Ja fa més d’un lustre d’ençà que Paula Valls (Manlleu, 1999) va erigir-se en una de les artistes més prometedores del panorama musical català. Ara, després d’una aturada artística per motius de salut, torna als escenaris amb Començar de nou (Satélite k, 2023), un àlbum on es despulla i retrata sense filtres el procés de recuperació d’una malaltia i de retorn als escenaris. Dies abans de la presentació del disc en primícia al Mercat de Música Viva de Vic, ens atén en una cafeteria del centre de Barcelona.
Et reestrenes sobre els escenaris després d’aquest parèntesi obligat al Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). Expectatives altes?
Normalment, no em faig expectatives. M’agrada que em sorprenguin. Ara bé, les del públic i els mitjans són molt altes i m’ho recorden constantment. El meu objectiu és passar-m’ho bé i ser el màxim fidel explicant en el que hem estat treballant durant tant de temps.
T’afecten aquestes expectatives tan altes?
Fan que encara sigui més especial tot el que m’està passant. Ho estic vivint com un primer disc. Semblo una nena un altre cop. Espero que tot plegat no sigui un bluf i el disc agradi. Crec que hem fet bona feina, però aquesta por hi és.
Presentar-lo a casa i sense haver-lo publicat abans ho fa més especial?
Emocionalment està sent heavy. La setmana passada, en els assajos generals, acabava esgotada físicament, però sobretot emocionalment. Fa molta il·lusió perquè he treballat molt per a tornar a ser aquí. És un disc que he cuidat molt i finalment he decidit compartir. En alguns moments he tingut dubtes de si fer-ho, perquè és molt literal… Em fa reviure-ho tot, però no me n’amago. Crec que és maco.
Constantment, tinc la sensació que no només has de treballar molt, sinó que has de fer-ho tot bé
Què t’ha fet compartir tan obertament els teus problemes de salut mental?
Les persones que m’han acompanyat i han patit en aquest procés i també les persones que tenen algú al seu entorn que està passant per una situació similar. És el meu granet de sorra, ja que crec que l’àlbum pot ajudar a molta gent. Quan vaig apartar-me dels escenaris per salut, vaig dir-me que fins que no publiqués aquest disc, no em recuperaria.
Presentes el disc com una denúncia a “una societat que no es permet defallir mai”. A què et refereixes?
A aquesta pressió constant que ens aplica la societat. Constantment, tinc la sensació que no només has de treballar molt, sinó que has de fer-ho tot bé. Has de fer cançons, has de produir-les, has de fer bones lletres… Trobo que aquest perfeccionisme hi és molt en el disc.
També hi ha moltes referències a la pressió estètica.
Sí, es jutja molt a una persona. Per com és, per com va vestida, per la seva edat… Sembla que mai ets suficient, mai n’hi ha prou, mai ets prou intel·ligent, mai ets prou guapo, mai ets prou alt… O ets massa alt!
En aquest sentit, la cançó Filomena és de les més punyents de l’àlbum. D’on sorgeix?
Durant l’aturada, vaig recuperar-me d’una anorèxia molt bèstia. Mentre em sotmetia a un tractament a l’hospital, una de les infermeres que hi havia tenia com a costum posar-li nom a la malaltia de cada pacient. L’objectiu era que entenguéssim que els símptomes que patíem no eren culpa nostra. El meu trastorn de conducta alimentària es deia Filomena. Hi ha moments que a la cançó parla la Filomena i moments que parlo jo. Com si la tingués al davant i li pogués dir cridant tot el mal que em va fer.
Quan m’enfado, m’enfado en català. Quan m’enamoro, m’enamoro en català. Sentia impostat fer un disc en el qual parlo de temes tan personals i íntims en anglès
T’he escoltat explicar que la decisió de cantar en català té un punt de compromís amb la llengua. Com a creadora, sents alguna mena de responsabilitat?
Sento la responsabilitat de cuidar-la. És una llengua preciosa, especialment el català osonenc de la plana de Vic. Quan m’enfado, m’enfado en català. Quan m’enamoro, m’enamoro en català. Sentia impostat fer un disc en el qual parlo de temes tan personals i íntims en anglès.
Fa vertigen compondre en la teva llengua materna?
En català filtro menys. Quan feia cançons en anglès, podia amagar-me més. En canvi, en aquest disc és molt literal. De fet, m’he hagut d’empoderar a convèncer-me que m’agradava el que estava escrivint. Però sentia que ho havia de fer en català.
El disc també inclou una cançó en castellà. Notes canvis a l’hora de treballar en funció de la llengua que fas servir?
En tenir referències diferents en cada llengua, acabes a llocs diferents. Et proporciona unes eines diferents i et porta per altres camins estilístics.
La nova etapa de Paula Valls arriba amb un canvi bastant radical d’estètica musical. Què ho ha provocat?
Al ser un disc especial, el que volíem explicar ho havíem de fer d’una manera diferent. Necessitava sentir-me molt lliure. Mai vaig posar-me cap objectiu estilístic.
Sense límits és com millor es treballa?
M’agrada molt la música i, si hi ha algun gènere que em queda una mica lluny, m’entra una curiositat infinita per a aprendre’n. M’agraden tant el soul més clàssic o el jazz dels inicis, com el que estic fent ara.
Fa uns mesos que compagines la teva faceta com a artista amb el periodisme. De fet, et podem llegir a La Vanguardia perquè hi fas les pràctiques del grau. Què t’aporta aquesta experiència a la vessant musical?
És divertit. Ara entenc millor als periodistes. També sé si l’entrevistador ha fet els deures… Tinc sort de ser a la secció de cultura, que em permet parlar amb molts creadors. M’ho estic passant molt bé.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
