Helena Miquel: Contrast, llum i foscor

En un dels vèrtex de la Plaça Reial, plena de gom a gom, hi ha la sala de concerts Sidecar. Són vora tres quarts de nou del vespre i fa estona que el modest local s’ha despertat. Hi ha un petit comitè que ja espera a que obrin l’accés que duu escales avall, a l’espai on el concert tindrà lloc. D’altres ocupen la barra o seuen a les taules, alguns per fer temps sota la llum vermella que ho impregna tot, acompanyats amb cançons d’estil alternatiu i rock indie i els videoclips respectius projectats en una enorme pantalla situada al fons. Quan passades les nou retiren la cinta que impedia anar al pis inferior, el local ja és força ple i la cua acaba fora, al carrer.

Pòsters que ocupen tota una paret, arcs que amaguen una barra a l’altra, un escenari molt proper i una llum tènue. Passa mitja hora. I s’obre la porta, donant pas als artistes que protagonitzaran el concert. Bé, a la cantant que, acompanyada del seu equip, presentarà el seu primer treball en solitari: El sol en la sombra (La Cupula Music, 7 d’abril de 2017). El públic aplaudeix. “Helena guapa!”, s’escolta cridar una noia entre el públic. Helena Miquel, coneguda per la seva variada carrera professional i, sobretot, per haver estat vocalista a Delafé y las Flores Azules fins el 2015, irromp a l’escenari. Intentant aparentar serenitat i amb un somriure a la cara. “És la presentació oficial del disc i espero que us agradi. Comencem”, diu dirigint-se a tothom.

Sonen les primeres notes de la cançó A todos. I canta: “A todos los que saludan. Hemos estado tanto tiempo sin vernos… Con todos los que brindamos. No estamos solos luchando por lo nuestro”. D’aquella mirada serena però brillant en surt una veu dolça. Suau. Contrasta amb una de les melodies més fosques i inquietants que té el nou i alternatiu projecte. “Moltes cares conegudes, eh. Millor, així estem més ben acollits”, diu al públic quan acaba.

Contrastos. Contrastos i contrastos. Corazón (fuegos artificiales) té més ritme i és més alegre, però la lletra parla del període posterior a una relació. Potser no amorosa, però sí d’una relació. “Todo quema en tu ausencia…”, arranca així la tornada d’aquesta cançó. Continua amb Retaguardia, del mateix tarannà. No pot amagar l’emoció del primer concert malgrat l’expressió indesxifrable – amb somriures que apareixen a vegades – que té quan entona les cançons. “Em desconcentro”, reconeix rient abans de continuar. Cada intervenció té un punt d’humor. “A ballar! Bé, si es pot ballar amb aquesta música…”. Les càlides rialles del públic responen.

Contrasten els estils. Bé, l’estil és el mateix. Però hi ha una combinació entre retro i sortides més modernes, properes al pop-rock convencional. El tot encaixa a la perfecció i desemboca en una marca personal que té com a protagonista el sintetitzador. És l’instrument que caracteritza tot l’àlbum. “Vam llogar alguns sintetitzadors dels anys 70 i allà a l’estudi també improvisàvem a vegades”, ens va explicar la cantant en una entrevista. Ella també s’estrena com a baixista. I es defensa bé.

Tornem a la malenconia amb la tornada de La verdad. Miquel aprofita per anunciar il·lusionada que el mes que ve sortirà el treball en vinil. Amb Sin más el concert arriba a la meitat. I, després, Enhorabuena. Presenta els dos artistes que l’acompanyen: en Marc Marés i en Lluís Cots. “Entre els tres ens ho maneguem tot”. Es canvien els llocs Marés i Miquel i ella es posa al teclat només per la següent cançó: Piano Maca. Polifacètica també a l’escenari.

Les emocions que es respiren no paren de barrejar-se. Més contrastos. Un ambient familiar i proper, un estil de música que absorbeix, que atrau, que per alguns fa pensar, per d’altres ballar, alguns s’emocionen… I després tornem a l’humor, a la proximitat, als moments anecdòtics. Hi ha dues Helenes. La que transporta al públic lluny d’allà i la que el torna al Sidecar amb sortides divertides i espontànies.

Que només siguin 10 cançons frustra. “Puc explicar de què parlen les cançons. Em puc entretenir una mica. La següent cançó la dedicaré a la meva família perquè em sembla que mai els hi he dedicat una cançó. Avui ho faig”. Els cosins, els pares, els cosins dels cosins, els tiets, un seguit de noms propis… la llista sembla per uns minuts inacabable i caòtica. Tothom diu la seva. I, ja de nou amb el baix, dedica Tus manos.

En un tancar i obrir d’ulls, només queden dues cançons. Quién eres, amb una tornada potent, més rockera. “Gràcies a tothom. Esperem que hi hagi molts més concerts… 10 són les cançons que hi ha ara però el pròxim cop farem més… o més llargues”, somriu fent al·lusió a les peces més curtes. El públic l’anima i la recolza i ella es disposa a finalitzar amb Animal, adoptant de nou el seu posat tranquil, absorta en el que canta. Mirant ara el públic, ara els pedals del baix, produint aquesta música que porta a cadascú cap a una direcció diferent.

Sembla que s’ha acabat. Demana disculpes. Però el públic es rebel·la i demana que repeteixi. “Quina voleu?”, pregunta. Sembla una subhasta. O apostes. La 2! La 3! La 6! Es gira cap als seus companys, que li retornen una mirada còmplice, animant-la a continuar. I torna a sonar Corazón, més coneguda com Fuegos artificiales. El públic es deixa portar perquè serà l’última, un bis improvisat, el darrer moment per escoltar l’especial timbre de veu de Miquel. Però hi torna a haver sorpresa. I aquest cop són els dos músics els que continuen amb Retaguardia davant d’una Helena estupefacta i desconcertada que s’hi afegeix després d’uns instants. Una proposta melancòlica cantada per una amant de les melodies més fosques, posada en escena en una sala de concerts que viu fins la matinada. Il·luminada al mateix temps per l’afecte que els presents senten per l’artista.