Marshall Bruce Mathers III, a.k.a Eminem o Slim Shady, va néixer el 17 d’octubre del 1972 a St Joseph (Missouri, Estats Units). Avui que és el seu 50è aniversari aprofitem per recordar els enfrontaments que tingué amb cantants pop a finals dels anys 90 i ben entrats els 2000.
Marshall no va arribar a conèixer el seu pare. Debbie Nelson Mathers, la mare, s’hi havia separat perquè l’agredia i mai va tornar a saber-ne res més. L’herència d’abandonament no era casual, sinó que procedia d’un patró familiar, en tant que el seu avi biològic també va acabar desapareixent del mapa i no s’implicà en la criança de Debbie.
Així doncs, la infància de Marshall va estar marcada per la inestabilitat, per trasllats i canvis constants de ciutat fins que, gairebé en finalitzar l’etapa escolar primària, la seva mare i ell s’instal·laren permanentment a Detroit (Michigan). A tots els centres pels quals passava solia ser un dels pocs alumnes blancs, cosa que va provocar que l’assetgessin. Un nen en particular li va propinar una pallissa als lavabos de tal nivell que va estar 10 dies en coma. Desemparat, però tenaç amb els seus objectius es va anar fent conegut a l’escena local del hip hop participant a les batalles de galls.
De la mateixa forma que ha gaudit d’un reconeixement inqüestionable gràcies als seus treballs artístics –guanyà un premi Grammy, entre molts altres, en tres ocasions consecutives dins la categoria de ‘Millor Àlbum de Rap’ per The Slim Shady LP, The Marshall Mathers LP i The Eminem Show–, Eminem també ha sigut un personatge que ha generat polèmica pel to masclista de certes creacions signades sota el seu nom.
Al llarg de la trajectòria professional que sosté sobre les espatlles, el raper ha protagonitzat xocs frontals amb dives del pop com ara Christina Aguilera, Britney Spears o Mariah Carey. De fet, quan el 2017 li preguntaren en una entrevista de Vulture perquè, durant els inicis de la seva carrera, havia humiliat aquelles estrelles, ell respongué que el motiu es trobava en què l’enfurismava que l’encasellessin com a raper pop, com “un producte manufacturat que no sóc i mai vaig ser”.
L’enemistat amb Christina Aguilera, però, va originar-se arrel que el 99, durant el MTV Special What A Girl Wants, la solista deixés anar que Eminem s’havia casat amb la seva nòvia de sempre, Kim Scott –amb qui mantenia una relació destructiva–, en una cerimònia secreta. Això irrità fins a tal punt al compositor que li dedicà unes paraules ofensives al seu track, The Real Slim Shady. Inclús l’acusà de contagiar-li “VD”, és a dir, una malaltia de transmissió sexual.
També va esmentar a Aguilera a Off The Wall, juntament amb Britney Spears, en els següents versos misògins:
I stick Britney Spears in a room full of mirrors (Jo encasto a Britney Spears en una habitació plena de miralls)
So she gets fifty years of bad luck (Perquè tingui cinquanta anys de mala sort)
Causin’ terror to Christina Aguilera (Provocant terror a Christina Aguilera)
When I grab her by the hair and drag her across the Sahara (Quan l’agafo pels cabells i l’arrossego travessant el Sàhara)
Christina Aguilera no es quedà de braços creuats i li contestà amb el seu himne feminista, Can’t Hold Us Down. La desavinença entre ambdós artistes no només es va donar perquè Aguilera comentés en públic un aspecte de la vida personal d’Eminem. Es veu que la vocalista afegí que en una cançó –el més provable és que s’estigués referint a Kim, de The Marshall Mathers LP– el compositor parlava de matar la seva dona després que li fos infidel i el substituís per una tercera persona. No era la primera vegada que l’intèrpret utilitzava un llenguatge violent envers Scott a les seves lletres. Mentre que a Kim recitava Sit down bitch! You move again I’ll beat the shit out of you! (Seu puta! Si et mous un altre cop, et fotré una pallissa!), ja a ’97 Bonnie & Clyde (The Slim Shady LP) descrivia com es desfeia del cadàver de la mare de la seva filla deixant-lo lliscar per l’aigua del llac.
Tot això posa sobre la taula que a la dècada dels 90 i a bona part dels 2000, discursos d’odi o d’apologia de la violència de gènere o del feminicidi no se censuraven i estaven a l’ordre del dia. Actualment aquests mateixos temes seria impensable que sonessin a la ràdio o als grans canals musicals de televisió com l’MTV. A més, sento que aleshores, darrere l’etiqueta de “geni”, els homes que s’havien guanyat el respecte de l’star system nord-americà podien, amb total impunitat, atacar verbalment a les “princeses del pop” que, al contrari d’ells, estaven sotmeses a encarnar un rol virginal, purità i de bones nenes. Afortunadament, des de llavors, han sorgit veus –Billie Eilish, Amy Winehouse, Beyoncé, Lady Gaga, Abril Lavinge, Jorja Smith, i un llarg etcètera– que s’han rebel·lat, cadascuna a la seva manera, i s’han resistit a l’opressió.
Potser, tal i com funciona el món ara, Eminem hauria estat cancel·lat a les xarxes socials. Segurament, per una cosa dolenta versus la majoria d’impactes remarcables i positius, se l’hagués jutjat per la primera i no se li donaria una segona oportunitat amb la fi que millorés i deconstruís la seva masculinitat tòxica. Aquesta, si més no, és fruit de comptar amb referents masculins abusadors que fugen de la responsabilitat compartida de tenir cura dels fills. Homes que no estan connectats amb la seva sensibilitat, perquè destinen l’energia a preservar la closca de “tipus dur”.
Però l’alter ego de Slim Shady en el qual es va refugiar Eminem legitima les actituds pròpies d’un machirulo? Un podria replicar que, si no hagués interpretat aquest paper, no sabríem de la seva existència i no hagués contribuït, amb la seva obra, a l’avenç de la música urbana.
No obstant, el que continua sent innegable, al marge de les controvèrsies, és la resiliència del raper i com aquesta qualitat ha servit d’inspiració per nens i nenes que provenen de famílies problemàtiques i desestructurades. Amb l’exemple d’Eminem intueixen que, si persisteixen i es comprometen amb el seu somni, serà possible tocar-lo amb les mans i capgirar la seva sort.
Autora de este artículo
