The Menzingers: Directe impecable

Les primeres vegades sempre són especials i, el passat dimecres, La [2] de l’Apolo acollia a The Menzingers per primer cop a la ciutat. També m’hi rebia a mi, per estrany que sembli, per primera vegada des que la van reformar i la sorpresa va ser molt agradable.

En el temps d’arribar a la sala i donar una volta al voltant de les barres, Illinoise ja havien pujat a l’escenari. Ja els havia vist altres cops, però ara feia molt de temps. Havien passat dos anys i mig des d’aquella cita a l’Estraperlo de la mà d’Outro Shows per celebrar el seu tercer aniversari. I tot i el temps, encara recordava algunes de les cançons que van tocar.

L’ambient s’anava caldejant i la banda suava i feia suar. Crec que si ens hi acostéssim una mica més, podríem sentir descàrregues elèctriques. És la sensació que m’enduc quan veig els seus directes: una banda que pot arribar a descarregar una energia descomunal en sets de menys de mitja hora.

Fins a arribar gairebé al final del seu repertori no van dir res. Calia mostrar, en pocs minuts tota una trajectòria de més de 10 anys i quatre LP’s: Volatilism-o (2008), Killing Metronom-o (2010), Loop Losers (2013) i el més nou, 166 (2019).

Els de Vidreres, que tothom sap que allà les coses es fan molt bé, s’acomiadaven del públic i deixaven pas a The Menzingers tot just abans de tocar les últimes dues cançons, deixant els riffs, els balls i les gotes de suor per la próxima ocasió.

La sala, que seguia sense estar plena del tot, desprenia certa calidesa –potser per les llums vermelles tant marca de la casa Apolo–. N’eren uns els que, subjectant vasos de plàstic amb cervesa, comentaven que havien vist als americans tocar al Resurrection Fest ara fa un parell d’anys, mentre que d’altres recordaven les seves aventures al Groezrock. Els que podien, doncs, comparaven i d’altres deien que havien sentit que en directe no valien gaire.

Quan va arribar l’hora de la veritat, els peus d’en Greg Barnett, en Tom May, en Joe Godino i l’Eric Keen van trastejar amb les pedaleres mentre saludaven a aquells qui estàvem expectants. La tranquil·litat va durar ben poc. Tan bon punt arrencava la tornada de Tellin’ lies, va començar una festa punk-rock que duraria ni més ni menys que una vintena de temes més.

No van tardar, doncs, a sobrevolar els primers, amb sabates i sense. Alguns aprofitaven les escales laterals de l’escenari per pujar sobre la massa del públic fent-les servir de trampolí. L’única queixa arribava quan, aquests que tant els agradava surfejar eren arrossegats de nou cap a l’escenari. Un membre de seguretat s’encarregava de sortir personalment a empentar-los de nou cap a fora per evitar que tornessin a la tarima. La seva mirada atenta controlava cada un dels moviments i estava preparat per sortir a l’acció si es necessitava.

Els braços s’enlairaven i les palmes acompanyaven cançons com I don’t want to be an asshole anymore o Lookers. The Menzingers estaven deixant encantat al personal o com a mínim aquesta era la impressió que donava observar als que m’envoltaven.

En una de les petites pauses que es van prendre entre temes, un grupet de nois a tocar de l’escenari, recordaven a la banda que era l’aniversari d’un d’ells. En castellà, i el millor que van poder, el van felicitar –fins a dues vegades– i li van regalar Where your heartache exists, del Rented World (Epitaph Records, 2014).

Així doncs, entre moments àlgids de cançons –on les veus del públic es fonien amb les bateries, el baix i el fum– el concert avançava a un ritme que, a parer meu sovint era força lent, però que alimentava l’ànima dels que estaven allà presents.

Amb The Freaks encaraven la recta final de l’espectacle i ens recordaven que durant els últims mesos havien estat escrivint un nou disc. L’últim va veure la llum fa dos anys sota el nom d’After the party (Epitaph Records, 2017) i amb aquesta mateixa cançó van fer un primer acomiadament abans d’un bis de tres temes, Gates, Casey i In Remission, on es veurien els darrers crowdsurfings de la nit. El membre de seguretat no va poder aturar al noi que va pujar a l’escenari per unir-se a en Greg a cantar el penúltim tema.

Potser em quedo amb aquesta imatge, ja que era la que m’esperava veure des que van començar a tocar. Així doncs, The Menzingers van dir adéu a Barcelona, a La [2] de l’Apolo, i van prometre tornar ben aviat. Les samarretes mullades i els somriures els dedicaven els últims aplaudiments mentre que, al meu cap, una veu deia que el seu directe havia estat impecable.