Kepa Junkera: La flama catalana del trikitilari Junkera

Una de les escenes més emblemàtiques de La fuga de Segovia (1981), el llargmetratge d’Imanol Uribe que explica la fugida de la presó de Segòvia d’un grup de militants antifranquistes en plena Transició, és aquella en la qual l’anarquista Oriol Solé Sugranyes, encarnat pel gran Ovidi Montllor, canta El rossinyol al menjador de la penitenciaria. Kepa Junkera va descobrir aquesta tonada veient el film del director navarrès. Es va encisar amb aquesta i altres melodies de la música tradicional dels Països Catalans i va decidir relligar-les en un ambiciós disc doble, Fok, en el qual participa part de la flor-i-nata de la música catalana, valenciana, balear i algueresa, com ara la cantant mallorquina Miquela Lladó, els cantaors valencians Hilari Alonso i Miquel Gil, l’arpista vallesà Josep Maria Ribelles, els membres del Pont d’Arcalís o, fins i tot, la cobla Sant Jordi i els cantautors Xavier Baró i Marina Rossell.

Alguns dels il·lustres col·laboradors del disc Fok van passar per l’escenari de l’Auditori. De fet, fins a 80 artistes van pujar a escena en el que fou una autèntica posada de llarg de la música tradicional dels territoris de parla catalana, un festival difícilment repetible que va incloure actuacions dels Bastoners de Vilafranca i d’una moixiganga valenciana. Gairebé tres hores d’espectacle o on no van faltar picades d’ullet a la situació política: quatre cadires buides a l’escenari engalanades amb llaços grocs i un discurs inicial del conseller Lluís Puig, un dels impulsors de l’espectacle, llegit pel director del festival Tradicionarius, Jaume Fàbregas. Per la seva banda, el màxim responsable de l’altre certamen que coproduïa l’espectacle, Pere Camps, de Barnasants, va optar per posar-se un nas vermell en solidaritat amb el pallasso Jordi Pessarrodona.

A banda de les referències al context polític, va haver-hi moments clarament festius, com la interpretació de l’alegre del Xotis del Jaumet Xic, en contrast amb peces tan esfereïdores com El testament d’Amèlia, amb una actuació sublim de la cantant Gemma Humet, o, ja cap a les acaballes del concert, La ciutat de Nàpols, a càrrec de Miquela Lladó.

Es van cantar peces tan conegudes com La cançó del lladre, amb Xavier Baró, i d’altres extretes a partir d’un profund treball de recerca en determinades valls de l’Alta Ribagorça, com Les coples per Astí que van presentar els membres del Pont d’Arcalís, amb presència inclosa d’un parell d’espontanis als cors. També van sonar els himnes oficials de les Illes Balears —La Balanguera, amb veu de Miquela Lladó— i Catalunya —Els Segadors, amb Marina Rossell— i l’oficiós del País Valencià —La Muixeranga, a trikitixa en solitari, mentre els moixiganguers aixecaven un castell.

A mode quasi de píndoles, i amb un estudiat sentit de l’espectacle, entraven i sortien els diferents convidats, des de l’arpista Josep Maria Ribelles fins a la irrupció, des del fons de la platea, del cantaor Salvador i la cantant Lladó, confegit un duet d’alta volada. La cobla Sant Jordi va aparèixer en el tram final de l’actuació. Cobla i trikilari Junkera van tocar llavors plegats en un exercici inèdit de germanor tímbrica, tan excels com el del trikititxa amb el so dels bastoners vilafranquins, que Junkera va comparar amb el registre de la txalaparta; tot plegat, arraulit per una banda sòlida —Manu Sabaté (gralla i tenora), Ciscu Cardona (guitarra), Iu Boixader (contrabaix), Arnau Obiols (bateria), els txalapartaris catalans Txek i el duet de poliinstrumentistes i de dansa Ballaveu—, a banda de la col·laboració especial de Guillem Balaz a la veu i pandero quadrat.

“Espero que lo haya hecho con todo el respeto del mundo,” va dir el també xouman Kepa Junkera a tall de justificació. Si més no, La presentació de Fok va ser un més que lluït exercici de fer valdre l’immens llegat, sovint no prou reconegut, de la cultura popular i tradicional d’aquest racó de la Mediterrània.