Dulce Pontes, una de les veus més interessants de l’escena lusitana actual, va actuar divendres passat, dins del marc del Guitar BCN, en un Palau de la Música ple de gom a gom. Hi presentava nou disc, Peregrinaçäo (Ondeia Música, 2017), un doble àlbum -dos discos- cadascun amb el seu repertori: Nudez, cantat en portuguès, que inclou peces pròpies i adaptacions poètiques, i Puertos de abrigo, cantat en castellà (amb una excepcional incursió al anglès a 7th Sky) on ofereix un viatge per diferents i heterogenis terrenys estilístics com el tango, el flamenc i la chanson. Peces que a la vegada han estat interpretades per multitud de veus, també. Aquesta varietat de registres que Pontes conrea és un reflexa de la seva curiositat musical. Una magnífica manera d’entendre la professió, combinada aquí amb una treballada i comunicativa entrega escènica.
Pontes va sortir a l’escenari amb un espectacular vestit vermell, descalça i amb els cabells deixats anar, girant sobre si mateixa i amb els braços oberts de bat a bat. Va asseure’s davant el piano i gairebé a les fosques es va posar a tocar alternant temes dels dos discos. La peregrinación va obrir el concert. Després Grito. I després La bohemia de Charles d’Aznavour, interpretada de forma molt intuïtiva, sentint la música, respectant-la, creant un camí propi. I encara al piano es va sentir Nevoeiro on posa música a un text de Pessoa que també troba el seu propi camí perquè també té vida pròpia, com tot el que neix, tot el que comença.
A partir d’aquí es va il.luminar l’escenari i amb el micròfon a la mà Dulce Pontes va iniciar un viatge amb episodis folk vitalista (Bailados do Minho), fado (Alfama), i una versió del clàssic de Joaquín Rodrigo amb llertra d’ella: Meu amor sem Aranjuez, impressionant. Amb Cançao do mar es va produir a la sala una mena de catarsi potser previsible, però no per això menys veritable. Va enlluernar al públic cantant i ballant a Maria de Buenos Aires, d’Astor Piazzola. I finalment va enamorar l’audiència versionant La leyenda del tiempo de Ricardo Pachón, amb lletra de Garcia Lorca, que va immortilitzar el gran Camarón.
Autores de este artículo
Redacció Qualsevol Nit
Dani Alvarez
Bolerista y fotógrafo. Como fotógrafo, especializado en fotografía de espectáculos. Dentro de la fotografía de espectáculos, especializado en jazz. Dentro del jazz, especializado en músicos que piensan. Trabajo poco, la verdad.
