Subscriptors dixit i aquí ho teniu! Vau ser vosaltres qui vau dir que aquest abril volíeu tenir una efemèride de Nina Simone a les vostres mans (o mòbils, o tablets) i la que teniu davant és una de molt especial. I és que d’una artista amb una trajectòria musical tan àmplia com la de Simone hi ha molt de què parlar: la seva lluita a favor dels drets dels afroamericans, les seves cançons d’amor, els seus covers que ens arrosseguen a no tornar a escoltar més les originals… Oi que quan us voleu endinsar en un artista no sabeu ni per on començar? Doncs és per això que us ho hem posat ben fàcil! Us parlem d’11 temes de Nina Simone dividits en 3 grans galàxies per conèixer, pas per pas, l’univers d’una de les cantants més eclèctiques de tots els temps.
Nina, jazz, amor platònic, amor irònic
Una de les grans temàtiques que va marcar la discografia de Nina Simone (i de gairebé tot artista) va ser l’amor. Oh, tema universal que envaeix totes les arts en totes les seves formes i expressions! En Simone, l’amor va prendre tota mena de formes, des de melancòliques a iròniques, passant per absolutes, i, sens dubte, tres de les seves cançons amoroses van ser aquestes:
“My baby don’t care for shows. My baby don’t care for clothes My baby just cares for me”. Amb aquesta seguretat lírica comença My baby just cares for me; la mateixa amb què Simone ens meravella amb el seu solo de piano a mitja cançó. I és que el ritme dels teclats des del primer segon ens transmeten exactament aquesta confiança, tranquil·litat i estabilitat de què parla la lletra: un home tan enlluernat amb la seva enamorada que no li importa ni la roba, ni les carreres, ni l’estil d’una tal Liz Taylor o el somriure d’una tal Lana Turners. Tan platònic que resulta irònic. Però… què passaria si la lletra parlés d’una dona i fos cantada per un home? Que més dona!
En una època on aixecaves una pedra i trobaves cinc cançons sexistes (ara serien quatre), Nina Simone és qui va girar la truita, qui va cantar sobre homes als peus de dones, com també és el cas de I put a spell on you… Because you’re mine: t’he llançat un encanteri perquè ets meu. Més clar impossible. Tot i que la cançó original no fos d’ella sinó del Screamin’ Jay Hawkins, el cover de Nina Simone és, sens dubte, la versió que ens ve al cap només llegir el títol de la cançó. És o no és? Bé… menys els fans de Cincuenta sombras de Grey, que s’han quedat amb la versió de l’Annie Lennox. Impressionant igualment.
I no ens oblidem de Love me or leave me: amb aquelles notes de piano alegres que obren el tema i van apareixent i desapareixent al llarg de la cançó, una veu de Simone que, fins i tot, sembla rapejar a moments i una percussió que marca el tempo de tots els elements musicals que fan màgia d’aquesta composició escrita per Walter Donaldson i Gus Khan el 1928.
Nina, soul, drets, persones
En trobareu més, però deixem que les descobriu per vosaltres mateixos. Nosaltres ens quedem amb aquestes d’aquí: lletres que són mirall d’una societat, que posen so als prejudicis, que canten a la llibertat i que són himnes de lluita. Per posar-vos en context: sent afroamericana, ja us podeu imaginar com va influenciar musicalment a Nina Simone la vulnerabilitat dels drets del seu poble en els Estats Units d’aquell moment (i d’ara…). Però és que la seva lluita no va començar ni de jove ni d’adolescent, sinó de ben petita. En el seu primer recital de música clàssica va rebutjar començar a tocar fins que els seus pares poguessin seure a la primera fila. Recordar que en aquella època la gent de color no podia seure on volgués: als busos, havien d’anar al darrere de tot; i als recitals de les seves filles, també.
El 1963, un atemptat del Ku Klux Klan a Alabama va assassinar quatre nenes de color i la reacció de Simone va ser el tema Mississippi Goddam: un himne que es va convertir en l’expressió de l’odi de la comunitat negra i la impaciència dels que lluiten per la fi del racisme. “I can’t stand the pressure much longer. Somebody say a prayer. Alabama’s gotten me so upset. Tennessee made me lose my rest. And everybody knows about Mississippi Goddam”.
Cansada dels prejudicis que rodejaven el seu dia a dia com a dona, com a artista i com a afroamericana, també va escriure Four Women: un tema que explica la història de quatre dones que, a través dels seus caràcters, representen quatre estereotips de la societat afroamericana. Però no tot va ser resignació en les lletres de Simone; també esperança (i molta!). Com To Be Young, Gifted and Black, un tema que empoderava la canalla afroamericana i els animava a no rebutjar mai la seva identitat, els seus orígens, fos el que fos que la societat els digués. “Oh what a lovely precious dream. To be young, gifted and black. Open your heart to what I mean”.
O el seu himne de llibertat per excel·lència, perquè qui no s’ha sentit el p*** amo cantant Feeling Good? Va ser escrita per un musical el 1964 i la història no es va acabar aquí. El nombre d’artistes que han versionat aquesta cançó és incomptable, entre elles, una Nina Simone que va cantar a l’alegria, a la llibertat, a la pau i a l’atreviment de quan superes les adversitats. “It’s a new dawn, It’s a new day”. Una nova alba, un nou dia per la societat afroamericana.
Nina, covers, ombres, samplers
Entre la discografia de Nina Simone trobem cançons pròpies, grans clàssics populars del soul i també molts i molts covers. No ens estranya, qui no s’atreviria amb qualsevol cançó si tingués la veu de Simone? Però el que més impressiona dels seus covers no és només la veu; és la naturalitat amb què agafa les originals i les fa seves, amb un estil únic que té l’habilitat de reflectir l’essència de la lletra i de la melodia com si fos de primera creació. Una habilitat que només una persona amb tant bagatge musical i tècnica com Simone és capaç de fer-ho. Here Comes The Sun de George Harrison és una d’aquelles versions que més exemplifiquen la bellesa de Simone en apropiar-se d’una cançó. Un tema que captiva aquell moment en què el sol es despulla entre núvols i et toca la pell; una sensació que Simone va saber preservar en el seu petit homenatge al Beatle.
My Way de Frank Sinatra és d’aquelles cançons que creen un cert respecte en tot artista. És tan simbòlica que jugar-se-la a pifiar-la no ha entrat en el pla de molts a qui els hagués agradat intentar-ho. Però no va ser el cas de Simone. Ella, segura de si mateixa i de la seva capacitat per interpretar un tema com aquest sense tacar-lo, ho va fer. I el resultat va ser, sens dubte, un dels covers més especials i reconeguts d’aquesta cançó.
Això sí, tot i que sembla que Simone pogués fer ombra a qualsevol artista quan agafava les seves cançons i les interpretava amb el seu caràcter únic, va haver-hi una ocasió en què un dels seus temes va quedar sota l’ombra de la versió més popularitzada. És el cas de Don’t Let Me Be Misunderstood: el cover de The Animals va gaudir d’una rebuda tan gran que el va convertir en un dels símbols musicals pop més cantats i ballats dels anys seixanta.
I acabem amb un exemple que ens demostra que la música de Simone seguirà vivint entre nosaltres per molts anys més, passin 18 o 68 anys de la seva mort. Parlem de Sinnerman. No, no és de Simone, però sí que el va incloure en el seu preciós Pastel Blues del 1965 i ha estat utilitzat i referenciat des de llavors per artistes de tota mena. El Kanye West va utilitzar-ne la base per Get By de Talib Kweli; Timbaland la va utilitzar per Oh Timbaland; Felix da Housecat per la sèrie Verve Remixed; i Hozier la va referenciar a Nina Cried Power.
Ei, entre molts altres exemples, però si els diem tots, no acabem. El llegat de Simone ens inunda més del que pensem.
Autora de este artículo
