Els problemes de salut mental en general, i les malalties mentals en particular, estan cada vegada més presents a les nostres vides. De fet, rebre teràpia psicològica s’ha convertit en una part més de la rutina de moltes persones. I, encara que pugui no semblar-ho a primera vista, aquesta és una notícia excel·lent.
Sempre s’ha dit que adonar-se de l’existència d’un problema és el primer pas per a solucionar-lo. En aquest cas, quan parlem de temes que afecten un col·lectiu, podríem dir que visibilitzar un problema pot ser el primer pas per a, com a mínim combatre’l. Per aquest motiu, cal aplaudir a aquells esportistes, artistes o músics que donen visibilitat i normalitzen una problemàtica tant estesa en la nostra societat i, durant molts anys, també tan silenciada.
Fruit d’aquests testimonis, moltes persones que pateixen estan una mica més a prop de buscar ajuda. Testimonis com el que Lady Gaga plasma a la cançó 911 (Chromatica, Interscope, 2020) on parla obertament dels seus problemes d’addicció als psicofàrmacs i menciona els “petits monstres” que l’han arrossegat a viure situacions traumàtiques. O el testimoni del sempre controvertit Kanye West, que va declarar obertament el seu trastorn de bipolaritat a través de Yikes (ye, Def Jam, 2018), peça en la qual explica que no considera la seva condició una discapacitat, sinó un superpoder.
Per si no n’hi hagués prou, a aquest auge del capitalisme més salvatge se li ha unit també la pandèmia del coronavirus
Sense anar més lluny, el disc guardonat amb el premi al millor álbum pop dels Grammy 2020, el When We All Fall Asleep, Where Do We Go? (Interscope, 2019) és tot un àlbum conceptual que tracta la depressió, l’ansietat i fins i tot els pensaments gairebé suïcides d’una Eilish encara adolescent.
Però és una marciana Billie Eilish? Ens hem de prendre aquests exemples com a casos aïllats? Doncs les dades suggereixen ben bé el contrari: Segons l’Organització Mundial de la Salut, 350 milions de persones pateixen depressió al món, mentre que segons la mateixa entitat, entre el 8% i el 15% de la població mundial en patirà al llarg de la seva vida. Una autèntica pandèmia dins de la pandèmia.
La música ha servit al llarg de la història per a difondre anhels i esperances col·lectives de la societat
A més, la depressió és només la punta d’un immens iceberg generat per un sistema social, productiu i de consum que cada vegada colla més als ciutadans, buscant sempre la màxima explotació dels recursos de producció per a aconseguir maximitzar els beneficis econòmics, sense tenir en compte el benestar de les persones. Per si no n’hi hagués prou, a aquest auge del capitalisme més salvatge se li ha unit també la pandèmia del coronavirus, que ha generat tones d’incertesa, ha provocat la retallada de drets individuals més bèstia dels últims 50 anys i ha esgarrat els somnis i objectius vitals de milers de persones.
Tot i haver estat sempre canalitzada a través de la indústria, la música sempre ha servit al llarg de la història per a difondre anhels i esperances col·lectives de la societat. Ara, sembla que comença a exercir de portaveu d’una societat que sembla haver dit prou. I és que la salut mental ha de ser sempre prioritària. Perquè com deia la gran Sophie, “It’s okay to cry”.
Autor de este artículo
