Si elaborem una llista d’artistes revelació de la música en català d’aquest 2020, no ens podem oblidar de Maria Jaume (1999, Lloret de Vista Alegre). Després de guanyar l’edició 2019 del Sona9, la cantautora mallorquina ha publicat el seu àlbum debut ‘Fins al maig no revisc’ (Bankrobber, 2020), produït per Pau Vallvé. Amb l’atreviment que li atorga la seva gairebé insultant joventut, la compositora ha cridat l’atenció de crítica i públic amb el seu folk-pop intimista. En un humit i obscur vespre de la tardor pandèmica, ens atén per telèfon des del pis que comparteix a Barcelona.
El títol del disc sembla gairebé premonitori en aquests temps, oi?
(riu) No vull pensar-hi gaire. No sé si soc una mica bruixa, però s’està complint totalment i no m’està fent gens de gràcia. I és que quan vaig escriure aquesta cançó no havia ni començat tot el tema de la pandèmia…
He llegit en una entrevista que quan et vas posar a treballar amb el Pau Vallvé per fer el disc sabíeu bé com volíeu que sonés… Què teníeu clar?
Més que com sonés, sabíem a qui volíem que s’assemblés. Teníem molt clars els nostres referents, quines cançons havien de tenir banda, quins elements volíem a cada peça… Abans de posar-nos-hi vam pensar-ho tot molt perquè després no hi hagués malentesos. I va funcionar bastant bé.
Diuen que, com que no es tenen referents propis, els discos de debut sempre es fan a força de ‘prova i error’. És el teu cas?
Totalment, ho reconec. El meu primer disc ha estat un experiment. He tingut a l’abast un productor com el Pau i això m’ha permès jugar amb mil elements dels quals ell disposava. He anat experimentant i ha sortit això. Evidentment és un primer disc i ja tinc pensat que en el futur vull fer més coses, que segurament seran molt diferents.
Ja tens clar que vols canviar doncs…
Vull anar-me creant una identitat pròpia. Fer el meu camí. Sé que no es quedarà només en el que he fet ara.
Com entres en contacte amb el món de la música? Tinc entès que el músic de la família era el teu germà.
Sí, sempre havia estat el meu germà el que ho evidenciava més. Tothom sabia que componia, que de tant en tant feia concerts… A la meva família li va sorprendre que jo em posés a crear música, em presentés a un concurs i el guanyés. Els meus padrins no entenien res.
Quan dónes aquest pas de començar a escriure cançons?
Tinc l’hàbit d’escriure des que era adolescent, però no en format cançó. Més aviat escrivia sobre les coses que em passaven, el que sentia… Tenia inquietud per escriure però no per compondre. El meu germà va animar-me molt a què comencés a escriure música i a presentar-me al Sona9. Més o menys, en aquell moment és quan m’ho començo a prendre seriosament i m’adono que realment m’agrada molt compondre.
Treballar amb el Pau m'ha donat molta tranquil·litat. En tot moment sabia que tot sonaria molt bé i que quedaria molt contenta amb el resultat.
I passa de ser una afició a la teva feina…
Sí, després de guanyar el Sona9. Va ser tot un ‘boom’. Va enganxar-me molt desprevinguda, van passar moltes coses molt ràpid. Llavors, em vaig posar a treballar en el disc amb el Pau Vallvé.
Com ha estat treballar amb un productor tan consagrat com el Pau Vallvé?
Per una banda, els dos som molt perfeccionistes i això m’ha donat molta tranquil·litat. En tot moment sabia que tot sonaria molt bé i que quedaria molt contenta amb el resultat.
Quina petjada ha deixat en el disc?
Crec que hi ha imprès el seu toc personal, tot i que no sé si és que realment ho ha fet amb la producció o si directament les meves cançons directament ja se semblaven una mica a les seves perquè l’he escoltat des que era petita.
Guayes el Sona9, graves el disc… I just t’enxampa la pandèmia. Com et va afectar?
Va ser una mica ‘bajona’, sobretot per no poder treure el disc al maig. Però tampoc en vaig fer un gran drama perquè ja havíem previst l’opció de treure’l al setembre. Això sí, l’espera es va fer llarguíssima. La segona aturada de la tardor sí que ha estat més dura.
Per què?
Em trobo en una situació molt estranya, que em genera molta intranquil·litat. Bàsicament no puc fer la meva feina. Ja he tret el disc, però no l’estic podent rodar. No estem confinats, però és com si ho estiguéssim. No fem coses perquè, o bé estan prohibides, o bé ens sentim malament fent-les. Com a mínim durant el confinament sabíem el que hi havia. Al pis ens ho vam intentar prendre amb bon humor. Però el moment actual em produeix molta angoixa.
És curiós perquè tot i que el disc ja estava gairebé llest abans de la pandèmia, quan l’escoltes sembla que hi hagi traces del confinament…
Crec que això passa amb molts artistes. Comences a llegir les seves lletres i penses que s’adeqüen perfectament al moment que estem vivint. Però realment no és així, encara que no ho sembli, el disc ja estava preparat abans que comencés la pandèmia.
En aquest disc tot el que explico són històries pròpies o almenys sempre hi ha el meu punt de vista
Tot i això tinc entès que vau haver d’endarrerir alguna gravació.
Més o menys. Quan ens van confinar només faltaven per gravar uns cors i la cançó Fuig i no me toquis, que l’havien de cantar diversos amics de Mallorca i Barcelona. Com que no podíem fer-ho a l’estudi, vam decidir fer-ho a través del mòbil.
Per tant hi ha algunes pistes gravades amb el telèfon durant el confinament…
Sí, cadascú ho va gravar des del seu confinament i ens ho va enviar. Crec que tot i això, el resultat de la cançó és prou bo.
Pel que fa a les teves lletres, hi veiem dos plans diferents. Hi trobem escenes de la vida quotidiana i també elements més evocadors o metafòrics. És una cosa buscada?
Sí. Com a compositora, encara estic cercant com dividir el pes entre aquestes dues coses. Però és una manera d’entendre les lletres que m’agrada molt. Que tingui coses palpables per poder-hi connectar i empatitzar, però a la vegada que deixi espai per pensar. Tampoc m’agrada acabar de deixar-ho tot claríssim, trobo que perd gràcia. La gent no es pot sentir identificada amb una cançó si la troba totalment rodona, s’ha de donar una via d’escapament.
Una mica a l’estil Manel perquè ens entenguem…
Sí, és una mica aquest doble joc. Ja m’agradaria algun dia aconseguir el que fa Manel. Fins ara se’m fa bastant difícil explicar situacions externes. En aquest disc tot el que explico són històries pròpies o almenys sempre hi ha el meu punt de vista. D’alguna manera estan totes lligades a mi… M’agradaria poder arribar a un punt on pugui explicar una història totalment inventada.
Expliques que el disc és força autobiogràfic… S’hi distingeixen dos tipus de cançons, unes més melancòliques o sentimentals i d’altres més aviat desenfades. Són dues vessants que reconeixes en la teva manera de ser?
És una cosa que molta gent m’ha comentat, però que no estava gens pensada. De fet, escoltant el disc complet des de fora reconec que és així. La veritat és que la meva personalitat també incorpora aquesta dualitat: Estones d’estar enfonsada i no voler veure ningú i després el dia a dia més habitual on soc una persona molt riallera i sempre estic fent conya. En el disc aquesta dualitat ha quedat reflectida inconscientment.
En el single del disc, Autonomia per principiants, et veiem donant les teves primeres passes compartint pis a Barcelona.
Sí, bàsicament explica aquest sentiment agredolç que em produeix Barcelona. Per una banda, significa que començo una vida autònoma i m’independitzo; i per l’altra m’adono que he de fer moltes coses perquè ningú està pendent de mi, ningú em fa el dinar… És aquesta relació que tinc amb la ciutat, que a estones és frenètica i m’agrada molt, però que alhora és aclaparadora, em fa sentir que he de fer coses tota l’estona i em fa enyorar una mica casa meva.
Vulguis o no, per molt que tot s’aturi, no deixem de tenir idees noves. No pots aturar aquest procés, però alhora tampoc vols que el disc anterior quedi obsolet traient coses noves
He vist que tot i les dificultats estàs podent presentar el disc aquests dies. Com són aquests concerts pandèmics?
Són una cosa estranyíssima. Si ets sobre l’escenari, és molt fred. Has de mentalitzar-te de què no li veuràs la cara a la gent o que, encara pitjor, potser trobaràs una mascareta amb la rialla del Joker pintada… Intento mirar la part bona. Almenys puc tocar i les persones que ho desitgen poden venir-me a veure, encara que no puguin estar ballant o prenent una cervesa tranquil·lament.
Aconseguir que la gent vingui als teus concerts en aquestes condicions té un valor especial, oi?
Sí, cada vegada que actuo intento donar les gràcies a la gent que ve d’una manera especial. Crec que, ara mateix, si un grup no t’agrada de veritat, passes d’anar al seu concert. Pensa que és estar una hora quiet, sense moure’t i en silenci. Gairebé no pots beure ni aigua!
Has aprofitat els mesos d’aturada per treballar en noves cançons?
Durant el primer confinament no tenia ganes de posar-me a escriure… Tampoc em passaven coses gaire interessants (riu). Ara estic treballant més, acabant cançons que tenia a mitges i fent coses noves.
Ara que ja ha sortit el primer disc i t’has tret aquesta pressió del davant. Com t’imagines el teu futur musical?
Me l’imagino utòpicament. Tant de bo pugui seguir fent discos durant molts anys i que siguin diferents. Tinc ganes d’incorporar una banda en el meu proper disc i després poder-lo defensar junts en directe. Això em fa tenir moltes ganes de provar coses noves. Però sé que m’ho he de prendre amb calma, perquè gairebé no he pogut presentar el primer disc i ja estic pensant en com serà el segon.
Coses d’aquests temps pandèmics…
Sí, ens està passant a molts grups. Vulguis o no, per molt que tot s’aturi, no deixem de tenir idees noves. No pots aturar aquest procés, però alhora tampoc vols que el disc anterior quedi obsolet traient coses noves. Tot plegat és complicat.
Autor de este artículo
