Les imatges, que ja ha vist tothom, dels disturbis després del míting eren la representació del rebuig a una formació política que no hauria d’existir com a tal i a un dia a dia que de tan tediós es converteix en violent. No estic dient que el nano sobre el furgó negre trobés a faltar els concerts perquè no ho sé, però el que puc dir és que, per mi, aquella tarda d’insurrecció juvenil va ser el més a prop que he estat a l’energia d’un concert vitamínic pre-Covid.
I és curiós, tot això ho escric a dos dies que acabi el termini perquè Pablo Hasél ingressi voluntàriament a la presó, una opció que el raper lleidatà no contempla. D’enaltiment del terrorisme l’acusen, per les lletres d’algunes de les seves cançons i el condemnen a una pena de 9 mesos de presó. Els feixistes campant lliurement per on la campanya els porti, la població sense poder sortir del municipi i aquells que a través de l’art denuncien com s’han fet les coses i acusen sense complexos, a punt de ser engarjolats.
La cançoneta no sona gaire alegre, la veritat. Parlar de música justament aquesta setmana, per mi, és parlar d’això, i és clar que he escoltat discos nous i he tret la pols a d’altres que feia temps que no em posava, però la percepció i la vivència musical que tinc a febrer del 2021 és la de restricció per totes bandes.
Autor de este artículo
