The Cat Empire: figura de consens

Els australians continuen escrivint la seva història d’amor amb Barcelona amb dos concerts a una sala Razzmatazz amb entrades esgotades.

Figura de consens és un concepte que sentim des de fa temps a telenotícies i tertúlies polítiques del món. Els partits van bojos buscant aquests éssers escollits perquè els salvin i resolguin els seus maldecaps. Mentrestant, el món de la música té aquest problema resolt des de fa temps i escampats per tot el món hi ha artistes i grups que aconsegueixen unir a gent completament diferent amb les seves cançons. Una d’aquestes figures ve d’Australia i es diu The Cat Empire.

Els motius d’aquest fet són diversos, un podria ser per exemple el seu eclecticisme. El grup no es posa cap barrera estilística ni en els discos ni en el directe, en què hi trobem des dels ‘tumbaos’ latin que surten del piano d’Ollie McGill en cançons com Sol y sombra o Like a drum, fins a aproximacions a l’ska a Still young o una Daggers drawn derivada cap al jazz, amb una batalla final de solos de la secció de vents, la bateria i el teclat.

I és que amb els anys s’han convertit en un grup d’aquells que fa enveja a la resta de músics. Un grup que es pot permetre el luxe de sortir a l’escenari gairebé sense cap decorat, vestint camises hawaianes i samarretes sense mànigues, perquè com canten a The Chariot, les seves úniques armes són els seus instruments. Els instruments i cançons com Steal the light, Brighter than gold o la més recent Bulls, que dijous feien avançar al respectable cap a primeres files quan començaven a sonar. Entre clàssics i cançons del proper àlbum Stolen diamonds, que el grup va publicant progressivament el dia 1 de cada mes, els australians també van tenir temps per demostrar el seu virtuosisme amb fragments instrumentals que podien arribar a durar fins a cinc minuts. Aquests moments lluny de fer baixar la intensitat del concert, aconseguien despertar els crits i aplaudiments de la gent i s’han convertit en una de les senyes d’identitat dels seus directes. És en aquests minuts on entre el públic podies localitzar a músics amb la boca oberta, hipnotitzats pels solos excepcionals de McGill, James i companyia. Fins i tot entre trompetes, bateries i teclats hi va haver temps per un solo de scratch del Dj Jamshid ‘Jumps’.

El bon moment del grup el personifica el seu cantant i frontman Felix Riebl, que més segur que mai es movia pletòric entre el micro i la percussió fent de mestre de cerimònies acompanyat del carisma i els falsets de James. Divendres al migdia, en una entrevista al Telenotícies de TV3, Riebl somreia quan explicava que, mentre hi havia ciutats en què s’ho havien de treballar molt per connectar amb el públic, Barcelona era com una onada que només havien d’agafar i mantenir, perquè la resta ja venia sol.

Després d’haver vist dos concerts seus com a públic, realment he tingut aquesta sensació en sortir de la sala, aquesta sensació tan màgica de quan te n’adones que el públic s’ho està passant igual de bé que els músics que hi ha sobre l’escenari.