“Avui presentem el nostre primer disc i EP, a causa de la Covid no hem pogut fer-ho abans”, deia Maria Espinosa –cantant i capitana del grup–. El 2020 va ser un any de poca música en directe, però de molta efervescència musical i Junco y Mimbre va ser d’aquelles bandes que van arribar per quedar-se. Aquest temps ha donat per molt i la seva productivitat no ha minvat en cap moment des de l’estrena de Junco y Mimbre (Hidden Track Records, 2020), un treball que ens va deixar a tots bocabadats de la qualitat musical. Si més no, la colla vigatana ja formava part de l’escena musical catalana a grups com Germà Aire, Wood o Furguson.
La banda juga entre el pop i l’indie amb melodies senzilles arrodonides amb una sonoritat fresca i clarament influenciada per la seva productora, Núria Graham.
Identitat mediterrània
Escoltant als Junco y Mimbre venen el cap altres bandes com Sonic Youth o Stereolab, influències reconegudes per la mateixa Maria a l’hora de compondre les cançons. Tot i això, tenen un so propi i una marca mediterrània a les seves cançons, cantades en català. Ho podíem constatar al tema que obria el concert Temps de no, amb alguns tocs de distorsió a la guitarra de Marc Fernández i una lletra que ens convida a reflexionar sobre el temps i el canvi de les tradicions.
Les distorsions són una marca distintiva del grup i ens van acompanyar al llarg del concert. Com a Paradís, un tema molt curt que acabava en un no res, però que no ens deixava indiferents amb els cops rítmics de guitarra. Tal com deia la Maria, “s’ha acabat el moment més pop del concert” per introduir el tema Paret de metall, una descàrrega sonora amb els teclats lluminosos d’Hugo Vilama i les distorsions a les sis cordes d’en Marc. Junco y Mimbre intercalaven aquestes sonoritats amb melodies més pop i psicodèliques a Cada cop, un tema que deixa de banda la faceta més experimental.
“Cançons més brillants, cançons de primavera”
Al concert no van poder faltar els quatre temes que acaben de veure la llum a l’EP Or a la llera (Hidden Track Records, 2021). Aquesta nova proposta segueix el camí iniciat fa un any i demostra una evolució sonora amb un so més compacte i melòdic. Tal com ens anunciaven, “són cançons més pop, més brillants i més de primavera”, una definició encertada. Va sonar el positivisme d’Equilibri, un tema sense tornada, però que ressonaven les línies de baix d’Andreu Ribas i els pedals de guitarra d’en Marc. A Apnea destacava la intro de la mateixa Maria a la guitarra i els interludis instrumentals de teclat. Imatge inversa, va ser la culminació sonora del quintet a través del pop psicodèlic i els efectes vocals. Després d’aquest recorregut discogràfic de la banda el concert anava acabant, però abans van presentar l’últim single Mirall. És el tema més profund i busca replantejar els cànons de la societat i qüestionar el propi jo.
De sorpresa, Junco y Mimbre ens presentaven un tema que mai s’han atrevit a gravar perquè segons diuen, “no ens acaba d’agradar”. No ens van desvetllar el seu títol, però si us puc avançar que és el tema més enèrgic que he escoltat d’ells i que ens parla de no tenir pressa. També recorda a la sonoritat del seu primer àlbum, ja que com deia la Maria “és de les primeres cançons que vam compondre”. Qui sap, potser el podrem escoltar algun dia si s’atreveixen a enregistrar-lo, el públic el va aprovar.
La banda osonenca és una grata sorpresa per tot aquell qui la descobreix i el directe apunta maneres. Han trobat una fórmula que funciona, sense gaires complicacions, melodies senzilles i que arriben al públic. En un any, els Junco y Mimbre han demostrat una producció sense límit i crec que encara tenen molt per dir. Valdrà la pena seguir-los escoltant.
Autores de este artículo
Ivette Amargós Galicia
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
