A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Avui són Catástrofe Club, la banda inclassificable d’art-pop-kraut-post-rock formada per Josep M. Herrera i David Molina, que avui presenten el seu tercer treball, ‘El Crecimiento Infinito’ (Hidden Track DIY).
El nostre projecte és, en essència, molt més comú del que hom pot imaginar. Catástrofe Club va partir de la molt bona amistat de dues persones que, de tant en tant, fèiem un sopar i, entre mos i mos, disseccionàvem el món, la política, la cultura i la humanitat sencera. El que fa tothom, més o menys. Les nostres sobretaules eren eternes, no tenien fi. De la mateixa manera que li passa més o menys a tothom, la ràbia ens encenia, la incomprensió ens cremava per dins, la impossibilitat de portar les coses a un espai millor no ens deixava respirar. I entre got i got ens trobàvem immersos en allò que la gent anomena “arreglar el món”. Però el món no s’arreglava mai.
És així com un dimecres d’hivern vam fer un cop de taula. Vam decidir que donar voltes en cercle a les mateixes paraules, una i altra vegada, ja no ens conduïa enlloc. Vam decidir que aquelles estovalles, aquells plats, aquells gots…. aquelles xerrades crítiques i àcides de matinada s’havien de transformar en alguna cosa més. Necessitàvem fer un pas més enllà per exorcisar-nos, per treure’ns tots aquells dimonis de dins. I així és com vam començar a perfilar un projecte que, senzillament, servia i serveix per mostrar tots aquells dimonis en públic. Per compartir aquella capsa de trons que ens feia trontollar una i altra vegada, sopar rere sopar. Vam decidir que totes aquelles inquietuds que ens devoraven ja no tenien sentit si no eren compartides amb molta més gent.
Poc a poc, vam començar a fer llistes de paraules, que poc després es van convertir en frases, que poc després es van convertir en cançons i finalment vam dotar aquestes cançons d’imatges. Vam començar a gravar escenes amb els nostres telèfons mòbils i a treballar en l’edició de tot aquell material per oferir en directe un visual que acompanyés a cada una de les nostres cançons. Perquè molt aviat ens vam adonar que allò que oferia el nostre projecte era, senzillament, una suma de conceptes. Així, cada cançó es va convertir en un concepte diferent, dotat de música, text i visual.
No ens atrevim a parlar massa de la nostra música perquè en el fons, el nostre projecte no va de música. Va d’expressar idees. Tenim algunes cançons que poden ser etiquetades d’electròniques, d’altres que tendeixen més al post-rock, i d’altres que més aviat tendeixen a un cert minimalisme experimental. Tant se val. No és la música el que ens ocupa. El que ens ocupa de debò i ens fa feliços i ens fa créixer és haver trobat una manera de trencar aquelles meravelloses sobretaules, plenes d’incomprensió, i haver-les sabut portar més enllà, generant des d’elles una realitat nova, visual, musical, compartida…. una realitat que ens ha permès crear, com a forma sincera d’expressió, tres àlbums de llarga durada i 30 visuals d’esperit crític. I ens ha permès compartir amb amics i públic prop d’una cinquantena de concerts…. i això, per a nosaltres, és molt.
Per això entenem que el projecte Catástrofe Club és, en el fons, la nostra música de sobretaula. És la banda sonora –i visual– de moltes frases, idees i conceptes àcids que durant temps hem anat compartint. Cantem a la catàstrofe; a aquesta catàstrofe que entre tots estem creant i que ja tenim a sobre. I ho fem sempre centrats en una mateixa visió; sempre hem desestimat la idea que els culpables de tot plegat són terceres persones o entitats. Sempre hem desterrat tots aquells fantasmes i monstres que, en la majoria de sobretaules, són els causants de tots els mals que patim. El nostre projecte s’ha centrat sempre a buscar les culpes en nosaltres mateixos, en la conducta dels éssers humans, començant per la torpesa i la ceguera d’un mateix.
No som una banda còmoda. Al contrari. Algunes persones, després de veure qualsevol dels nostres concerts, ens han dit “m’heu fet sentir malament”. Doncs sí, d’això es tractava. De compartir les incomoditats. D’entendre tots plegats que és la nostra immensa estupidesa la que ho està destruint tot.
Benvolgudes sobretaules i la seva evolució.
Autores de este artículo
