Morad ha publicat el vídeo d’una cançó nova: Nos perdone. Llegeixo als comentaris que s’havia filtrat abans d’hora per altres canals, però jo no en soc prou fan com per haver-hi arribat llavors. He hagut d’esperar que me l’oferís l’algoritme del Youtube. Ens promet una narració i aquest n’és just el principi. Comença amb una nota (“Los hechos son ficticios, es un videoclip. No seas chivato, anda”) que dona pas a un diàleg. Uns joves en un bloc de pisos es preparen per dur a terme una operació, que suposem que és il·legal. Assistim a una escena on es transmeten un batibull d’actituds, valors, sentiments i emocions: preocupació, solidaritat, companyerisme, cooperació, por, culpa, penediment, consol…
Representa una imatge d’un dia a dia que tenim molt associat als barris de la perifèria de les grans ciutats: blocs de pisos, tripijocs al marge de la llei, presència policial i vida al carrer. En aquest cas, és la Florida, a L’Hospitalet, allà on ha viscut i crescut Morad. Estem parlant d’un dels principals municipis del cinturó metropolità. És aquí, segons el relat convencional, on es concentra la classe obrera que fa funcionar la ciutat amb la seva força de treball.
A Morad no el coneixeran els teus pares, però sí la majoria d’adolescents del país. Nando Cruz explicava que el juliol del 2019 l’artista havia congregat a Razzmatazz 3 una bona colla de joves de 13 anys que el seguien fanàticament. Molts d’ells venien de Madrid. Crec que només es podia llegir com una bona notícia. Sabeu allò que es diu de la joventut, que no consumeix cultura? Doncs això, bullshit. El que no consumeixen és la cultura que voldrien els boomers.
De la serie 'los jóvenes no van a conciertos'.
— Nando Cruz (@nandocruz32) June 8, 2019
El rapero de L'Hospitalet MORAD, anoche en Razzmatazz 3, arropado por chavalines de 13 años y fans llegados desde Madrid.
Entradas agotadas hace días. pic.twitter.com/TyMI3rMGq3
Jo, aquest any, he començat a treballar de professor en un institut de Badalona. I quan en una de les primeres classes vaig treure el tema de la violència policial, un noi em va dir que sabia perfectament de què parlava gràcies a un vídeo que Morad havia difós per les xarxes durant el confinament. Una amiga, que aquest estiu ha fet un taller amb adolescents del Raval, també em va comentar que n’hi havien parlat. Són dues anècdotes que atorguen una altra llum al fet que el raper de L’Hospitalet fos seleccionat per sortir a Vevo DSCVR l’octubre del 2019. De cop, hi veig un pas de gegant que m’indica que a poc a poc alguna cosa està canviant.
Perquè sí, ens calen figures com Morad, els francesos PNL i el poeta danès Yahya Hassan, que va morir amb 24 anys aquest abril i havia sabut denunciar el racisme implícit en els sistemes d’acollida europeus. És trist, però encara necessitem que ens recordin les opressions que exercim cada dia els euroblancs. Com passa amb el masclisme i l’homofòbia, assumir que duem aquestes actituds incrustades al clatell és el primer pas per començar a transformar la realitat. Si no, ja sabem on ens porta la inèrcia. De fet, abans de Morad, altres haurien pogut ocupar el seu lloc. Ell mateix ho explica al primer episodi del més que recomanable programa Mixtape (de Goroka, una de les millors productores audiovisuals que conec).
De petit, Morad havia sortit en diversos videoclips d’artistes del barri que encara avui són referents per a ell. De fet, ell només acompanyava l’artista el dia que es va posar a rapejar i els que l’envoltaven van veure-hi el talent. No tenia cap intenció de dedicar-se la música ni ho creia possible. Però els seus vídeos van començar a córrer com la pólvora per Whatsapp.
Tot això em porta a uns artistes del meu poble que vaig descobrir aquest mateix any per aquesta via: Sofyou i El Darka. Un dia, vaig rebre un enllaç a un videoclip seu. Em vaig preguntar trenta vegades per què no sabia que existien si ja duien uns anys penjant vídeos a internet. Cap de les respostes possibles em va agradar. A tots els seus vídeos, el poble hi té un paper important. Surten sempre rodejats de la gent del barri. Entre ells, nens petits que potser algun dia revolucionaran el panorama. Fer la funció de referent no és cap broma. La seva també és la vida als blocs, però a 70 quilòmetres de la capital i en plena realitat rural.
Han batejat el col·lectiu com Los 2 Bloques, en una referència als coneguts pisos de Can Garcia, allà on vivia el meu pare quan va arribar de Badalona amb deu anys. Són edificis construïts els anys seixanta amb ciment aluminós que es troben en un estat de conservació obsolet. Porten dècades havent de ser enderrocats. Però l’art no l’enderroca una excavadora. El 17 de setembre van treure el seu últim vídeo: Risky.
Autor de este artículo
