Quim Carandell (cantant i guitarra), Andreu Galofré (baix), Pau Esteve (teclats), Roger Cassola (bateria), Gabriel Bosch (guitarra) i Lluc Valverde (clarinet i saxofon) formen La Ludwig Band. La formació, nascuda entre Barcelona i Espolla, s’ha fet un lloc a l’escena musical en català a través d’un so molt característic, basat en el folk-rock dels anys 70 i 80 i amb clara influència de tòtems del gènere com Pau Riba, Bruce Springsteen o Bob Dylan. Actualment, són presentant l’esperat Gràcies per venir (Indian Runners i Ceràmiques Guzman, 2023), el seu tercer àlbum, que ha rebut molt bones crítiques.
Quedem un dimarts a primera hora a la terrassa del Bar Mendizàbal, al bell mig de Barcelona i just darrere del mercat de la Boqueria, ben a prop d’on preparen el seu pròxim projecte teatral. Abans, aquest dissabte seran a la Sala Salamandra com a part del Let’s Festival, en un concert especial que inclourà vents. Com que tots arribem amb cara de son, demanem l’esmorzar. Ràpidament la taula s’omple de cafès amb llet, croissants i entrepans. Les rialles interrompen els mossos i la majoria de respostes, en una entrevista que acaba derivant en tertúlia de bar.
Presenteu el vostre tercer treball, Gràcies per venir. Com ha estat la rebuda en els directes fins ara?
Andreu Galofré: Molt bona. Això d’anar omplint auditoris de tot Catalunya i que la gent se sàpiga les cançons encara no ens havia passat. Sorprèn cada cop que t’hi trobes. Fa il·lusió.
En aquest disc, les cançons són més simples i directes que en els dos anteriors. Té un enfocament més pop. Teníeu aquesta intenció?
Quim Carandell: Totalment. Em vaig acostumar a compondre amb el cronòmetre, que no ho havia fet mai. Si una cançó durava més de tres minuts i pico, la descartàvem. O intentàvem pensar-la diferent, restar-li una estrofa o treure un interludi. Vam intentar allunyar-nos d’aquest orgull del lletrista o de l’arranjador, que dona més importància al seu ego que al resultat final.
No teníeu por que el resultat quedés menys lluït?
Pau Esteve: El lluïment és per a parguelas. No té cabuda al pop-rock. Als concerts encara, però en un disc no.
AG: Nosaltres tampoc lluïm gaire en els directes… Però el lluïment també pot ser una bona frase.
Tots plegats acostumem a associar el lluïment a la complexitat.
QC: I és ben bé al contrari. És l’eslògan dels Manel.
AG: I de tot el pop. Al final, són quatre acords i una frase. I has d’intentar que funcioni amb aquests ingredients.
Per tant, ara heu buscat fer les cançons més enganxifoses.
QC: Nosaltres i tothom. No existeix un grup de pop que digui que fa cançons perquè ningú se les aprengui de memòria. Busquem el que és memorable, com tothom.
Vam intentar allunyar-nos d’aquest orgull del lletrista o de l’arranjador, que dona més importància al seu ego que al resultat final.
Judes s’ha convertit en un personatge recurrent en el vostre imaginari. També acostumeu a incloure referències bíbliques a les cançons. D’on ve això?
QC: Judes sempre ha estat un personatge que m’ha interessat. A la Bíblia, tota la traïció s’explica molt per sobre. Mai se n’explica el motiu. Aleshores, em cridaven molt l’atenció aquests motius. La meva hipòtesi és que envejava Jesús, però la Bíblia no ho diu. Després vaig veure la pel·lícula Jesucrist Superstar i va resultar que compartien la meva tesi.
Lluc Valverde: A més, vam fer l’espectacle teatral Sant Pere el Farsant al Maldà i d’allà van sorgir unes quantes cançons.
És el vostre tercer disc. El segon va funcionar molt bé i us va permetre treure el cap a l’escena musical del país. Sentíeu pressió a l’hora de fer aquest tercer?
Roger Cassola: Suposo que és positiu que cada disc desperti més expectatives. Vol dir que creixes i no minves. No hi hem pensat massa. Si hi havia pressió era més interna. Ens la posàvem nosaltres.
Sou sis a la banda, quina és la dinàmica interna a l’hora de fer un disc?
PE: El Quim compon les cançons amb la guitarra i fa la lletra. Després ens la porta. Si ens agrada, la fem. Si no, li diem que ens en porti una altra. I algun dia faràs un disc en solitari amb totes les descartades… No estic pensant en ningú en particular!
Quim, quina és la ràtio d’acceptades?
QC: 50%. Les que no funcionen, tampoc les tirem a la brossa. Les intentem fer més agraïdes o repensar-les.
Sou molt autoexigents a l’hora de treballar?
QC: Hi ha un debat intern constant, però en el fons depèn del dia i de la cançó. Per exemple, vam estar-nos moltes hores discutint sobre les frases de la guitarra del Gabri a Manela, no vull currar per vostè. Érem quatre persones mirant fixament com el Gabri tocava quatre notes.
Gabriel Bosch: Això és la pressió!
Ens agrada que els concerts siguin cosa de dos. La banda toca i el públic escolta i reacciona. Han de ser una cosa viva.
Us sentiu més còmodes a l’estudi o sobre l’escenari
PE: Estem acostumats a l’estudi. L’Andreu i jo tenim el Locus, on vam enregistrar el disc anterior. Això ho fa tot més fàcil. Et fa empatitzar i ser més bon noi quan et toca pressionar.
QC: Enregistrar discos i fer concerts són dos oficis diferents.
LLC: En general, els músics fem més concerts que dies a l’estudi al llarg d’una carrera. A més, com que el Locus el sentim tan casa, no sé si és la mateixa experiència que anar a un lloc a enregistrar uns dies.
Els concerts de la Ludwig Band tenen un estil gairebé tavernari, de festa col·lectiva. Us fa por que, a mesura que us aneu creixent com a banda i comenceu a tocar en recintes més grans, aquesta màgia es pugui perdre?
GB: Sí. Per això ens espanten una mica els concerts a grans festivals. En vam fer un l’estiu passat i va ser força estrany. Tenia el públic a cinquanta metres, no ens sentíem entre nosaltres sobre l’escenari…
QC: Recentment, hem rebutjat un concert a la festa major d’una capital de Comunitat Autònoma. La multitud no ens agrada. Trobem que encara no estem preparats. A més, les dinàmiques en aquests festivals tan grans és que tothom s’ho ha de menjar tot. Per tant, cadascú va a veure el concert que li agrada i després tres més pels quals no té un interès especial. És molt frustrant la sensació que no t’estan escoltant.
Us ha passat alguna vegada?
PE: Realment, no ens han ignorat mai. Però una cosa és tocar al Tinglado, on hi ha molta gent que va a veure el cap de cartell i, de rebot, et veuen a tu. I una altra és tocar a la sala Salamandra, que tothom ha pagat l’entrada per a veure’t a tu i a Remei de Ca la Fresca.
LLV: Bé, ens va passar a Arbúcies…
QC: I a València! Ens ha passat molts cops! (riures)
Això vol dir que des de l’escenari es nota…
QC: Moltíssim.
AG: Ens agrada que els concerts siguin cosa de dos. La banda toca i el públic escolta i reacciona. Han de ser una cosa viva. Volem i necessitem la interacció amb el públic. Fem moltes tonteries, baixem a la platea… Si només estiguéssim quiets seria molt avorrit. Ara toquem a auditoris i costa que la gent s’aixequi o que interaccioni. Sobretot les primeres cançons. Veus que t’escolten… però ràpidament detectes aquell que ha vingut amb l’entrada regalada pel del costat. A mesura que avança la nit, la cosa comença a bullir i ja és diferent.
Hi ha molta diferència entre toca en un auditori o una sala?
AG: En un auditori veus molt més a la gent. En una sala només els caps.
QC: A l’auditori es veu més gent badallar. Tenim una música que és prou versàtil perquè pot ballar-se, cantar-se i celebrar-se… però també es pot escoltar relaxadament. En un auditori es poden combinar prou bé les dues: tens una cadira per a seure quan toquem les lentes, però també tens la possibilitat d’aixecar-te i ballar amb el del costat quan arriben les més animades.
Suposo que també depèn de la mida del recinte…
PE: Els concerts grans són una merda. A partir de cinc mil persones ja pagues més de cent euros per a no veure res i, possiblement, escoltar-ho fatal.
AG: Però si t’agrada molt l’artista, ‘passes per l’aro’. El periodista Nando Cruz diu que mil és el punt perfecte entre que hi hagi prou públic i que tothom pugui gaudir de l’espectacle.
QC: El rei del rock va comprar-se un teatre on actuava cada nit per a cent persones. És el que hauríem de fer. Els músics tenim fama de poc treballadors i potser ens ho mereixem. Un dia fas el concert per a 10.000 persones i ja no cal que treballis fins d’aquí a dos mesos. I, en canvi, l’Elvis currava cada nit.
RC: Però clar, has de tenir molts seguidors. No és el mateix tocar per a 30 persones, que per a 200. Si tens prou públic, podria funcionar perfectament.
Se us pregunta sempre per figures com Pau Riba, Bob Dylan o Bruce Springsteen. A mi m’interessa saber què opineu d’aquesta obsessió que existeix a Catalunya amb el Bruce?
AG: Crec que és a l’inrevés. El Bruce està obsessionat amb Barcelona. Nosaltres només li retornem l’amor. Sempre diu que els d’aquí són els millors concerts de la gira.
QC: I no ho deu dir a tot arreu… Cal dir que als artistes els hi encanta venir a tocar aquí. És cert que els sous són miserables, però la qualitat de vida és excel·lent. Els músics holandesos venen aquí sabent que cobraran un terç del seu caixet, però també que tot és més barat que a la resta d’Europa i, per descomptat, que als Estats Units. A més, la fantasia espanyola és una realitat i som un país turístic per alguna raó. El públic és agraït cantador i ballador! I això el Bruce Springsteen ho sap. L’únic demostrable és que l’últim cop s’hi va estar una setmana amb la dona, l’Obama i l’Spielberg.
L’Andreu, el Pau, el Roger I el Gabriel heu produït una de les cançons del primer disc de Guillem Gisbert. Quina i com va sorgir l’opció?
PE: Se sap ja això?
Ho vau explicar a la SER.
AG: (riure) És la penúltima. Dura set minuts i es diu “Les aventures del general Lluna”. Ens pensàvem que seria l’última, però al final encara pitjor. Ens va contactar perquè tenia una cançó que creia molt dylaniana i sabia que havíem produït el nostre anterior disc.
A les xarxes socials apareixen teories força curioses sobre les vostres cançons. N’esteu al cas
QC: Sí, que el Pau es va morir i el d’ara és un doble… És positiu perquè ningú pensa que som tontos. Això és molt, aviam quant dura.
AG: No ho segueixo gens, però m’agrada que passi. És divertit. Nosaltres ho hem fet amb altres grups, com els mateixos Manel.
PE: A més, a les entrevistes et pots fer l’interessant i guanyes punts.
Als aficionats de la música ens agrada elucubrar…
RC: Poses els artistes en un pedestal i et muntes pel·lícules. Però després són persones normals.
QC: És la fantasia que et fas pensant que coneixes a una persona pel fet de ser una figura pública. Creus que només tu has estat capaç d’entendre la profunditat dels seus pensaments. A l’Andreu li passava amb Joe Frusciante. Era impressionant.
Amb Red Hot Chili Pepper o en solitari.
AG: En solitari… Molt solitari! Joe Frustrante!
A poc a poc us aneu fent un nom com a artistes. Es comença a notar la popularitat?
QC: Ahir vaig tenir el plaer de conèixer a la Mushkaa. I quan vaig anar a saludar-la… Em va demanar un gintònic!
PE: Un dia va venir la repartidora d’AliExpress a casa i em va reconèixer… Perquè sempre demano coses. Però en els meus somnis era perquè coneixia la Ludwig Band.
Vaig llegir-vos a la revista Enderrock fent una crida per a aconseguir una furgoneta de segona mà. L’heu aconseguida?
PE: No! Pel que es veu, no hi ha gaires persones amb furgoneta que llegeixin les revistes de música a Catalunya.
QC: No, a més, ara mateix, la segona mà no surt a compte. Està fatal. Precisament ahir vam fer una reunió i crec que no ens la podem comprar. Haurem de seguir llogant.
Autors d'aquest article
Pere Millan Roca
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
