Mar Pujol és l’últim fitxatge de Hidden Track Records. Després d’un primer disc autoeditat, Trepa (2022), torna amb Cançons de Rebost, deu cançons en les quals la jove cantautora troba i poleix el seu so propi. Em trobo amb l’artista de folk-pop a la terrassa d’una cafeteria, seiem, i començo a gravar.
Ja fa gairebé un mes de la publicació del disc. Com ha estat la rebuda?
Ha sigut molt guai. Crec que a la gent li ha agradat, m’han felicitat molt, i el disc ha arribat a moltes més persones de les que m’imaginava. Senta molt bé això, et dóna molts ànims per a continuar endavant.
Ara estàs sota un segell discogràfic, Hidden Track Records. Quines diferències has notat amb el procés de creació de Trepa, fa dos anys, que va ser autoeditat?
Ha sigut molt diferent. Els tempos estaven més marcats, i m’he sentit super acompanyada en tot moment. De cop s’han relegat a altres persones feines que abans havia de portar jo sola, i en aquest sentit ha sigut tot molt còmode. També ho he notat en els llocs on ha arribat Cançons de Rebost, ha tingut molt més ressò gràcies al poder de distribució del qual disposa un segell discogràfic.
Mai saps on et portarà la vida i què voldràs fer en el futur, però de moment el que m’agrada més és la utilització de pocs elements ben triats.
Has fet el disc de la mà de Jordi Matas, que fa res ha treballat amb grups tan importants com ara Big Thief. Com ha sigut aquesta experiència?
No va ser realment un “aniré amb el Jordi Matas perquè fa molt bona feina”, que també, però jo vaig contactar amb ell perquè cada cosa que escoltava i que en l’àmbit sonor em semblava genial, mirava i sota gravació posava “Jordi Matas”. Eren massa coincidències, i vaig decidir que havia de parlar amb ell perquè justament a mi el que em faltava era trobar el meu so. Considero que Trepa va ser
una experiència súper guapa, però no acabo de connectar amb la seva sonoritat i no m’hi acabo d’identificar, i sabia que amb el Jordi Mates això ho podia solucionar. Com sona la veu, com sona la guitarra… vull ser molt precisa amb el timbre, si vull gravar amb claqueta o no…
La producció de les teves cançons és molt minimalista, el focus està completament sobre la teva veu i la guitarra. Planteges fer alguna cosa més carregada?
Mai saps on et portarà la vida i què voldràs fer en el futur, però de moment el que m’agrada més és la utilització de pocs elements ben triats. Melòdicament, per exemple, no em val qualsevol cosa, ha de ser molt concret. A mi m’agrada mantenir la guitarra i la veu com a protagonistes i, a partir d’aquí, vestir-ho amb l’essencial. M’identifico molt amb la frase de “menys és més”.
Suposo que has après moltíssim durant la gravació. Hi ha alguna cosa que faries diferent al disc si sabessis tot el que saps ara?
La veritat és que aquest cop ha sigut tot bastant idíl·lic. Potser sí que m’agradaria fer la gravació principal, és a dir, guitarra i veu amb un sol micròfon jo sola i sense claqueta en una toma, a casa meva. Al final és on més còmoda estàs, i on més còmoda estàs surt tot molt millor. Crec que és el camí que prendré ara. Però realment ha anat perfecte, no faria res diferent, però per a la pròxima tinc això al cap, gravar-me jo.
A més de la gravació, a l’hora de compondre també t’ha anat tot tan rodat? O hi ha alguna cançó que se t’hagi resistit més?
Sempre em surten bastant soles les cançons, la veritat, i quan costen més és un procés diferent que també és molt agradable de veure, sentir i viure. Cada cançó té la seva personalitat, i n’hi ha algunes amb les que t’has d’estar més estona. A Verd avellaner, per exemple, vaig haver-li de canviar dos cops la lletra. La melodia i el motiu de guitarra els tenia claríssims, però cada cop li posava una lletra diferent. També és bonic.
D’allà em neix molt amor per sentir la poesia, tot i que no l’entenguis. No cal fer-ho per a poder valorar-la o admirar-la.
A l’hora de compondre, tens algun sistema? Les teves lletres, en general, són molt rítmiques i van lligades a la música, acostumes a començar per l’instrumental, la melodia, o és un procés simultani?
És bastant tot a la par. Sempre començo amb algun motiu amb la guitarra amb el que em quedo en bucle, però segons això lletra i instrumental es van fent conjuntament, es van complementant. De vegades es pot deslligar, però. Amb Flor de nit, per exemple, la lletra ja estava feta. Ve d’un poema de Joan Josep Camacho, i jo li vaig posar la música. Depèn de la cançó.
Vaig que la poesia juga un paper molt important en la teva música. D’on et ve aquest interès?
Sempre m’ha agradat aquest valor de la paraula, el poder que pot tenir en tu, des de petita. A la universitat, però, vaig començar a fixar-m’hi i a llegir molt més, i va ser quan vaig conèixer altres maneres de viure i pensar, com ara l’anarquisme i el feminisme. A través d’aquí amb uns amics vam començar a fer uns “sopars poètics” dos cops al trimestre. No hi comparteixo necessàriament els meus escrits, sinó els d’altres persones. D’allà em neix molt amor per sentir la poesia, tot i que no l’entenguis. No cal fer-ho per a poder valorar-la o admirar-la.
En aquest moment de la teva vida, hi ha alguna cançó de Cançons de Rebost que destaquis per sobre de la resta?
L’Hora justa, diria. És una cançó que al principi, quan vaig acabar el disc, no m’acabava d’agradar. Ara, de mica en mica, vaig veient que és de les que més em mouen. És molt orgànica i flueix molt bé, trobo, quant a ritmes, volums, silencis… Si això es complementa amb una lletra a la qual li he dedicat amor, que no necessàriament vol dir temps, sinó profunditat, m’agrada molt.
Parles sovint sobre com la teva família ha influït sobre els teus interessos musicals.
Totalment. El vincle fort que tinc amb el meu pare ha sigut a través de la música. Ell toca la guitarra, canta, i compon cançons que a mi em semblen boníssimes. Sempre ens hem inventat cançons junts, i a partir d’aquest vincle em creix la motivació per fer música i per a escoltar-ne, per a gaudir-la. La meva família en general sempre m’ha fet costat amb tot això, fins al punt que vaig fer una recol·lecta de diners per a gravar el meu primer disc. Jo pensava que era impossible fer-ho, perquè era mega car, que ho és, però em van ajudar i ho vaig aconseguir.
A Cançons de Rebost es nota molt la importància del territori per a tu. Com estàs vivint el centralisme i haver de venir, per exemple, a Barcelona per a fer entrevistes?
De moment afecta a què estic venint molt més a Barna del que voldria, tot i que també m’agrada venir, però. És una realitat molt diferent de la meva, molt frenètica. Em fa pena perquè crec que és una pèrdua de diversitat, el centralisme. Hi ha llocs tan macos escampats pel món que et donen experiències tan diferents! Ho visc com a una lluita. Jo em vull quedar, de moment, al Lluçanès, que és on estic tranquil·la. Em ve de gust reivindicar-ho. I no em fa perdre res. Una de les coses que ens caracteritza a la gent que no som de Barcelona és que estem acostumats a moure’ns. Jo si vull anar a un concert a Girona, o a un poble de Tarragona, doncs hi vaig, i ja està. Tinc sort que els meus representants, NIU Mgmt, tenen la seu a la Catalunya Central, m’estalvia molts viatges.
Com estan sent els directes i concerts ara que la gent et coneix més?
Quan estava fent els directes de Trepa la gent ja se sabia bastant les cançons, sobretot per la meva zona. Quan em movia a Barcelona en espais més petits també ho veia, i al·lucinava, però quan vaig ser telonera de Mishima, per exemple, va ser molt diferent. És molt agradable quan sents que la gent està allà per a escoltar-te a tu.
Per a tancar, si haguessis de recomanar un artista que consideris fonamental per a tu i la teva música, qui seria?
Amaia Miranda. És encara més minimal que jo, però amb una força monumental.
Autores d'aquest article
Leire Rabenberg
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
