No fa gaire vaig veure El tiempo que te doy, una sèrie de Netflix de la qual havia sentit a parlar bastants mesos abans de l’estrena. La seva estètica de curt, juntament amb la mirada de cinema d’autor, i la temàtica de fons em van atrapar de seguida. La història tracta el dol que viu la protagonista, la Lina (interpretada per Nadia de Santiago), després de 9 anys de relació amb en Nico (encarnat per l’Álvaro Cervantes). Però els creadors (Nadia de Santiago, Inés Pintor i Pablo Santidrián) no ho relaten d’una manera convencional, sinó que tots els capítols duren 11 minuts. Al primer, 1 es correspon amb el present i 10, amb el record, fins arribar a l’últim episodi en el qual els 10 minuts inicials representen el present i el minut restant pertany al passat.
En la línia del temps, Courtney Barnett –cantautora australiana lloada com “la nova Bob Dylan”– també es va inspirar en una ruptura sentimental, després de 10 anys amb Jen Cloher, per composar durant el confinament el seu disc Things Take Time, Take Time (Milk! Records, 2021).
I és que jo no vaig topar amb aquesta sèrie o amb aquest repertori musical per casualitat. Ells em van trobar a mi, o més aviat, jo els buscava a ells. No sé com sonarà això que vaig a dir, però necessitava veure el patiment tant de la Lina com de Courtney per creure que el meu propi no era pas aliè després d’haver deixat enrere una relació.
Em sentia identificada amb la Lina, amb aquell inici de conte de fades, amb aquell encontre fortuït que sembla un cop de sort amb algú que es presenta estimant-te i apreciant-te com ningú abans ho havia fet. Però resulta que aquell algú és qui, més endavant, et fereix com tampoc mai ningú ho havia fet.
Em ressona aquest privar-te a tu mateixa de llibertat, mentre l’altre va fent i desfent, a la seva conveniència, i tu sents que l’hauries d’estirar de les orelles perquè torni. No se’m fa estrany quan, passada l’època dels focs artificials, tu no comets l’error de donar per fet aquella persona. Segueixes intentant sorprendre-la a canvi de cada vegada menys. Embogeixes per recuperar aquella prioritat, aquell reconeixement, aquell compromís que ara es desvirtua en espetecs o, dit sense embuts, en rebolcades que a curt termini sacien la set. Et tornes addicte al vaivé, al joc perillós i dual de perdre i guanyar, de recompensa i càstig, subsistint a base de seducció i paraules buides.
De la mateixa manera que m’identifico amb tot això, no puc evitar que se m’escapi que tant la Lina com la Courtney Barnett fan referència al temps. “El temps són diners / I els diners no són amics de l’home”, recita Barnett a Rae Street. Tanmateix, l’artista se sincera quan entona “Abans que marxis / Volia que sabessis / Que sempre estàs a la meva ment” o “Tu saps que cada matí / Em llevo pensant en tu”.
Si més no, en allò que convergeixen ambdues –inclosa jo, ja en som tres– és que res segueix igual per sempre i que amb el temps, cadascú es pren el que necessita, penses menys en les coses que fan mal i et retrobes amb tu mateixa. Tornes a reconèixer que ets prou, a dir-te pel teu nom: Raquel, Lina o Courtney.
Autora de este artículo
