Festival Embassa’t 2026: La música es mereix que la gaudim així

Un any més, Sabadell va tornar a ser el punt de referència de l’escena musical a Catalunya, i amb mèrits propis: el Festival Embassa’t ja és una fita imprescindible per a tots aquells amants de la música que valoren la qualitat sobre la quantitat. Aquest no és el lloc on veuràs a l’estrella internacional del moment, sinó on descobriràs noves bandes amb calma –a més dels teus artistes preferits– , gaudint de l’entorn natural i la companyia, sense estar pendent dels horaris i el telèfon. Aquí no cal que triïs entre dos concerts, facis cua per agafar aigua o et barallis per un bon lloc; tot això que tant normalitzat tenim als festivals, a l’Embassa’t desapareix. 

L’esdeveniment del Vallès ens brinda, doncs, una proposta més necessària que mai en un món on la música en viu queda reduïda, cada cop més, als gegants sold outs d’estadis. Ah, i amb el català sempre en el lloc que li correspon. Dins dels tres dies principals, la jornada del dissabte 16 de maig va oferir una gran varietat de propostes i estils, amb artistes locals, del territori nacional i d’altres parts del continent. Igual que passa al propi festival, on totes les actuacions poden gaudir d’un protagonisme similar, les repassarem en ordre cronològic. 

La tarda va començar calmada i amb un sol de justícia, amb el públic ocupant, sense cap pressa, la gespa i taules del Parc de Catalunya. Alosa van ser les encarregades d’obrir el dia, ja amb un bon nombre de persones que van gaudir del seu folk tradicional. Seguidament, a l’escenari principal, una altra aposta segura de la terra com El Petit de Cal Eril va inundar tots els racons del recinte amb les seves belles melodies. Semblarien, aquestes dues primeres propostes, la banda sonora perfecta per a un entorn com aquest, entre pins i les muntanyes de fons.

La gran sorpresa, però, va arribar des d’Euskal Herria, amb l’elèctrica exhibició dels EZEZEZ. El seu frenètic post-punk va arrasar des del primer moment, donant una lliçó del que ha de ser una banda en directe: un quartet impecable a l’apartat musical, amb una química entre membres difícil de trobar avui dia, i una presència escènica magnètica.  El cantant Unai Madariaga –un gran showman sortit d’una mena d’encreuament entre Iggy Pop, Pelle Almqvist i Bowie– es va fer seu l’escenari en pocs minuts i fins i tot va llançar sense dubtar-ho la seva guitarra al públic, que incrèdul va improvisar una mena de solo. Un guitarrista que emulava Hendrix, lletres surrealistes com la de Marmitako, i tants altres detalls a destacar en tan poc temps… Definitivament, un grup a seguir de ben a prop.

El sol ja queia sobre Sabadell quan Teo Lucadamo pujava a l’escenari principal. El viral raper de TikTok va oferir un set prou ben instrumentalitzat -l’acompanyaven bateria, baix, teclats i bases digitals- però poc convincent pel que fa a la seva labor a les veus i com a mestre de cerimònies. Tot i que bona part del públic coneixia i cantava els seus temes, li va costar bastant connectar-hi, i no va ser fins a arribar a la part final quan es va poder veure una mica més de moviment, amb els més coneguts com Ritmo. L’escenari Yearphone seguidament ens oferia una altra de les sorpreses de la nit, de la mà d’uns austríacs que més aviat semblaven d’Austràlia o dels Estats Units. Als Cari Cari els podríem catalogar entre el blues i el country, amb detalls de l’stoner, la música tribal i el rock alternatiu. Com a mostra de tot això, la seva particular versió del War Pigs de Black Sabbath interpretada amb un didgeridoo, que no va deixar ningú indiferent. Stephanie Widmer i Alexander Koeck van combinar el format duo (a l’estil White Stripes) amb el trio, desplegant un repertori amb molts matisos i instruments que, tot i que els va costar, va acabar per ficar-se a la butxaca al públic català.

Ja ben entrada la nit, era el moment d’escoltar atentament. Amb una impecable escenografia i el seu preciós vestit blanc, Ángeles Toledano –acompanyada de Benito Bernal a la guitarra– va hipnotitzar amb el flamenc del seu debut Sangre Sucia, tant en les interpretacions més crues com en les fusions electròniques. Una llàstima que la música de l’escenari Club se solapés i trenqués algun dels moments més íntims, tot i que, finalment, va ser ella mateixa la que va posar el públic a ballar al més pur estil rave. Però si algú volia festa, Svsto va venir preparada per donar-nos-la. Carla Parmenter –meitat de les mítiques Las Bistec– va estar divertidíssima, reivindicant la perifèria i l’asfalt de la seva Granollers natal i amb moments tant camps com el ja clàssic llançament d’entrepà al públic (amb un resultat una mica desagradable per a més d’un). “La festa és política” va ser la màxima que va quedar perfectament patent amb temes tan ballables i reivindicatius com Venganzza o MIL€, en el que va ser un set curt però ben intens.

Acabant la nit, arribava el que es podria considerar el plat fort del dia: els britànics Bob Vylan. El seu punk-rock pregravat –a excepció de veus i bateries– va pujar les revolucions d’una parròquia que encara tenia forces per muntar uns bons pogos. Els de Londres han sigut notícia en el darrer any per haver patit la censura de la BBC al festival de Glastonbury de 2025 i, més recentment, per haver cancel·lat la seva participació en el Viña Rock, envoltat en la polèmica del fons proisraelià KKR. Començant amb una curiosa meditació metal·lera, els dards van caure un darrera l’altre, ja fos reivindicant l’Stephen Lawrence, un habitatge assequible, la llibertat del poble palestí, o bé realitzant una crítica explícita a les polítiques imperialistes del seu propi país. Un duo de potència innegable i que és fidel a la proposta en la qual creuen, tot i que sense cap altre instrument en escena, aquesta se’ns quedés una mica curta.