El 23 de setembre del 1980 va ser l’últim concert en directe que interpretà Bob Marley amb la seva banda, The Wailers, al Stanley Theater, ubicat a Pittsburgh (Pennsilvània, Estats Units). Dos dies abans de l’espectacle que formava part de la Uprising Tour –gira que, a banda d’Amèrica del Nord, també va recórrer països europeus– va perdre el coneixement mentre corria pel Central Park amb el seu acompanyant de carretera i, alhora, amic, Allan Cole. Arrel d’aquest ensurt, els metges li comunicaren que no li quedaven més de dues setmanes de vida, però tot i així, en Bob optà per no donar-se per vençut. De fet, ningú del públic sabia que estava malalt –el 1977 li diagnosticaren un melanoma maligne a sota de l’ungla del peu i el solista va negar-se a amputar-se’l–, i tampoc ho haguessin dit, perquè es va entregar a cadascun dels espectadors que havia omplert un forat del seu temps per anar-lo a veure.
La infància de Bob Marley fou entrebancada, en tant que se’l menyspreava per ser mulato. Malgrat això, ell no se n’avergonyia i gairebé mai estava amb el seu pare (Norval Marley), d’ascendència anglesa, donat que sovint viatjava, en ocupar la posició de capità de la marina britànica. La mare (Cedella Booker), en canvi, es dedicà a criar el seu fill al poble de Nine Miles, Jamaica, on a casa no disposaven ni d’aigua ni de llum. Allà, Marley va conèixer a Bunny Wailer, un dels membres originals de The Wailers, cosa que marcà un abans i un després pel que fa a l’interès que se li va despertar per la música, influït per artistes com Ray Charles o Fats Domino.
Ara sí, comencem amb el repàs de l’obra del Rei del Reggae, Bob Marley, de la mà de quatre hits que a dia d’avui continuen sent vigents i, al mateix temps, no caducs en un futur.
1. Could You Be Loved
Could You Be Loved sortí el 13 de juny del 1980 i va ser inclosa al darrer àlbum de Bob Marley & The Wailers, Uprising. El 79, un any enrere de la seva publicació, la composà Marley en un viatge d’avió i, simultàniament, els músics del grup anaven improvisant la melodia damunt la lletra amb la guitarra. Es diu que va trobar la inspiració durant el trajecte des de Brasil com a resposta de l’amor que havia rebut per part de l’audiència. Altres teories, però, apunten que escrigué la cançó per reafirmar la seva fe a causa de la crisi personal que va patir en ser diagnosticat amb càncer.
Els lyrics també tenen un component espiritual als versos: “Love would never leave us alone” (“L’amor mai no ens deixaria sols”). L’amor podria fer referència a Jah, l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie, que es reconeix com l’encarnació de Déu dins el moviment rastafari. En aquesta línia, quan el cantant entona “Only the fittest of the fittest shall survive” (“Només el que estigui més sa sobreviurà”) critica, de manera implícita, al sistema de Babilònia en què el capitalisme i la corrupció de govern hi tenen cabuda, i resulten ser factors que dificulten nodrir la ment.
2. Jamming
Jamming, en el dialecte jamaicà, significa reunir-se al ritme de la música per celebrar alguna cosa, o bé per fumar marihuana en comunitat. Encara que sembli un track “chill out”, el seu rerefons no coincideix amb aquesta aparença. A l’estrofa en la qual Marley recita que cap bala els aturarà i que la vida té un valor molt més elevat que l’or fa al·lusió a l’intent d’assassinat que va experimentar la nit del 3 de desembre del 1976. Set pistolers van forçar l’entrada a la seva propietat i dispararen al cap a Rita Marley, amb qui es creuaren al pati de la casa. Acte seguit, a la cuina, on Bob es trobava xerrant amb els integrants de The Wailers, els agressors continuaren descarregant, tot i que, miraculosament, ningú va morir.
L’escenari que podria explicar la voluntat de matar-lo és que la societat de Jamaica, en aquell context, estava profundament dividida. Michael Manley (Partit Nacional del Poble), que buscava ser reelegit com a primer ministre, i Edward Seaga (Partit Laborista de Jamaica), a qui vinculaven amb la CIA, s’enfrontaven en una cursa electoral en la qual ambdós candidats cercaven el suport de Marley. Tot i que Bob insistia a mantenir-se neutral, va decantar-se per l’oferta del candidat socialista, Manley, consistent a tocar en directe a Kingston per apaivagar el clima de violència i de descontentament popular. Manley no va trigar gaire a trair-lo, en tant que avançà les eleccions, cosa que es va interpretar com una jugada còmplice entre el vocalista i el polític.
3. No Woman, No Cry
Als crèdits de No Woman, No Cry hi apareix en Vincent Ford, íntim amic de Bob Marley que treballava en un menjador social a Trenchtown, un barri del ghetto de Kingston on van créixer junts. Com que Marley no desitjava que les seves peces s’associessin amb la discogràfica Cayman Music, amb la qual tenia un contracte –i, a més, pretenia afavorir econòmicament i millorar la qualitat de vida del seu cercle– les va posar sota noms de familiars, amistats i altres músics propers.
Bob Marley & The Wailers, gràcies a la gira en què promocionaven el single, aconseguiren introduir-se en el mainstream i assaborir l’èxit internacional. Marley, fou un dels únics, comparant-lo amb els seus contemporanis, que aplegava seguidors que transcendien la raça i l’ètnia.
Aston “Family Man” Barrett, el baixista de la formació, va fer unes declaracions que afirmaven que la composició apel·lava a la força de les mares i de les dones, en general, en el sentit de presentar-se al món com a persones independents i empoderades, malgrat pintessin bastos.
4. Redemption Song
Redemption Song, una oda a la llibertat i un himne atemporal, no deixa de ser la cançó que tanca el disc, Uprising. L’opinió pública ha assenyalat que funciona com a últim testament que ens va deixar la llegenda, Bob Marley, ja que en el moment que aglutinà les idees per crear-lo es confrontava a si mateix amb el concepte de la mort, la qual tenia –pel que li havien anunciat els experts– a cau d’orella.
La lletra, que recorda al gènere dels cantautors, dels poetes i filòsofs, recull l’herència del folk dels anys 60, cosa que provoca que ens sacsegi les emocions, en tant que només s’escolta la veu, nua, i la guitarra. Això va sorprendre als seus oients, que no estaven acostumats a sentir-lo en el registre de les balades, però acolliren el cant a l’emancipació sense pensar-s’ho dues vegades.
I és que, al cap i a la fi, Bob Marley, qui pronuncià en un dels versos, extrets d’un discurs de l’activista jamaicà, Marcus Garvey, “Emancipate yourselves from mental slavery / None but ourselves can free our minds”, es convertí en gairebé una divinitat pels oprimits i en un autèntic revolucionari que rebutjava l’establishment i atorgava valor a tot allò immaterial.
Autora de este artículo
