Què és exactament el feminisme? En els últims anys s’ha convertit en un focus de debat polític, econòmic i social que ha posat en dubte el paradigma patriarcal i androcèntric en què vivim. Ha encoratjat milers de persones d’arreu del món a lluitar per la igualtat entre homes i dones. I, com sempre que s’alça la veu, ha generat (i genera) polèmica. A través d’un viatge per algunes de les cançons feministes de tots els temps, intentem desxifrar les arrels i els significats d’aquest concepte.
El concepte
Si busquem al diccionari ‘feminisme’, apareix la següent definició: moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres. Ara bé, hi ha qui considera que és millor parlar de feminismes, ja que en fer ús del plural incloem totes les realitats en què es troben les dones arreu del món.
Aleshores, què implica ser feminista? Subscric les paraules de l’escriptora i activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, que la mateixa Beyoncé va incloure al tema Flawless: feminista és “aquella persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes”. Aquesta és la raó de ser del feminisme: la igualtat. Sembla lògic, oi? Aleshores, per què crea tant revol? Per entendre-ho, haurem de viatjar uns quants anys enrere. Agafeu-vos fort!
Per entendre on som, cal entendre d’on venim
Com en tota història, la clau per a entendre una realitat és el context. En aquest cas, ja ho deia James Brown el 1966: “This is a man’s world”, i raó no li faltava. El sistema patriarcal, al que hi pertanyen bona part de les societats actuals, ha dotat de privilegis als homes des dels inicis mentre que ha reduït el paper de la dona a la submissió i subordinació de l’home. Deixant-la en segon pla. Això ha provocat que multitud d’atacs i agressions a dones a tot el món quedessin (i en molts casos continuïn quedant) completament impunes.
Aquest androcentrisme històric ha fet que siguin els homes els protagonistes de la història. Per això, tothom o gairebé tothom, és capaç d’identificar noms com el de Mozart, Beethoven o Vivaldi, però en canvi (molt) pocs saben qui va ser Hildegard Von Binden, Mariana Martínez, Cécile Chaminade o Lili Boulanger. Però això no és tot, aquest sistema també ha servit per marcar els rols de gènere d’una manera molt determinant. Amb cançons com Women is losers de Janis Joplin o Woman is the nigger of the world, de John Lennon, podem veure l’estigma que ha acompanyat la figura de la dona al llarg dels anys.
Causa i efecte
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com ho estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.”
Art. 1, Declaració Universal dels Drets Humans
Tot aquest seguit de desigualtats i opressions han portat a milers de dones d’arreu del món a mobilitzar-se per reivindicar els seus drets. I com a tota lluita, la unió fa la força. Des de Yoko Ono amb Sisters o sisters, passant per les Destiny’s Child amb Hey Ladies o Girl fins a Mafalda, Aspencat, Roba estesa o Mil voltes rebels de Kòdul amb Maria Ribot. Hi ha tot un seguit de cançons que han servit per encoratjar les dones a alçar la veu i a unir-se en aquesta “lluita dolça com la mel” per tal de refer la història i exigir el respecte que mereixen.
Els pilars
Ja hem parlat d’igualtat, aquest seria, sense cap mena de dubte, un dels pilars del feminisme. Però no n’és l’únic. Per filar prim, hem de viatjar a principis del segle XX, quan la dona encara estava relegada a la llar.
L’any 1923, se situa la que podria ser la primera cançó feminista, St. Louis Blues, de Bessie Smith. Aleshores, el que era més comú d’identificar era la violència de gènere. Per això, les primeres cançons feministes denunciaven la violència que patien (pateixen) moltes dones per part de les seves parelles o feien un clam per demanar el respecte dels homes. De seguida, s’hi van sumar altres artistes com Ma rainey amb Cell Bound Blues o Billie Holliday amb You let me down.
Ja cap als anys seixanta apareixen en escena noms com el d’Etta James o Aretha Frankiln, que ho va revolucionar tot amb Respect. Però aviat, sense deixar enrere les reivindicacions en contra de la violència i el maltractament —que hi seguiran presents fins a l’actualitat amb cançons com Maria se bebe las calles de Pasión Vega, Malo de Bebe, Ni una menos, de Rebeca Lane, A ningún hombre consiento de Rosalía o Mujer en ruinas de Les Kol·lontai—, les reclamacions de les dones comencen a abordar altres temes.
D’una banda, comença a agafar força la qüestió de la igualtat, en parlàvem més amunt. En aquesta línia, Dolly Parton va cantar sense pèls a la llengua a Just because I’m a Woman el següent: “els meus errors no són pitjors que els teus només perquè sóc una dona”. Amb Girls just wanna have fun o el mític No controles, Cindy Lauper i Olé Olé també van començar a demanar llibertat.
D’altra banda, fins no fa tant, es considerava la dona com una propietat més de l’home, primer del pare i després del marit. Tipes d’això, també s’hi han manifestat en contra. Leslie Gore el 1963 amb el mític You don’t own me, així ho va deixar anar: “jo no et pertanyo, així que no em tractis com una més de les teves joguines. Jo no et dic el que has de dir o fer, així que deixa’m ser com sóc i no intentis canviar-me”. Posteriorment, Britney Spears o Madonna també van cantar en contra d’això.
A més a més, constantment s’ha tractat a les dones com objectes i se les ha sexualitzat. Temes com Suggestion de Fugazi o la versió que va fer Ava Max el 2018 del tema de 1997, en aquest cas titulat Not Your Barbie Girl, ho demostren. I és que més clar que l’Ana Tijoux a Antipatriarca no es pot dir.
I ara, què?
Ara que ja sabem que és el que es pretén amb el feminisme, cal prendre consciència de la situació, Conviene Saber de Marwan i Rozalén és ideal per això.
L’empatia també és una molt bona eina de conscienciació i cançons com Like a boy de Ciara, Si j’étais un homme de Chilla, o If I were a boy de Beyoncé conviden a reflexionar sobre què passaria si es canviessin els rols. A més a més, també cal treballar en l’apoderament de la dona i Woman de John Lennon, New Rules de Dua Lipa, A Woman’s Worth d’Alicia Keys o Business Woman de Nathy Peluso són perfectes per entendre-ho.
Desconstruir per construir
Des de ben petits ens han ensenyat (principalment a les dones) la importància de trobar el nostre príncep, però tant Gloria Gaynor als anys setanta com Cher als noranta ja ho avançaven: no necessitem cap home, ens podem valdre per nosaltres mateixes. Més tard ho van confirmar les Destiny’s Child amb Survivor i també les Pussycat Dolls amb I don’t need a man.
Però més enllà d’això, les dones s’han vist des de petites obligades a complir amb el que s’esperava d’elles i a això també se li ha dit prou amb cançons. Perquè com diuen Ovella Xao i Roba Estesa, el conte no està escrit. I ja va sent hora que l’escrivim.
Tot i que en els últims anys s’han aconseguit petits avenços, encara hi ha molta feina a fer i la desconstrucció del sistema patriarcal, de la concepció idealitzada de l’amor i dels rols de gènere són alguns dels imprescindibles que calen per posar fi al masclisme.
Si s’han de construir nous rols, que estiguin basats en la igualtat i el respecte mutu!
No us perdeu la nostra playlist que recull temazos des dels anys vint fins a l’actualitat, per entendre millor el feminisme.
Autora de este artículo
