Fito & Fitipaldis: Els sultans del Palau Sant Jordi

El Palau Sant Jordi semblava pres per la boira, estava encara adormit. De tant en tant apareixia alguna boina entre la gent que anava ocupant les graderies i la pista. Els paraigües de Fetén Fetén descansaven immòbils, penjats cap per vall. Tot era encara mig a les fosques, a punt per brillar. A les nou la música d’ambient es fonia, la gent s’aixecava, les llums blaves de l’escenari s’encenien; i una mar de veus, tímides, i encara poques, es començava a preguntar amb què els podrien sorprendre aquella nit.

I es presentaven els acordions i els violins. Teatrals i alegres, Fetén Fetén feien acte de presència. Els aplaudiments seguien el tempo, in crescendo. Des de Burgos, paisatges i valsos. Eren mags d’una mena de laboratori o millor dit cuiners en una cuina on cuinaven Swing a la pepitoria. Per primera vegada al palau, es tocava la cullera i la cadira de càmping. La quotidianitat era totalment sobre l’escenari, però sorprenia com mai. Tot eren cares d’incredulitat amb els seus somriures.

Amb Sebastian Schon, posaven veu a l’única cançó amb veu del repertori: 30 de febrero, del disc Cantables (Sony Music, 2016). I després de passar, musicalment, per Burgos a base de cop d’escombres, Feten Feten feien parada a Catalunya amb Pantumaca, del Bailables (Feten Feten, 2014).

I s’abaixava el teló, per donar pas a l’acte principal. Tots esperàvem a Fito & Fitipaldis. Com si d’una mateixa pel·lícula es tractés, un tràiler a la pantalla gegant donava el tret de sortida mentre sonava la imposant Ecstasy of gold. Des de les altures, la pista semblava un cel estrellat, però la veritable estrella estava sobre l’escenari, acompanyat de la seva fidel boina, companys i guitarra. L’electricitat es transmetia entre la gent, que ballava, saltava i es deixava la veu. Ja no era el remor d’una marea, però tot i que els caps semblaven formar part d’una onada, no era més que el soroll de la gent cantant les tornades.

Impecables i implacables, els sultans del palau es recorrien l’escenari com si fos casa seva. I és que després de 20 anys de rock, un escenari no podria ser cap altra cosa per ells. Aquest concert era una petita part d’una gira que portava a Fito & Fitipaldis a recórrer la península, amb dobles i triples dates com el cas de Barcelona i Madrid, respectivament. Esgotades, gran part d’elles, com la gola de cada un dels assistents després de cantar durant gairebé dues hores.

Els estels, en forma de telèfons mòbils, llanternes i, encara, algun encenedor, tornaven a prendre el Palau amb Entre la espada y la pared. Un vaivé, lent i gairebé oníric, acompanyava a tempo la cançó. Una pausa per agafar aire abans d’una bateria de col·laboracions, inquietes i frenètiques, com els qui estaven a la graderia. Saltaven de nou Feten Feten, però també Amparanoia, enfundada en vermell i encesa com el foc, per demostrar que encara quedava molt de rock and roll per endavant. També amagat entre bambolines era Macaco, llest per saltar en acció i en la seva versió més rockera.

L’adrenalina s’encomanava, fins i tot per aquells a qui el concert podia començar a fer-se un pèl monòton. Cantàvem, saltàvem. Els braços volien tocar el cel. Però si bé tot té un final, Fito y Fitipaldis ens va voler donar un comiat íntim. Fito apareixia tot sol, acompanyat de guitarra acústica, i s’assentava al terra de l’escenari. Amb les cames penjant d’ell. Ens regalava Rojitas las orejas i els seus harmònics. I a continuació la blava i eterna Soldadito marinero que encenia els ulls i el Palau Sant Jordi de nou.

Amb la mateixa energia, com si acabessin d’arribar, com diu precisament l’última cançó que van tocar, ens deien adéu a tots nosaltres i un “fins demà” al Palau Sant Jordi, a on tornarien a ser l’endemà amb una nova dosi de rock i de blues.