El passat dijous 26 de setembre, moments abans de la festa de presentació de l’àlbum debut de Dan Peralbo i El Comboi a Ultra-Local Records de Barcelona, vam tenir l’oportunitat de conversar amb Dan Peralbo, vocalista de la banda. Després d’uns dies intensos de preparació, amb concerts i entrevistes sense parar, Dan es mostrava segur i orgullós d’aquest primer disc de llarga durada. La seva música, una enèrgica barreja de rock i pop en català, transmet la passió i la força d’un projecte col·lectiu que no seria possible sense El Comboi, la seva banda inseparable, formada per Jimmy (bateria), Pol (baix) i Ret (veus i guitarra). Amb una connexió especial amb el públic i una complicitat evident entre els membres, Dan destaca que aquest àlbum és el reflex perfecte de qui són com a grup i de la confiança amb què afronten aquesta nova etapa.
La banda ja està preparada per presentar el seu treball en directe, amb cites importants com el concert a les Barraques de Girona el 25 d’octubre i a la sala Apolo de Barcelona el 15 de març.
Primer de tot, felicitats pel vostre primer disc de llarga durada! És un disc molt potent, honest i es nota que està fet amb molt carinyo. Demà s’estrena per fi, esteu nerviosos?
No gaire, perquè no he tingut temps d’estar-ho. Han estat unes setmanes molt frenètiques, amb moltes entrevistes, preparant els vinils, els concerts… I això m’ha tingut molt ocupat. A més estic molt segur d’aquest disc, del projecte, de com sona tot en conjunt. Mai havia arribat a la sortida d’un disc tan tranquil, dins dels nervis normals. Tinc la confiança que estem fent les coses bé i que el disc reflecteix qui som.
Dissabte passat vau tocar a la Mercè, avui feu la festa de presentació a Barcelona i demà a Torelló. Com esteu vivint aquests dies?
El concert de la Mercè va molar molt. Hi havia molts concerts simultanis, i jo pensava: “Vindrà la gent a veure’ns?” Però va resultar que la plaça es va omplir. Tenim la sort de tenir el millor públic del món i és molt fidel. Estem molt contents i agraïts.
Nosaltres som una peça més de l’engranatge que fa que aquesta revolució de guitarres es converteixi en una realitat.
Els vostres concerts destaquen per l’ambient festiu i la connexió amb el públic. Què creieu que fa els vostres directes tan especials?
El directe és el nostre punt fort i l’explotem. És orgànic, amb instruments, i cada concert és especial perquè, tot i estar preparats, sempre passen coses inesperades. Hi ha aquest toc de “passotisme”, de deixar fluir el que pugui passar i d’equivocar-se, i això li dona màgia. Intentem ser nosaltres mateixos i fer que la gent que vingui pugui desinhibir-se i deixar-ho estar tot per una estona.
Aquesta energia i ganes de passar-ho bé es nota molt també en el disc.
M’agrada molt que em diguis això, perquè és just el que volem transmetre. No hagués tingut sentit fer un disc suau. El nostre so ha de ser potent, amb guitarres, bateria ben marcada i sense vergonya. És un disc de rock i pop fet amb molta força, i en català.
El vostre estil contrasta amb la tendència més urbana i de cantautors que domina l’escena catalana actual. De fet s’ha dit que la vostra música és “necessària”. Com us sentiu formant part d’aquesta revolució de guitarres?
Jo crec que les guitarres estan més presents del que sembla. És el que dic sempre, molts grups de l’escena urbana catalana, que abans només tenien un DJ i un cantant, ara aposten per bandes amb bateria, baixos i guitarres als seus directes. Nosaltres som una peça més de l’engranatge que fa que aquesta revolució de guitarres es converteixi en una realitat.
Un exemple d’això és la vostra versió de Cari de Julieta. Com va sorgir aquesta idea?
Volíem versionar una cançó que no tingués res a veure amb el que fem i passar-la per la nostra trituradora. Aquesta és la seva gràcia. Estic molt content de com ha quedat i funciona molt bé als directes. També era una manera de dir que estem aquí amb tots aquests, formem part de tota aquesta indústria i no estem al marge. M’agrada que la gent vegi que estem connectats amb la música actual, que no som aliens a l’escena. Som un grup comercial que pot tocar a grans festivals i estem al cas de tot el que passa.
Vas passar una temporada a Londres. Com et va impactar aquesta etapa musicalment?
Dan Peralbo i El Comboi no existiria sense l’etapa a Londres. Allà és on vaig començar a compondre i on em vaig enfrontar a la por al públic, tocant al carrer. Havia de fer que el públic em mirés i cridar l’atenció, d’una manera o una altra.
A més, sembla que a Londres tocar al carrer estigui millor valorat que aquí.
Sí, està més valorat i la gent li té més respecte que aquí. Allà es veu com un ofici honorable, no com un pobre desgraciat que demana diners. Això també et fa millorar com a músic perquè has de captar l’atenció en un entorn ple d’estímuls. Aquesta experiència em va curtir molt al l’hora de fer els directes que fem ara.
De quina manera t’han influït les ciutats on has viscut, com Torelló, Barcelona o Londres, en el teu procés creatiu?
Cada ciutat és un moment de la vida i et dona una perspectiva diferent. A Barcelona, el ritme és més frenètic, constant i caòtic. En canvi ara, vivint a Torelló, estic trobant més tranquil·litat i distància i això també es nota en les cançons. Cada lloc et dona una manera diferent de veure les coses i d’escriure.
M’agrada expressar el que em preocupa, però sempre des d’un punt irònic o desenfadat.
Heu mencionat que el disc té un fort aroma a la nit barcelonesa. Què us inspira de la vida nocturna?
Hi ha una cançó, He begut (una mica massa), que parla d’això precisament. Som un grup d’amics que fa coses d’amics: sortir, anar a prendre alguna cosa i a concerts. Llavors, és inevitable que les cançons no parlin sobre el que vivim. Un dia va sorgir la broma de ‘Dan, no te’n vagis, fem-ne una birra més’, i d’aquí va sortir la lletra. És un tema quotidià que ens passa sovint, tant a mi com als altres membres de la banda. Som un grup molt unit, ho fem tot junts, i això es reflecteix en la nostra música.
El projecte va començar com a solitari, però necessitaves una banda. Com ha canviat la teva manera de compondre amb El Comboi? Quin és el valor afegit de treballar amb els teus amics?
El Comboi és essencial. Sense ells, el projecte no tindria sentit. Tot i que jo sigui la cara visible en algunes entrevistes, funcionem com un grup. Tots aporten i treballen molt, i això és el que fa que el projecte tingui aquesta força i cohesió. Som un grup amb totes les seves lletres, me’ls estimo molt i estic orgullosíssim de tindre la millor banda del món. Visca El Comboi!
Com ha estat l’experiència de passar de l’autoproducció a treballar amb Cala Vento i Montgrí? Què ha canviat en el vostre procés creatiu o en la producció del disc?
Ha estat un gran pas endavant. Treballar amb Cala Vento ha estat increïble, ens hem entès des del primer minut, és gent que viu la música igual que nosaltres. Estar amb Montgrí ens ha donat molta confiança i professionalitat. Són amics i músics per sobre de tot, i això es nota molt a l’hora de tractar qualsevol tema.
Com a grup molt jove que esteu en contacte amb la realitat del dia a dia, quines són les preocupacions o sentiments que més voleu transmetre a través de la vostra música?
M’agrada parlar de problemes reals, com la idealització de les persones a Angelina Jolie o el preu del lloguer a Barcelona a Bang Bang, que són temes que em fan molta ràbia. M’agrada expressar el que em preocupa, però sempre des d’un punt irònic o desenfadat. No vull que la gent escolti les nostres cançons per deprimir-se, sinó per gaudir i, si cal, reflexionar una mica.
La decisió de titular el disc Dan Peralbo i El Comboi té un significat personal. Què voleu transmetre amb aquest nom?
Sobretot que la gent pronunciï bé el nostre nom! Hi ha hagut moltes confusions, com “Don Pedrales”, i això ens fa molta gràcia. També és una manera de remarcar que som un grup i no un projecte solitari.
Una de les cançons que més m’ha cridat l’atenció és Avui m’he enamorat (una mica massa). Qui és la senyora que apareix al final?
És la iaia Angelina, que estava al jardí mentre gravàvem. Va entrar amb tot el morro i va començar a aplaudir, tallant la gravació. Però li vaig dir que es quedés, li vaig tocar la cançó i vam gravar aquell moment tal com va ser. Tot va ser espontani i autèntic, i em sembla una manera preciosa d’acabar el disc. A més és una dona encantadora. M’explicava que només s’havia enamorat una vegada, mentre que jo ho he fet moltes. Em va emocionar que trobés bonica la meva història, igual que jo considero preciosa la seva.
Per acabar, quin ha estat el vostre moment més memorable sobre l’escenari? Alguna anècdota curiosa?
Un cop, mentre tocàvem Quin panorama, que era una de les últimes cançons del concert, un gos va aparèixer a primera fila, es va posar a mirar-me i… es va cagar davant de l’escenari! Mentre cantava “Quin panorama més bonic”, ell feia les seves coses i l’amo va venir a recollir-ho tot. Va ser un final de concert ben surrealista.
Autors d'aquest article
Aïna López García
Víctor Parreño
Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Quis aute iure reprehenderit.
