Mishima i la seva primavera

Feia uns quinze minuts que havia començat el concert entre els udols de llop de Tot torna a començar i el so de la mandolina de Jimi. Abans, Jordi Lanuza havia presentat algunes les cançons del seu últim disc Com a casa (Bankrobber, 2018) assegut a un tamboret al mig de l’escenari i acompanyat només per la seva guitarra acústica.

Mentre Mishima tocaven els primers compassos calmats d’Una sola manera, de cop, a una zona del públic es van començar a sentir aplaudiments i crits d’eufòria que s’anaven escampant per tota la sala. David Carabén i el guitarrista Dani Vega, amb cara de circumstàncies miraven de saber què estava passant, fins que pocs segons després, aquesta cara es va convertir en un somriure i van interrompre la cançó. Des de l’epicentre de l’eufòria va començar a moure’s una caixeta que va arribar fins a l’escenari. Era un anell d’un valent o valenta que s’acabava de declarar. El motiu, que abans d’aquells acords havia sonat Cert, clar i breu, un tema tan senzill com preciós que s’ha convertit en una de les grans cançons d’amor del pop català. “Encara hi ha gent que creu en l’amor, sí senyor” deia Carabén ensenyant l’anell al públic. Després d’aquell moment res podia anar malament.

Les cançons de Mishima han estat la banda sonora d’aquella gentada que rondaven els trenta, quaranta anys i omplien la sala Razzmatazz. Era evident quan els senties cantar. Una S’haurà de fer de nit dedicada als presos polítics i a la llibertat expressió, despertava crits unànimes de llibertat entre el públic i acabava amb el bateria Alfons Serra recordant “Diumenge serem a la Model, al No Callarem”. Que Menteix la primavera o Qui més estima, del seu últim disc Ara i res (Warner Music Spain, 2017) fossin gairebé igual d’aplaudides i cantades que clàssics del grup com Tornaràs a tremolar o Tot torna a començar, confirma la bona rebuda que ha tingut aquest treball.

Mishima, liderats per un David Carabén pletòric i més carismàtic que mai, es va acompanyar del trompetista Pablo Fernández en diversos moments del concert. L’última vegada que havia vist al Pablo havia estat tocant amb el grup de rumba 9Son, amb camisa hawaiana i fent una coreografia diferent a cada cançó. En aquest cas anava amb una camisa més discreta i els ritmes no convidaven tant a fer coreografies, però les seves melodies, juntament amb les del teclat de Marc Lloret van acompanyar els moments més eufòrics i ‘corejables’ del concert.

Pels que hem hagut de fer malabarismes per tenir un setlist que arribi a l’hora de duració i no tingui gaires moments de baixada, veure Mishima tocant durant dues hores i tenint la sensació que cada cançó era imprescindible, feia bastanta enveja. L’última ressaca; Els vespres verds; Llavors tu, simplement… cadascuna creava una atmosfera diferent i despertava un ‘oh’ del públic quan començava. Molta enveja.

El grup es troba en un moment dolç i divendres a la nit eren possibles coses com que els músics marxessin en el segon bis, el públic continués cantant la melodia de No obeir amb l’escenari buit, i al tornar, la banda se sumés als càntics per reprendre-la i acabar-la junts. El concert va acabar amb èxits que es resistien com Un tros de fang o Miquel a l’accés 14 i el cantant preguntant a la gent “Per què voleu que deixi de tocar? President de què? A mi m’agradaria estar aquí tota la vida” en resposta als crits de “Carabén president”. A nosaltres també ens hagués agradat.