El caràcter reivindicatiu de la nit va quedar palès abans que comencés l’actuació, amb la projecció de videomissatges de cantants d’aquí i d’arreu, que advocaven per la creació d’un ateneu de la cançó catalana. Una reivindicació que va fer seva el director del festival, Pere Camps, que va aprofitar l’assistència de la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, per insistir en la necessitat que la conselleria invertís en projectes en clau integradora entre els territoris, com l’espectacle dels Brams, ‘Baula rere baula’, produïda per BarnaSants, i que farà gira per terres catalanes.
Un cop finalitzada la presentació de l’acte, va començar el concert amb música incidental i il·luminació espectacular per escalfar l’ambient i donar la benvinguda a Francesc Ribera “Titot”, i els seus, els Brams, que aquest any celebren més de 30 llargs anys d’història, tot i que amb hiatus.
El concert, al Teatre Joventut, va ser una celebració de la persistència, del compromís i de la creació, oferint un conjunt de cançons que, tot i tenir diferències d’edat que superen la trentena, quadren perfectament, en una creació atemporal en què l’ska, el rock, el rap metal i el reggae es donen la mà, en l’estela de grups com Negu Gorriak, amb els quals els Brams van col·laborar.
Així doncs, tractant-se d’una celebració de l’obra d’un grup que ha fet d’enllaç entre els pioners de la música catalana postfranquista i les noves generacions de creadors en català, el concert també va donar la mà a aquells creadors que van venir abans i els que han de continuar amb la tasca.
Entre els convidats a diferents cançons del concert, pioners com Joan Isaac i Jaume Arnella, i creadors que han de guanyar el futur com Els Catarres i Meritxell Gené.
No duen coca de forner, duen coca colombiana
Pel que fa al repertori, fusió entre antigues i noves cançons, la data de les quals era difícilment identificable perquè Brams sempre han estat fidels a ells mateixos, a les seves músiques i a les crítiques lletres de Francesc Ribera. Entre les cançons més antigues, va haver-hi moments per la sàtira política, com El president, dedicat a Jordi Pujol, al seu equip i a les llargues nits de “sexe, droga i rock’n’roll”, creada ara fa 30 anys, i, del mateix disc, L’últim Tirabol, que explica la joventut dels Brams a Berga.
Però també va haver-hi moments per al conflicte sahrauí, amb Sàhara, del 2017, o la fantàstica història de fraternitat entre serbis i bosnians que és Un secret que t’havia de dir, del disc Oferta de diàleg, del 2011.
La banda, dirigida amb convicció per Francesc Ribera, amb la guitarra de David Rosell, molt fi en els solos i que, de vegades, tocava repeticions que recordaven a The Edge, i l’expansiu baix de Pere Borralleras, va sonar conjuntada i gaudint de l’actuació.
I és que els Brams són consciència, però també diversió. I aquesta dualitat es va evidenciar amb La plaça, que agermana pasdoble amb ska, i que va fer ballar gran part del públic que omplia el Teatre Joventut en la recta final del concert.
Autor de este artículo
