Dr. Calypso a la Sala Apolo: fer del comiat celebració

Dimecres els Dr. Calypso van decidir fer del seu comiat una celebració i canviar la nostàlgia per l’alegria. Les entrades pel seu últim concert es van exhaurir en tres setmanes i el grup va decidir afegir una nova data en que també es va penjar el cartell de sold out. L’ocasió s’ho valia. Dr. Calypso han estat els grans pioners de la música jamaicana al nostre país i gràcies a les seves cançons va ser possible escoltar per primera vegada en català estils com el reggae, l’ska, el rocksteady, el mateix calypso o el bogaloo.

La mitjana d’edat del públic s’acostava més als trenta i als quaranta que als vint dels universitaris que acostumen a ser majoria en les nits de dimecres de l’Apolo. Entre boines, camises de quadres i samarretes de Trojan Records, el públic es despertava amb les melodies de Camí fàcil i Sense sostre. Amb un repertori de 26 cançons, no es van deixar cap dels seus grans èxits i, cançons com 2.300 milions, Latin soul o Brigadistes internacionals, van sonar amb una potència i una energia que feien enyorar el grup barceloní abans d’hora. ‘Ombres blanques per la vida, ombres negres pel carrer’ cantava Aquesta nit, recordant la Barcelona punk dels 80 dividida entre redskins i skins d’ultradreta. I és que les cançons de Calypso tenen un component ideològic ineludible tenint en compte el moment en que va crear el grup i l’estil que han encapçalat. Sense necessitat de metàfores i amb un llenguatge directe, tant a les lletres com en els seus discursos, el grup també va voler “recordar l’odi”, advertint de la impunitat amb la qual està avançant el feixisme arreu i el perill que això comporta. Després dels crits de “no pasarán” el grup també va tenir temps per dedicar una explícita Se’ns pixen a la classe política.

La sintonia del públic amb el grup encapçalat pels seus dos cantants i frontmants Sergi Monlleó, Xeriff, i Luismi López, va ser total. Cançons com Pardalets van convertir la Sala Apolo en una espècie de salt de Patum a la barcelonina en que la gent es movia en bloc per tota la platea a ritme de la melodia del saxo, la trompeta i el trombó. Des dels seus inicis, aquesta nombrosa secció de vents ha estat un dels seus puntals i el que els va diferenciar dels altres grups de l’escena underground. Sense desentonar entre els clàssics, també van sonar cançons del seu últim Sempre endavant (Propaganda pel Fet, 2013) com Endavant, Live Togheter o La Sirena del Taulat.

Sincers però sense caure en un sentimentalisme forçat pel seu comiat, els cantants van agraïr el suport del seu públic durant aquests trenta anys de trajectòria amb un inequívoc “això és gràcies a vosaltres, heu estat vosaltres cabrons”. A la recta final del concert, Poleman i les versions Memphis train i Born to be alive van acabar d’escalfar l’ambient per l’esperada Plan 10, que va provocar un pogo immens al centre de la sala i va explotar amb la primera nota d’aquest himne “contra el feixisme i el racisme”.

Trenta anys després d’aquell primer assaig a un local del carrer Perill de Gràcia, el grup es va acomiadar de la seva gent amb un concert en que no hi va faltar ni hi va sobrar res, les últimes dues grans nit que els Dr. Calypso mereixien.