No seria una exageració assegurar que Denise King porta el swing incrustar a la pell, com a la cançó de Cole Porter, I’ve Got You Under My Skin, de 1936, pel musical de la Metro Goldwyn Mayer Born to Dance. En el seu cas, atesa la seva trajectòria caldria apostar pel tema estrella de la sessió, Caravan, també de 1936, que pel sentiment demostrat sembla que la canti des del bressol.
Caravan és una composició del trombonista Juan Tizol i Duke Ellington que ha estat la tomba de més d’un pianista i d’alguna altra orquestra. Realment és un estàndard sucós que té les seves peculiaritats, i més si es vol cantar, cosa que passa en escasses ocasions. La lletra és d’Irving Mills. A Ellington li agradava canviar els arrengaments, una complicació més. Finalment es va cantar el 1946 per primer cop.
Pel que ens arribava des de l’escenari del Jamboree, semblava que per a King i el seu trio la trama històrica de la composició no era un problema, al contrari, van cavalcar com la mímica de la cantant va demostrar cap al final de la peça de manera decidida i segura. Una interpretació tan dinàmica i especial va valer per tota la sessió, però la valentia dels músics ja feia estona que disposava d’una xarxa de seguretat. La King té suficients recursos estilístics i unes quantes frases fetes que pel públic assistent, en part internacional, acostuma a acceptar de bon grat. Una manera infal·lible per equilibrar la sessió i mesurar l’interès en el repertori. Aquí, com a Estocolm o a Sinpagur. Cultura de club.
Si obres el set amb Horace Silver i a la segona estrofa et sents còmoda vol dir que la cosa està en el carril correcte i el públic et seguirà. Song for My Father, de 1964, és hard bop del bo i el quartet va saber adaptar-se a la manca d’una secció de vents. En particular, el contrabaixista Marco Piccirillo. Si a continuació es para el temps amb les primeres notes d’un tòtem com All Blues de Miles Davis, a la qual Oscar Brown Jr. li va posar lletra el 1963, poca cosa més cal afegir. El quartet es va centrar en el swing per no desviar-se ni cap al jazz modal ni cap al hard. Sentiment a dojo. King, molt estimada a casa seva, Philadelphia, ciutat de jazz, semblava que estigués allà i no pas a la Plaça Reial.
Després de Caravan les promeses van trencar-se. Ens va canviar el soul promès per un bolerazo, que en anglès no sona igual, de Consuelo Velasquez, Bésame Mucho, 1940, quan la compositora mexicana no era lletrista, però ja tenia l’ànima i només 16 anys. Va deixar de banda els tics de tants i tants crooners i la va defensar amb dignitat.
Per últim, dos detalls tardans però interessants. El quartet sembla que no va tenir bastant amb la dificultat d’All Blues que va intercalar unes estrofes d’Every Day I Have the Blues, dels germans Pinetop i Milton Sparks, de 1935. I en Skylark, de Johnny Mercer i Hoagy Carmichael, 1941, un acte de valentia feta cançó alhora que King recordava la trajectòria de Lady Soul a Columbia com eterna promesa del jazz. Gràcies per reivindicar aquesta part de la discografia d’Aretha Franklin.
Denise King i el trio de Tony Match ens deuen la segona part de l’anunciat When Jazz Meets Soul. D’ànima i d’ofici, en tenen, esperem sentir-los en clau de soul.
Autores de este artículo
Miquel Queralt
Montse Melero
Hacer fotos es la única cosa que me permite estar atenta durante más de diez minutos seguidos. Busco emoción, luces, color, reflejos, sombras, a ti en primera fila... soy como un gato negro, te costará distinguirme y también doy un poco menos de mala suerte.