Des del 2019 que els australians Sticky Fingers (o StiFi) no ens visitaven, i es nota que l’espera s’ha fet llarga. La primera data que va ser anunciada (12 de juliol) ja va penjar el cartell de sold out el passat mes de març, però aquesta segona no va ser menys i les entrades es van esgotar el mateix dia del concert.
En aquesta gira, Sticky Fingers ens venien a presentar Lekkerboy (2022, Westway Collective), el seu cinquè LP del qual es van publicar sis cançons noves en una versió deluxe que va sortir fa quatre mesos. Un àlbum en el que continuen amb la seva tendència a experimentar amb nous sons.
Welcome to the Land of Pleasure
Eren passades les 21:20h i sortia a l’escenari Freddy Crabs, el teclista del grup, fent una entrada memorable amb el seu mític look de shorts dels vuitanta sense samarreta i una pilota al braç, que va llençar al públic abans de col·locar-se al seu lloc. Tot seguit sortien Beaker Best, el bateria, amb la samarreta del Barça, Seamus Coyle i Paddy Cornwall a les guitarres i, per últim, el líder de la banda Dylan Frost, que portava un barret de peluix amb orelles. Molt estilós, si, però no molt pràctic amb la calor que està fent a Barcelona. Amb la clàssica Land of Pleasure i tots els membres ja a l’escenari, els StiFi van donar inici a una vetllada que seria frenètica i ens faria suar a tots. “It’s so fucking good to be back”, exclamava Frost.
El cantant es lluïa per tot l’espai que tenia sobre l’escenari ballant i mostrant tots els passos que coneixia, recolzat d’un públic (majoritàriament estranger) que se sabien totes i cadascuna de les cançons. No podia faltar en el setlist la divertida i bon rotllera Gold Snafu, amb la que es va crear un moment d’unió entre el públic i la banda per emmarcar. També van sonar altres de les cançons més antigues i aclamades com Outcast At Last o Rum Rage. Destacar també el desplegament de guitarres a Bootleg Rascal, que va ser impecable.
Però les cançons més noves no es quedaven pas enrere, com Lupo The Wolf, We Can Make The World Glow o My Rush, que van ser igual de corejades per tota la sala.
Era hora de baixar revolucions (o al menys intentar-ho) amb Cool & Calm, que va servir per preparar el terreny pel moment acústic de la nit amb Cyclone, una de les cançons més emotives dels StiFi, i que ens va portar probablement el moment més especial de la nit, amb els membres del grup cantant-la tots junts i demostrant-se l’amor i respecte que tenen entre ells. A més, Frost va aprofitar per felicitar l’aniversari a Breaker Best, regalant-li un ram de flors.
També va pujar a l’escenari el teloner Danté Knows, un dels artistes de rap experimental més emocionants d’Austràlia que ha col·laborat diversos cops amb la banda i pertanyen al mateix segell discogràfic.
L’elecció pel bis reglamentari va ser Freddy Crabs, la cançó nomenada en honor al teclista de la banda.
Els Sticky Fingers saben com oferir un espectacle de rock & roll que els segueix mantenint en aquesta posició privilegiada dins de l’escena musical internacional, mostrant una gamma eclèctica que va des dels temes més intensos i energètics fins a balades més tranquil·les i introspectives. Impossible caure en la monotonia.
Autores de este artículo
Aïna López García
Miguel López Mallach
De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.
