Joan Miquel Oliver (Sóller, Mallorca, 1974) és una de les figures clau de la música en català dels últims 20 anys. Líder i guitarrista d’Antònia Font fins a la seva dissolució el 2013, des de llavors s’ha dedicat exclusivament a la seva carrera en solitari. Creador insaciable, en els últims 18 anys ha publicat 18 discos, a més de diverses novel·les, un poemari i dues obres de teatre. Llicenciat en Filosofia per la UB, enmig d’aquest 2020 tan estrany presenta Aventures de la nota la (Discmedi, 2020), un disc instrumental elaborat a través del dodecafonisme, una antiga tècnica musical desenvolupada a principis del segle XX pel compositor austríac Arnold Schönberg. Un vespre, ens atén per telèfon davant la impossibilitat de trobar-nos cara a cara per culpa de la Covid-19.
Com sorgeix la idea de fer un disc purament instrumental?
Era una idea que tenia de feia molts anys, però no li veia sortida. És un capritx que em volia donar.
Una mena d’assignatura pendent que tenies?
Absolutament. Una cosa que des de petit m’havia fet il·lusió. Crec que tenia moltes coses a dir pel que fa a la música. Volia que fos el tema principal, no només fos un acompanyament.
En el disc fas servir el dodecafonisme, una tècnica musical gens habitual en la música pop. El fet d’utilitzar aquest llenguatge ha fet que t’hagis hagut d’esprémer més a l’hora de compondre?
Són feines diferents i tot té la seva dificultat. Normalment, escric la música pop de cap. Vaig pel carrer amb un quadern i escric lletres, penso melodies, harmonies i també arranjaments. No necessito estar davant d’una guitarra o enregistrar res. Això d’ara és ben diferent.
Com ha canviat la teva manera de treballar en aquest disc?
També anava pel carrer amb un quadern apuntant paraules, apuntant frases i això… Però després acabava davant l’ordinador, posant notes, escrivint melodies i fent contrapunts.
La música no és res més que un sistema que tu organitzes. Sense més misteri.
Sempre expliques que bases les teves cançons en elements de la vida quotidiana. En què t’has inspirat per fer aquest Aventures de la nota la?
Realment en cap experiència (riu).
Has deixat volar la imaginació?
Sí. Per a mi la música té una càrrega emotiva. L’únic punt d’inspiració que tinc és la mateixa música. Quan toco un acord o una melodia m’entren unes sensacions i unes emocions. Les decisions que prenc a l’hora de compondre són aquestes. Què m’emociona i què no. I ja està. Això és el que sempre estic cercant.
En el disc, volies reivindicar aquest poder de la música?
El que vull reivindicar en aquest disc és que la música i, per tant, les notes musicals són ones d’aire amb una freqüència determinada. La música no és res més que un sistema que tu organitzes. Sense més misteri.
En el text introductori del disc compares la música dodecafònica amb l’anarquisme. En el sentit que tots dos elements es basen en la carència d’autoritat i tonalitat respectivament, però en canvi mantenen un ordre. Has fet un disc anarquista?
Absolutament. Des de les primeres notes veus que el disc té ordre, però no respon a cap tonalitat. No hi ha cap nota que estableix les funcions a totes les altres.
Algú pensa que aquí vivim en democràcia? Jo estic segur que no. No pots dir el que penses i hi ha presos polítics… Tenim petits oasis de llibertat, però en realitat no som lliures.
Creus que és necessari un missatge així en un context com l’actual?
L’anarquisme és l’única sortida a la situació actual. Estem absolutament mancats de llibertat. Cal traspassar el poder a la població una altra vegada. Algú pensa que aquí vivim en democràcia? Jo estic segur que no. No pots dir el que penses i hi ha presos polítics… Tenim petits oasis de llibertat, però en realitat no som lliures.
L’anarquisme podria resoldre aquestes mancances?
Entenc l’anarquisme com un traspàs de la sobirania cap a la població. No seria un trencament amb el sistema actual, podria ser gradual. Al principi només cal que sigui simbòlic i a poc a poc vas augmentant la quota de llibertat de la ciutadania. Que cadascú sigui una mica més lliure. Crec molt amb això i en res més.
Parles del fet que vivim en petits oasis de llibertat, creus que la música ho és?
La música no és ni lliure ni no lliure. Ara, els músics no ho som. Els professionals de la música vivim en un món capitalista i estem molt condicionats per això.
La indústria musical no ho és doncs…
No. Les nostres cançons són gratis a internet, generen molts diners però no els rebem. És una clàssica explotació. Tenim el nostre taller, fem discos i després la nostra feina deixa de ser nostra. Perdem el control del nostre producte i quedem sotmesos. Ha arribat a un punt tan exagerat que ja em puc permetre fer un disc de música dodecafònica. Com que el que guanyi tampoc m’ho quedaré jo, ja m’és igual.
Per tant, no has escrit el disc amb la voluntat que sigui un supervendes.
No. No és un disc fàcil, però penso que li pot agradar molt a la gent. També m’agradaria pensar que és un petit toc d’atenció perquè hi hagi un canvi en els hàbits d’escolta del públic en general.
Es pot fer qualsevol ús de la música, no n'estic en contra. Però si aquest ús implica que els músics professionals no puguin viure de la seva obra… Potser necessitem un canvi.
Cap a on haurien d’anar aquests hàbits d’escolta?
Cap a escoltar música. No anar pel carrer fent zàping, escoltant mitja cançó d’aquí i mitja d’allà. Com si la música fos una cosa obligada, que ha d’estar allà sempre sonant. Jo no escolto música pràcticament mai. No tinc Spotify. Si em ve de gust sentir un disc, m’assec i l’escolto. Així hi trobo uns valors artístics.
Creus que cal canviar l’ús que fem de la música?
Es pot fer qualsevol ús de la música, no n’estic en contra. Però si aquest ús implica que els músics professionals no puguin viure de la seva obra… Potser necessitem un canvi. És una qüestió d’educació.
Et sents condicionat a l’hora de compondre els teus discs a l’hora de complir unes certes dinàmiques per a “agradar”?
Sí. Però m’he procurat que el meu “agradar” també em deixi satisfet. Sempre he donat una alternativa, no tant a l’escena musical que hi pugui haver en un moment determinat, sinó al que jo he fet anteriorment. Tots els meus treballs ofereixen coses diferents. Mai repeteixo una fórmula perquè hagi funcionat, crec que té una vida limitada. Cada nou disc, el públic espera que doni una passa endavant i sempre he intentat que així sigui.
Quines diferències perceps entre escriure música per a una altra veu, com era en el cas d’Antònia Font, i fer-ho per a tu mateix com a solista?
Canvia una mica. Escriure per a Antònia Font té una càrrega especial. Va haver-hi un moment molt concret de la història de la música en català que Antònia Font va tenir molt públic i va deixar molta empremta. Llavors té una entitat que va molt més enllà de la nostra pròpia feina com a grup i de la meva com a compositor. Quan faig discos meus no tinc aquesta sensació. I molt menys ara que n’he fet un d’instrumental.
Et pesa aquesta entitat que dius que té Antònia Font?
En absolut. Segurament em pesaria a l’hora d’escriure un disc nou d’Antònia Font. Aquí sí que potser em posaria alerta. Però no m’influeix negativament en altres coses que pugui fer. És una cosa que està allà, que m’acompanya i que em fa sentir segur i satisfet, ja que he estat capaç de crear una obra que ha deixat empremta.
La cultura no desapareixerà. A la cultura no li passarà res. Però els músics no podem anar a treballar i a nosaltres sí que ens afecta.
Fent ficció, si ara s’anunciés un retorn d’Antònia Font amb nou disc, la pressió seria bestial.
Seria un escàndol (riu). Això pressiona, està clar. Però bé, si un dia s’ha de fer, es farà. No hi ha problema. La porta mai ha estat tancada.
Com a treballador de la indústria musical, com estàs vivint l’aturada a conseqüència del coronavirus?
Fatal. Ens hem quedat sense feina. Molta gent s’omple la boca i diu “la cultura és necessària”… Això són palles romàntiques. La cultura no desapareixerà. A la cultura no li passarà res. Però els músics no podem anar a treballar i a nosaltres sí que ens afecta.
Quan la situació sanitària ho permeti, tens previst traslladar aquest disc tan especial al directe?
No ho sé. De moment estic molt content amb el disc publicat. És un disc per escoltar a casa tranquil·lament. Reunir-se amb els amics, seure a terra, fer unes birres… Aquestes coses que es feien quan s’escoltaven vinils, aprofitant que torna a estar de moda ho podem recuperar.
Per acabar, què és el proper que hem d’esperar del Joan Miquel Oliver?
No ho sé. Intentaré aprofitar que tocar en directe és tan difícil per treballar… Segurament escriuré una novel·la, que ja toca. No sé estar quiet.
Autor de este artículo
