Estiu. Sóc més de la cançó dels Zoo que de l’estació, una cançó que amb què vam descobrir al bo d’en Panxo, i que al Palau Sant Jordi fa un parell d’hiverns la presentava així “Doncs bueno vam començar fa vuit anys amb una història més o menys així”, abans d’entonar les primeres frases “Cau la calor a la safor bombeja el ritme”, que al llarg dels últims deu estius hem ballat al ritme de la calor. Aquests valencians posen fi a deu anys d’himnes en la seva llengua, omplint per allà on passaven, deixant empremta amb les seves rimes i ritmes, reivindicant amb les paraules la constant lluita de classes que defineix molt el món actual. Explicant històries a voltes boniques i a voltes tristes, narrant sobre unes cançons.
Prendre la decisió de posar en aturada un projecte tan gros i exitós com és Zoo per com ja avisaven en la seva primera cançó “Jo tinc set de vida, no de fama”. Una vida que els ha dut a la fama gràcies a tres grans àlbums, un parell d’EP’s, algun single més, on s’han guanyat a una generació àmplia de gent que ha trobat en les seves lletres camins per ser feliços. Segurament com ells al veure les multituds cantant aquestes cançons en una teràpia col·lectiva per gaudir en aquell moment d’una emoció conjunta, trencant la quarta paret entre grup i públic en una comunió perfecta guanyada a pols.
Ara els toca viure, continuar amb allò que els faci feliços, com recuperar Rawpublik per un instant, no tornar a pujar dalt d’un escenari, banyar-se en l’anonimat, sabent el Monet es queda presenten les nostres biblioteques musicals, que l’imaginem rodejat de bons moments al costat de bona gent, almenys en el meu cas, perquè trobar-se amb Zoo era estar amb bona gent, tant ells com qui els programaven, des del 2015 per primer cop a El Tingladu, com al Palau Sant Jordi amb la família de Propaganda Pel Fet!. Recordo que vaig coincidir amb ells a Castellbisbal l’endemà dels atemptats de Barcelona del 2017, i el primer que van fer en veure’m és preguntar si el dia abans estava per Barcelona fent fotos i si estava bé. No sé els cops que els he vist en directe, segur que menys de les que voldria, però ara toca acomiadar-los amb un gràcies ben gran, trist per si no tornen però alegre per saber que és el que volen i segur que és el que necessiten.
A l’estiu, han estat molts anys que marques de begudes han buscat apropiar-se de la banda sonora poc original, en moltes ocasions, amb sintonies a anuncis estiuencs, algunes quedant-se al imaginari col·lectiu, ben jugades per part de publicitaris que sempre han volgut associar la calor al bon rotllo i passar-ho bé. A mi hem refresca més el clip d’Estranged de Guns N’ Roses amb els dofins i Slash solejant sobre l’aigua, o el School’s Out de Alice Cooper, però com deia Panxo, “No estem fent merda facilona, ací fem himnes”. Ell no parlava d’aquestes cançons segurament, però encaixa com un gua la frase per descriure aquestes dues cançons. Que la calor no ens afecti a l’hora de cribar el gra de la palla, i ens deixem portar per la intenció de escoltar només cançons amenes i estiuenques i deixem de banda altres sonoritats perquè sigui estiu. La sindria, els cafes amb gel, el gelats, la puta sorra de platja i altres estampes d’aquest mesos, no estan enfrontades a escoltar nous àlbums de bandes poc amables, d’anar a concerts a sales, I de fer coses que fem la resta d’estacions. L’imaginari general d’ubicar cada cosa a cada estació, cada vegada menys marcades i existens, pero més útils que les de tren, buscar la cançó de l’estiu és menys necessari, sobretot quan mai hi hagut la canço de la primavera, tardor o hivern (Les nadalenques no conten). Bé, d’hivern si, i es també de Zoo.
Autor d'aquest article
