Tomasito: Ai mare!

És fàcil que escoltant a Tomasito et vingui al cap aquella vella anècdota que expliquen de Camarón. El de la Isla s’allotjava en un gran hotel de Nova York i, molt de luxe, molt de luxe, però allà no tenien el potaje gitano que ell necessitava. També es pot trobar a Tomasito en la tradició de les músiques de la nevera buida que reivindicava Paco de Lucia. I en la internacional de les músiques compassives, fent servir l’expressió escrita pel savi músic Charlie Musselwhite quan va acostar blues i música cubana amb Elíades Ochoa. Sents la veu pacifista i llibertària de Tomasito i et fa la sensació que et canta amb el cor a la mà. No vol pistoles ni fussells, sinó una cassola plena de patates. Amb això en té prou per córrer pel món en salvatgia. A les seves cançons hi ha moltes cassoles, moltes mames i molt d’amor. Una escudella barrejada i elèctrica de flamenc, blues, funk, rock and roll…

Les seves lletres són per sucar-hi pa. Estan plenes d’intuïcions poètiques arreplegades per les cantonades de Jerez sense Fronteres. La caligrafia de les guitarres elèctriques, incrustades amb el compàs dels tangos des de la forja del gipsy rock de las Grecas fins ara, sonen amb la naturalitat del que ja és una tradició crescuda des de baix. El batec de la rumba, com un martell contra la paret o els tacons contra el terra, es converteix en un vehicle rítmic per a la filosofia de carrer i per a una mentalitat igualitària que té molt a veure amb la gitaneria menys tòpica i més profunda. Allunyat dels despatxos on es presumeix d’acumular riqueses i d’especular, Tomasito canta i balla, defensa el despreniment i la generositat. “Nos llaman bichos raros…”. Rar com la llimona d’un arbre assecat fa molt de temps, però capaç encara de perfumar l’entorn de llibertat i ràbia. Això et ve al cap escoltant a Tomasito. Observar la seva gràcia felina a l’escenari també és una experiència… però d’això ja en parlen les fotografies de Dani Álvarez. Ai mare, com ens agrada Tomasito!