Luna Ki, el nom de pila de la qual és Luna Górriz, va néixer a Barcelona el 1999, tot i que també té sang cubana. La cantant s’identifica com una persona queer i sosté que el gènere no hauria d’existir, en tant que es tracta d’una construcció social rígida, destinada a la majoria binària i heterosexual.
No va ser fins el 2017 que va decidir focalitzar la seva energia en la música. La mort del seu raper admirat, Lil Peep, a causa d’una sobredosi, la incentivà a prendre un problema real, el dels drets i les llibertats de la comunitat LGTBIQ+, i canalitzar-lo –des de la pedagogia– a través d’una proposta artística trencadora.
El 2018, un cop va treure’s el batxillerat, es traslladà a la capital per estudiar moda. Es giraren les tornes, però, quan va començar a punxar en una discoteca madrilenya en què coincidia amb artistes que l’engrescaven a llançar el seu propi repertori. Gràcies a aquest encoratjament general va oferir un tast musical, així com d’identitat, de la mà del seu EP debut Unknown 2034.
Malgrat que Luna Ki va renunciar a la candidatura del Benidorm Fest per la impossibilitat d’utilitzar l’autotune al tema Voy a Morir (inclòs al seu àlbum CL34N) la seva fama ha pujat com l’escuma fins al punt que es troba de camí a posicionar-se com un dels exponents que ha reinterpretat la música urbana al país, mesclant el trap amb el K-Pop i aportant una mirada crítica i ideològica al seu projecte.
Transcendint fronteres, edats i modes
És evident que Luna Ki ha traspassat fronteres, perquè un grup de joves de Londres amb un look entre bohemi i punky estigueren disposats a viatjar fins a Barcelona per veure-la en directe. El públic que aglutina, el mateix que en començar la vetllada es desvivia mentre cantava a crits Bohemian Rhapsody de Queen, transcendeix tota tendència i edat. Drag queens, camises hawaianes i de quadres, boines i barrets amb estampat de lleopard, ulleres de sol futuristes, ratlles dels ulls ben gruixudes, brilli-brilli: aquestes estètiques s’ajuntaren en un únic escenari, en una multitud que compartia la il·lusió i els nervis previs a l’espectacle de la solista.
L’emoció ja es respirava quan, abans que entrés ella a l’escena, s’aixecà una pantalla que projectava els seus fans, els quals la deixaven pels núvols al temps que feien cua a les portes i la impaciència els alimentava. Finalment, davant de la patent expectació, Luna Ki va sortir amb un vestuari extremat i sensual. Acompanyada d’uns ballarins amb barnús, la vocalista interpretà Toke Manga amb un posat magnètic i una energia poderosa.
Després d’interactuar amb els assistents amb un “Barcelona, com esteu?”, el projector va adoptar un to blavós elèctric i la imatge imitava, de manera personalitzada, els anuncis dels fàrmacs que acaben amb una veu en off que recita: “Lea las instrucciones de este medicamento y consulte al farmacéutico”. Acte seguit, sonà Rivotril, i més endavant, Voy a Morir. En aquesta cançó, Luna Ki va contagiar la seva energia ardent i la gent s’entregà, en especial, quan tocaren els versos: “Me he tomado una aspirina / Ya no voy al cole / Y he quemado un coche / ¿Qué te parece?”.
Adrenalina, compàs i refugi
Partint de l’adrenalina del moment, Luna Ki va baixar a la terra amb Buenos Días, el track que inaugura el seu primer disc llarg i el deixa a una alçada envejable. Tampoc podia faltar Dolphin, una col·laboració amb Bejo, que desprengué una sonoritat trapera i funky, al compàs de la lletra enganxosa i que reclama autenticitat: “Sí, no, sí, no / Tú te sientes muy tú y yo me siento muy yo”. El ritme de Patito Feo va ser el següent a retronar amb precisió i cadència. La intèrpret, d’esquenes, feia petar els dits, alhora que la il·luminació anava canviant de color i l’equip ballava al seu voltant.
El reggaetón, condimentat amb R&B, va mostrar-se a Bolita, una melodia que la precedí una reflexió en la qual l’estrella expressava que la música havia esdevingut un “safe place” per ella. A Do Re Mi Fa Sol es va obrir amb els seus seguidors, en el sentit que compartí que l’havia escrit aclaparada per la solitud, així com que li donava força quan es veia incapaç d’agafar-se a ningú, a res. Por no estar marcà un canvi de registre i va dotar l’atmosfera d’un to picant i trapella.
Un triomf amb l’escalf de jugar a casa
Com en una obra de teatre, arribada la mitja part, aquesta es va introduir amb la versió simfònica i angelical de Buenos Días. A continuació, Luna Ki entonà Huérfana davant d’un fons mòbil en el qual sortia bellugant el cos a sobre d’una esponja gegant. L’emotivitat va tocar la tecla més àlgida amb Dispara i uns lyrics que semblen fer referència al desamor, juntament amb la idea d’enviar-li a la persona X un t’estimo i un desig impetuós i irracional de voler contemplar-lo nu i mort.
La tendresa i la innocència es manifestaren a Disney, tema que els espectadors van gaudir amb unes gravacions de quan l’artista era petita. La nit, en contra del que anhelava l’eixam, havia de finalitzar, i ho va fer amb un toc de rock & roll. Putón i Piketaison, una col·laboració amb Lola Índigo, van provocar que fins i tot el més tímid expulsés el seu pudor i que es teixís una complicitat –i una germanor– entre el bàndol de la pista i el del pis de dalt.
La cantant s’acomiadà de Barcelona amb Tu Tumba i agraí a tothom la passió i l’escalf que havia rebut al llarg del concert. Suposo que, en lloc com a casa, es viu amb tanta felicitat un triomf rere el qual existeix un potencial colossal d’una artista, Luna Ki, que tot just s’encamina cap a convertir-se en un mite.
Autores de este artículo
Raquel Ashby
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
