Una indústria que, deixant de banda el 2020, genera més de 81.000 milions d’euros l’any a la Unió Europea segons Oxford Economics i que treballa amb una cosa tan única i potent com és la música pot resultar fortament atractiva i fascinant. Però, és tot tan bonic com sembla? Ho descobrim de la mà de quatre dones que, igual que les peces d’un engranatge, fan que la indústria musical sigui el que és.
La passió: un requisit indispensable
Música és sinònim de passió. La mateixa que va fer que aquestes quatre professionals de la indústria musical s’hi acabessin dedicant. Eneida Fever, directora de Fever Productions! i cap de premsa a Houston Party, explica que els seus inicis van ser com a fan i el que “va començar com un hobby” va acabar esdevenint la seva feina. L’inici de la cofundadora del segell Luup Records, Meri Lane, és força semblant. Era mestre a una escola, però “el cor em deia que apostés per la música i ara ja fa tres anys que només em dedico a això”, explica.
Adriana Alcover, cap de premsa i comunicació a l’Associació de Sales de Concert de Catalunya (ASACC), en canvi, afirma que tot i que “sempre havia tingut clar que volia treballar a la indústria de la música” no va ser fins després de provar diferents feines que va decidir “tirar-se a la piscina” i entrar-hi de cap. Ara bé, si es tracta de passió, la Mireia Badia, label manager, promotora i cap de premsa a LCM Records i cap de producte a Warner, ho té clar: “no crec que ningú que es dediqui a això ho faci sense passió. És impossible”.
Penjant d’un fil
Encara que cap de les dones entrevistades canviaria la seva feina, això no vol dir que tot siguin flors i violes, ja que aquest sector acostuma a generar molt desgast i a ser molt desagraït. “Es generen moltes enveges entre la gent” i aquesta, diu Mireia Badia, “n’és una de les pitjors parts”. En la mateixa línia, la cap de Fever Productions! afegeix que, si en lloc de generar tanta competència “féssim una mica més d’equip entre tots, potser les coses anirien millor”.
Però n’hi ha un altre aspecte que, si es parla d’indústria musical, no es pot obviar i és la precarització del sector. “En aquest país ser artista no es considera un ofici“, lamenta la cap de premsa d’ASACC, Adriana Alcover. I és que, “dedicar-se a la cultura no vol dir que sigui un a més a més”, afegeix la Meri Lane, a qui encara hi ha cops que quan explica a què es dedica li pregunten que què més fa. Totes dues critiquen que mai s’hagi fet res per donar suport a aquesta indústria. Per a elles, l’origen d’aquesta situació és la manca d’educació cultural.
“A les escoles es cultiva molt poc la sensibilitat cap a la cultura: la música, l’art plàstic… són assignatures que ningú es pren seriosament i aquesta mentalitat es trasllada avui dia”, apunta la Meri, que recorda que, quan va dir als seus pares que es volia dedicar a això, tot i que li van donar suport, no van poder evitar preguntar: “però ja podràs viure d’això?”. Malauradament, fins que “no es facin unes polítiques adequades per professionalitzar la cultura en tots els sentits”, com reclamen la Meri Lane i l’Adriana Alcover, la cultura seguirà “penjant d’un fil”.
El gran repte: desconnectar
Treballar del que t’apassiona és un dels grans luxes de la vida. No obstant això, a la indústria musical “acabes fent més hores que un rellotge“, diu l’Eneida Fever, que assegura que compaginar la vida laboral amb la vida familiar és dificilíssim i que més d’un cop ha acabat cremada a l’hora d’intentar-ho: “molts cops he hagut de treballar fins a la una del matí, un cop les nenes s’han posat a dormir”.
La Mireia Badia encara va una passa més enllà i afirma que “la conciliació no existeix“. Per a ella un missatge no contestat és “una entrevista no tancada o el fet de quedar malament amb algú”. Per això, assegura que costa tant parar i trobar els moments d’esbarjo. Totes dues lamenten que és un sector on tard o d’hora t’acabes cremant. I és que, amb aquesta feina, trobar temps per un mateix pot ser tot un repte.
La Meri Lane assegura que fa anys “no podia desconnectar sense sentir-me malament“. Fins i tot, en algun moment es va arribar a desil·lusionar: “he passat èpoques d’estar molt cremada o estressada i de perdre la mirada de per què m’estava dedicant a això”. Això de cremar-se és una cosa que va amb el tipus de feina, per tant, també afecta els homes. Però “és un tema que sempre ha sortit parlant amb dones, potser també perquè els homes poden estar al pou i no t’ho diuen, per aquesta masculinitat fràgil els hi costa admetre-ho”, raona la Meri Lane.
Qüestió de gènere
A alguns departaments “la representació femenina és pràcticament anecdòtica i a les posicions directives és totalment irrisòria”, lamenta Alcover. “Tenint en compte que les dones en l’àmbit universitari som la majoria hi ha alguna cosa que falla”, conclou. Així doncs, no reclamen cap altra cosa que no sigui la igualtat, “que ens tractin igual, que cobrem el mateix, que treballem el mateix i que se’ns valori de la mateixa manera“, reivindica l’Adriana. Són d’aquelles coses que tant a la indústria musical, com a la societat en sentit ampli, encara no hem aconseguit superar.
“Encara hi ha vegades en què no et prenen seriosament” o “que has de demostrar més pel simple fet de ser dona”, diuen la Mireia i l’Adriana, respectivament. La Meri va en la mateixa línia: “sentim més pressió, suposo que perquè sempre hem hagut de demostrar que som vàlides i que nosaltres podem. Els homes en canvi, no viuen sota aquesta lupa de ser considerats menys”. La Mireia afegeix que “la gent tampoc entén que si tens un fill marxis de viatge per feina. En canvi d’un home sí que ho entenen. La meva parella ha marxat de viatge i ningú ha dit res, però quan he de marxar jo, sempre em pregunten ‘i el nen?!'”.
L’Eneida, per l’altra banda, explica que mai s’ha trobat amb cap problema ni amb cap barrera pel fet de ser dona, dins de la indústria. “He fet sempre el que he volgut sense plantejar-me si entrava en un món d’homes o en un món de dones“. Assegura que sempre li ha sigut igual si el directiu de torn amb qui havia de parlar era un home o una dona, “veia una persona, veia un professional independentment del sexe”. I és que així és com hauria de ser, no?
Autora de este artículo
