Bad Gyal: Complir els somnis

“Qui tingui un somni, que em miri a mi!”, d’aquesta manera es va acomiadar Bad Gyal de la primera de les seves tres nits consecutives al Palau Sant Jordi. Aquella jove alternativa que freqüentava la nit del Maresme i somiava en farcir les pistes de ball amb els seus èxits s’ha convertit ja en una de les dives més destacades del pop a l’estat, capaç d’omplir en tres nits consecutives el pavelló més gran de la capital catalana amb les seves suggerents cançons que combinen ritmes reggaeton, dancehall, dembow i trap. Divendres, encetava la gira de presentació de Más cara (UMG Recordings, 2026), el seu darrer disc en el qual ha confirmat el pas de l’underground al pop més mainstream, amb un directe telegrafiat al mil·límetre que reforça aquesta aposta.

Tocades les nou del vespre, sonaven els primers beats de Un coro y ya 🙂 i Alba Farelo (Vilassar de Mar, 1997) apareixia a l’interior d’una mena de caixa negra, en un escenari fragmentat per unes parets metàl·liques que simulava les diferents habitacions d’una mansió luxosa. Armada amb un body rosa, unes botes impossibles i un micròfon, va arrancar l’espectacle amb una mirada d’absoluta concentració que desafiava una legió de fans entregats, que buscaven el vídeo perfecte amb els telèfons mòbils. Seguidament, sense deixar espai ni a la respiració, va enllaçar amb Más cara, el tema que dóna nom al seu darrer treball discogràfic, i Da me, que amb el seu flaire del reggaeton més clàssic va provocar el primer gran crit d’exaltació col·lectiu de la nit. La maresmenca era capaç de clavar cada nota, mentre movia els malucs per a delícia dels seus fans, que celebraven amb la mateixa intensitat cada tornada i cada pas de twerk.

La temperatura va pujar amb Te daré, amb una Alba Farelo amb actitud dominant ballant ben arrambada amb un dels seus ballarins mentre recorrien la totalitat de l’escenari. Aquesta connexió es va repetir amb Duro de Verdad pt.2, que el públic va cantar a ple pulmó per a substituir la falta dels integrants de Los Sufridos. Aquest va ser un dels punts febles de la nit, la fredor que generaven els fragments cantats habitualment per col·laboradors en les cançons de l’artista de Vilassar de Mar. La calor es va mantenir amb l’explícita Qué rico, tancant així un tríptic basat en l’erotisme extrem amb una posada en escena que combinava projeccions, fum a tort i a dret i flaixos de llum que desprenien una estètica a mig camí entre el luxe del nou-ric i el record borrós d’aquelles nits al Cocoa.

Després d’un breu interludi, el Pussy K Mana va aparèixer de nou amb posat desafiant i un ganivet a la mà per a elevar encara més el to. Fashion girl pt.2, Perro, Choque van tornar a submergir el Sant Jordi en una coreografia infinita ballada energèticament per cossos normatius —amb una quinzena de ballarins orbitant-la— que es recolzava en els ritmes que evocaven la nostàlgia del reggaeton dels 2.000. L’aparició de 8belial per a cantar Tic Tac (Hour Love) li va esgarrapar el primer somriure de la vetllada. Però aquesta seria la seva única concessió. Ràpidament, la maresmenca va tornar a posar-se seriosa, enfilant-se en una plataforma giratòria per a interpretar De por vida, mentre un ballarí enregistrava cadascun dels calculats passos de ball amb una càmera situada en una armilla, en una maniobra audiovisual que acostava els presents a la seva heroïna particular. Tot seguit, van arribar Blin blin, Flow 2000 i Chulo pt.2, temes que van transformar tant l’escenari, com la pista i les graderies en una pista de ball mastodòntica a ritme de dembow.