La cinquena edició del Curtcircuit ja és aquí, aquesta vegada amb el Ray Collins’ Hot-Club i Los Locos del Oeste que actuaven dilluns passat a la sala Bikini de Barcelona.
El quartet barceloní Los Locos del Oeste és capaç de transportar-nos, en un plis plas, a sonoritats dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Dilluns passat van venir a presentar el el seu nou treball, Y su loco country jazz (Buenritmo Records, 2015), un EP amb quatre temes, tres dels quals –No melody shines like you do, Maldito sombrero i, el boogie, Why you do me like you do- són composicions pròpies, mentre que el quart és una versió de Jolly Joe Clark, en homenatge a George Barnes, un autor molt admirat per la banda.
Liderats per Mario Cobo (Nu Niles, Los Mambo Jambo) i l’argentí Legacaste, veu i guitarra tots dos –impecables guitarres!-, amb el Lega i el seu barret de ‘cowboy’ tan caricaturesc, i la ‘steel guitar’ de Cobo aportant suggestius tocs hawaians, i amb una sòlida i precisa formació rítmica, amb Xavi Cortés (contrabaix) i Blas Picón (bateria) van oferir un addictiu country swing recuperant autors semi-oblidats com Chet Atquins, Bob Willis o Tweedy Dee; un estimulant exercici de recerca, una excepció en el panorama musical d’aquest país que només es pot articular des d’un profund coneixement del terreny que trepitgen, i una boníssima preparació tècnica.
La proposta del Ray Collins’ Hot-Club sobrepassa la noció de concert habitual i té molt més a veure amb la d’espectacle. Es tracta d’una ‘big band’ de formació alemanya -qui ho diria!-, nou músics, experts instrumentistes, encapçalats per Andreas Kollenbroich, àlies Ray Collins (veu, guitarra i vibràfon), molt carismàtic, i que té com a element fonamental una poderosa secció de vent que dota els seus concerts de l’imprescindible múscul. Nombrosos àlbums d’estudi els avalen i el seu directe és espectacular. Alguns dels seus components toquen junts des dels anys vuitanta, però és al 2000 quan es constitueix finalment la banda. Des de llavors i fns ara han actuat a grans festivals d’arreu del món. Aquesta és la primera gira per Espanya, actuant a sales de mitjà i petit format.
Molt elegants dalt l’escenari, tots amb vestit jaqueta de color bordeus i amb llacet negre al coll -menys el líder Ray Collins, vestit de color xampany-, fidels a una època i al seu ideal d’entreteniment -la del gran Glenn Miller, la de Louis Jordan, la de Bill Haley i tants altres-, combinant, hàbilment, diferents estils com el rhythm’n’blues, l’swing, el jive, el jump, el blues, el boogy o el rock’n’roll, o com en el seu darrer disc Cutting out (Brisk Records, 2015), el més ambiciós de tots, amb quaranta músics dins un estudi emulant aquelles grans orquestres dels anys quaranta i cinquanta que acompanyaven a grans ‘crooners’, com Boby Darin o Frank Sinatra.
Impressionant el repertori, sense ‘set list’. Ni pausa ni treva. Molt seductors. I a sala les parelles no paraven de ballar… De pel·licula!
Autores de este artículo
