Entre totes les propostes musicals joves, emergents i en català, roserona destaca per anar a contracorrent. En un moment en què triomfa la música urbana i amb ritmes llatins, Roser Canet (Cardedeu, 2002) aposta per un estil molt propi, amb un to intimista, propi de la cançó d’autor, però que alhora combina melodies de jazz i indie pop. Després de dos anys d’aturada artística, enguany presenta Caro Diario (Vida Records, 2025), un curt però molt interessant EP de sis cançons. Quedem amb ella en un dels primers dies de la primavera en un parc pròxim a la plaça de Francesc Macià de Barcelona perquè ens expliqui els secrets del seu segon treball.
Fa dos anys, vas publicar el teu primer EP, Ombres d’amors perduts, i després vas desaparèixer fins a pràcticament fa uns mesos. Per què?
Vaig publicar el primer EP mentre estudiava i treballava. A més, em treia també el carnet de conduir. Tot això vivint a Cardedeu i fent bona part de la vida a Barcelona. El temps no existia a la meva vida. Llavors, el vaig publicar molt cremada, amb un cert rebuig… Gairebé amb la voluntat de treure-me’l de sobre! I per això vaig decidir plegar. A més, volia centrar-me en les coses que havia d’acabar primer, com la carrera. Em vaig allunyar amb l’objectiu de fer música només per gaudir. Vaig intentar crear i jugar a veure què passava. I d’aquí va sortir Caro Diario.
N’estàs satisfeta?
Estic molt contenta. El fet d’aturar-me i escoltar-me a mi mateixa tant pel que fa a la música que vull fer, com amb qui vull treballar; ha tingut molt bons resultats. Tot el procés ha anat molt bé, tant treballant a l’estudi amb Martí Galan (Galgo Lento), com amb les fotos de la Maria Roca-Sastre, com amb la discogràfica… M’he sentit molt cuidada. És molt satisfactori quan tens una idea i surt bé.
El teu estil és intimista, reposat, elegant… Prou allunyat del so habitual en els artistes de la teva generació. Et preocupa anar a la contra?
No em preocupa especialment. Al contrari, pot ser un tret distintiu que m’acabi funcionant. La gent té ganes d’escoltar coses diferents. Jo mateixa puc escoltar Bad Bunny al matí, The Marías a la tarda i Bad Gyal a la nit. En els darrers anys, amb l’esclat de “La banda del pati” i la música urbana, ha semblat que aquesta era l’única manera de fer música, però també és important que ens adonem que potser hem deixat de banda altres sons que també estan bé. Tot és música i tots ens enriquim mútuament. Com que durant tot el procés componia per a mi mateixa, no pensava en què diria la resta de la gent. El meu equip sempre m’ha donat suport i mai m’ha qüestionat. De fet, no hi havia pensat fins que he començat a fer entrevistes i m’ho han preguntat.
M’agrada molt dir poques coses amb les paraules i dir-ne moltes amb l’entonació de la veu o la instrumentació. M’agrada molt la repetició perquè jugo tota l'estona amb el significat i el significant.
A l’àlbum jugues molt amb les dualitats. L’aparença i la realitat, l’amor i el desig… Què hi trobes interessant?
M’agrada molt la idea que la moneda sempre té dues cares. Aplica a tot el que vivim. Per exemple, aquesta frase que diu que l’amor no són papallones a l’estómac sinó ansietat. O quan, a vegades, et passen coses bones, però et sents fatal. És una qüestió que m’obsessiona força, però no va ser intencionat.
També jugues molt amb la repetició. Es veu a cançons com Caro Diario, Malborowinston o Jardins amagats. Què t’aporten aquesta mena de mantres?
Són conseqüència de la manera en què componc. Creo molt a base de bucles d’improvisació i provant melodies diferents amb el mateix text. A més, la repetició forma part de la cultura musical, la majoria de cançons tenen una tornada que es va repetint. D’altra banda, m’agrada molt dir poques coses amb les paraules i dir-ne moltes amb l’entonació de la veu o la instrumentació. Això es nota en cançons com Jardins amagats. M’agrada molt la repetició perquè jugo tota l’estona amb el significat i el significant.
Com indica el seu nom, Caro Diario és un EP molt íntim. Fa vertigen obrir-se així al públic?
És una mica trampa, perquè si bé és cert que tracto interioritats de la meva vida, són interioritats de fa dos o tres anys. Des que hi treballava fins que ha sortit ha passat molt temps. Això fa que ara signifiqui una altra cosa. Parlo de coses que he viscut, però un cop li incorpores la part creativa ho canvies i ho modifiques. És una de les parts divertides de fer música, que transformes el que has viscut en quelcom aliè. Alhora, és veritat que la cançó Tot va perfecte em fa molta vergonya ensenyar-la. Hi surto jo plorant i… no puc! Però amb la resta no tinc cap problema.
Sento més propi el català, però de cop i volta també em ve de gust de fer-ho amb anglès perquè em poso una barrera que em permet parlar de coses que potser d’una altra manera no m’hi atreviria.
Has publicat un EP i cap cançó supera els tres minuts i mig. És casualitat o respon a una voluntat d’adaptar-se a les noves tendències de consum musical?
No ha estat intencionat. De fet, he hagut d’allargar cançons! Suposo que és fruit de formar part d’aquesta generació. Em costa escoltar cançons llargues i també crear-les. Quan vaig començar, la intenció era fer un àlbum, tenia deu cançons, però entre la producció i la reflexió vam decidir eliminar-ne algunes i fer un EP. Em vaig adonar que eren idees que no encaixaven bé amb el plantejament global del treball. M’agrada que hagi quedat curtet i rodonet perquè així la gent s’ho pot escoltar tot seguit.
Combines cançons en català, amb fragments en anglès… Fins i tot una mica d’italià. Per què?
El meu idioma és el català, però creo amb tot. He fet moltes lletres en castellà o anglès. La llengua dona moltíssim joc. Per exemple, en anglès pots dir moltes coses amb molt poques paraules i fonèticament sona molt diferent. També jugo molt amb les traduccions. Sense anar més lluny, la cançó Caro Diario era tota en anglès i després en vaig traduir una part. És com si una cançó la comences amb la guitarra i en acabat decideixes provar-la amb el piano. Sento més propi el català, però de cop i volta també em ve de gust de fer-ho amb anglès perquè em poso una barrera que em permet parlar de coses que potser d’una altra manera no m’hi atreviria.
Has parlat obertament de com el cinema influeix en la teva música, que té un punt cinemàtic. Quina és la teva relació amb el setè art?
No em considero gaire cinèfila. Simplement, vaig descobrir el moviment de la Nouvelle Vague i, concretament, Éric Rohmer i em vaig tornar boja. De fet, vaig dedicar-li el treball de final del grau. M’agrada molt anar al cine i comentar les pel·lícules, però no tindré una conversa intensa de crítica cinematogràfica…
Tens una relació molt especial amb les biblioteques. He llegit que hi anaves a descobrir discos. Com va sorgir aquesta idea?
A casa sempre hem anat molt a la biblioteca. És un espai que tenim molt present. Quan m’acabava de treure el carnet de conduir i no tenia compte de pagament d’Spotify, agafava CDs de la biblioteca per a poder escoltar música al cotxe. També em semblava interessant descobrir nous artistes o propostes d’una manera poc habitual per mi. A més, el format CD m’agrada molt perquè t’obliga a escoltar-lo seguit i repetit.
També ho feies amb pel·lícules, oi?
Sí, hi ha pel·lícules que no trobes enlloc, però sí que són a la biblioteca. A més, a la biblioteca del meu poble pots veure què ha agafat la gent i això em sembla molt interessant. És una mena de recomanació indirecta. Ho recomano a tothom!
Quins artistes has descobert a través d’aquest mètode?
Bob Dylan. M’havien parlat d’ell, havia escoltat alguna cançó, però mai m’havia aturat a escoltar-ne un disc. Allà vaig agafar el Blonde on blonde i s’ha tornat un dels meus preferits. També hi vaig descobrir un disc de la Lana del Rey i la meva pel·lícula preferida, 20th Century Women.
Molta gent, quan sent parlar de tu, pensa en la teva germana, la Juliana Canet. Et genera pressió això?
En el seu moment ho feia, sí. Ara ho he normalitzat perquè hi he conviscut tota l’adolescència. A vegades em fa mandra perquè en alguns contextos, quan m’han fet alguna entrevista, he sentit que parlar-ne no aportava res… Però tampoc li trobo sentit a amagar-ho. Realment, m’ha afectat perquè ella amb disset o divuit anys podia viure independitzada i tenir una vida adulta. En aquest sentit, és una germana gran que és un referent poc realista i excepcional. Som amigues i me l’estimo infinitament.
Suposo que és un dels teus grans suports en aquesta aventura.
Sí, em dona suport incondicional. Faria un xurro i ella em diria que és perfecte. Però alhora també és dura i m’aconsella. Per exemple, em diu que em poso massa seriosa a les entrevistes (riu). Al final, és un aparador interessant. Ara, una cosa és que t’agradi un aparador, i l’altra és entrar a la botiga, emprovar-te la roba i comprar-la. No m’agrada que em redueixin a la germana de la Juliana Canet, però crec que la gent ja no ho fa.
Cada vegada ets més coneguda, has patit la síndrome de la impostora?
En un moment en vaig tenir molt i potser per això també vaig decidir parar. Per sort, me l’he tret força de sobre. He après a saber el que sé fer i fer-ho amb naturalitat. Sempre hi haurà algú millor que tu o més preparada que tu. Tinc molta sort perquè estic molt ben acompanyada. Tothom de l’equip em cuida molt i veu les coses molt com jo. Sé que tinc coses a dir i un gran impuls de creació.
Quin és el futur que podem esperar de Roserona?
Estic component. Recol·lectant. El pròxim que faré serà un àlbum. Fer un EP m’ha agradat perquè ha quedat molt rodonet, però amb un àlbum podré jugar més.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
