Ran Ran Ran: Vet aquí una vegada, L’hereu

La pluja havia deixat deserta l’entrada. Els qui haurien enlairat núvols de fum, assentaven les copes i les ampolles de cervesa sobre la barra de la sala. Allà, a aixopluc del temps capriciós de març, feien riures i esperaven a Ran Ran Ran.

A l’escena, algun tamboret, alguna cadira, un parell de micròfons i una bateria a primera línia. Intacte tot, immòbil, esperant als seus eterns companys. I allà hi pujaven, els uns i els altres, prenent posicions i amb alguna petita ensopegada que marcava la tònica familiar de la trobada.

Ran Ran Ran eren la nit del divendres 31 actors i aquell vespre ens volien explicar l’historia de L’hereu, el protagonista del seu darrer i segon disc. Les seves histories, que prenien forma de cançó, de sobte també cobraven vida.

Entre acords, entre bambolines, arpegis i somriures, l’Hereu marxava de casa, vivia i tornava. Era l’eix central de la nit, i en Ferran Baucells n’era la veu en off, d’aquesta auca. I la bateria, capitanejada per Jordi Farreras, marcava el ritme de la seva marxa. Amb escombretes, amb masses o amb les mateixes mans, controlant dinàmiques com de forma gairebé màgica; hipnotitzava a cada un dels allà presents, que seguien amb els ulls ven oberts cada redoble.

Els dits seguien acariciant cordes, les segones veus encertaven cada nota i l’atmosfera creada era clara i compacta. Érem a dins del disc, érem amb l’hereu i l’acompanyàvem a les tornades quan cantava al seu amor o recordava cançons del passat.

L’hereu finalment tornava a casa, se n’adonava a Homecoming Song que el temps passava hi fos o no, i s’acabava el conte, l’obra, la història de tantes persones. El grup se n’acomiadava amb Quan devalla l’estiu, enlairant-se com un helicòpter al tram final i tancant el relat, deixant temps per un parell de cançons més fora de l’últim disc.

Llavors els qui feien riures i esperaven a Ran Ran Ran, ara els hi deien adéu; assentaven les copes i les ampolles de cervesa sobre la barra de la sala i enlairaven núvols de fum a l’entrada que, llavors, ja havia deixat d’estar deserta tot i el temps capriciós del mes de març.