La cultura viu una metamorfosi constant en tots els seus camps i àmbits, buscant ser un ésser viu en evolució constant, recreant cultures passades com a cultures futures, samplejant-se a ella mateixa en la recerca de noves identitats en un complex, però lògic flux de gèneres, tenint en una de les venes que alimenten aquest ésser cultural, la mutació de les bandes al llarg de les seves carreres, algunes voluntàriament o altres de manera obligada o fortuïta, evolucions que no sempre acaben sent ben rebudes o que acaben sent un final d’aquestes bandes.
Fa uns dies, en el concert dels grans Fun Lovin’ Criminals a Barcelona, va tornar a sortir el debat sobre si és correcte continuar endavant amb projectes que no són com es van iniciar, on algun dels membres fundadors deixa de ser-hi, per qualsevol raó, des de disputes en el cor del conjunt, o tristes morts, cada opció dona milers d’opcions per defensar o atacar un ésser, en aquest cas una banda, que ni ens pertany ni en formem part. Com els seguidors dels equips esportius que guanyen i perden ells com si haguessin jugat ells mateixos, amb aquell entrenador que tots portem a dins, ens creiem en el dret de decidir sobre les decisions artístiques o canvis en les bandes, fins i tot d’aquelles que no ens interessen realment, fent cunyadisme de manual de bar sense personalitat, omplint-nos les boques i murs de les xarxes socials amb lliçons a gent que té tot el dret a gestionar les seves carreres com vulguin.
Segurament ser fan absolut de Guns N’ Roses m’ha fet assumir que la disfuncionalitat formi part de la identitat de les carreres de moltes bandes, en el cas de Axl Rose, el poso com a exemple, perquè ha estat i és un geni, i té tot el dret a fer el que li sembli amb la seva carrera, com tothom té el mateix dret a decidir sobre els seus projectes, sigui un grup de caramelles com els Tornavisos, o el més remot projecte artístic de qualsevol lloc. Com els pintors en els quadres, els escriptors amb els seus textos o els actors o gent del món audiovisual amb les seves interpretacions o decisions artístiques.
Mai és dolent consumir cultura, però mai hauríem de dir a la cultura com la volem consumir.
Tornant als Fun Lovin Criminals, origen d’aquesta columna, la formació contínua sense el seu líder, o un dels dos líders i fundadors. Això o és nou, en format invers, l’esmentat Axl Rose va girar molts anys sota el nom de Guns N’ Roses sense cap músic de la formació original acompanyat de mercenaris, els Queen actuals amb Adam Lambert, The Quireboys van fer fora a Spike I es van quedar el nom de la banda, Pep Sala tortura el nom de Sau sovint, provocant detractors, i defensors mai a parts iguals, perquè en cada cas el sentit comú o l’estima dels fans cap a qui marxa o qui continua, no ens dona una fórmula exacta de qui sempre en surt beneficiat, si en surt algú. Res tan traumàtic com quan van substituir a Quim Gutiérrez a El cor de la ciutat.
Si bé és cert que les opinions són la salsa que dona sabor a la vida, però no sempre triem la salsa correcta, ni la quantitat, i volem decidir la recepta de plats que cuinen altres, sota la premissa de ser fans o seguidors de qui ha de cuinar la cultura que consumim. Potser és millor esperar que el menú estigui apuntat a la pissarra per decidir si entrem en aquest grup o busquem una proposta que ja de per si ens alimenti més. Passar hores i hores trobant malament el que fa gent amb les seves carreres i que ningú t’obliga a escoltar, llegir o veure, és una pèrdua vital molt gran, no tant com la gent que va als concerts a molestar xerrant als artistes i la resta de públic, però gran certament. Mai és dolent consumir cultura, però mai hauríem de dir a la cultura com la volem consumir, perquè llavors deixa de ser cultura i es converteix en una altra cosa que ni viu una metamorfosi constant en tots els seus camps i àmbits, ni busca ser un ésser viu en evolució constant.
Autor d'aquest article
