El passat 3 de març, Patricia Atzur va llençar el seu primer treball de llarga durada Quiet Room (AU! Records), un àlbum amb influencia folk que navega entre gèneres i que busca no limitar-se. Parlem amb ella abans de que marxi cap a Londres, la seva segona casa, on té programats dos concerts abans de la presentació de l’àlbum a La Textil de Barcelona el proper 11 de maig. Un concert que promet ser molt especial, amb el luxe de comptar amb tota la banda que portaran el directe a un altre nivell.
Com ha sigut aquest primer mes des del llançament del disc? Quina acollida ha tingut Quiet Room?
Doncs la veritat és que jo estic molt contenta, crec que ha sigut una rebuda molt amable i a nivell general el feedback que hem tingut ha sigut súper positiu, sobretot a nivell musical i conceptual trobo que està arribant bastant. Quan vam anar a l’estudi, el que volíem era fer un disc al nostre gust i sense tenir massa en compte els estàndards de la indústria, sense posar-nos límits. Gran part d’aquest feedback que estic rebent és que és un treball molt creatiu i que es nota que hi havia aquesta intenció de portar la creativitat al màxim, i la veritat és que m’alegra molt.
Fa dos anys que vas treure el teu primer EP, Seasons. Has notat una evolució en aquest nou àlbum?
Crec que si estàs actiu, sempre vas millorant. Venim d’una època en la que estem fent molts concerts i ens hem mantingut en constant contacte amb la música tocant i fins i tot donant classes. Aquesta immersió directa i activa en la música ens ha permès millorar significativament des del moment en què vam gravar Seasons fins ara, dos anys desprès, i aquesta evolució positiva es veu reflectida en les gravacions de Quiet Room.
Com va ser el procés de gravació i producció de Quiet Room? Vas tenir alguna dificultat o repte?
Vam tenir la sort de poder gaudir de molt de temps a l’estudi. Vam començar a gravar el disc a finals de novembre i, tot i que no vam anar-hi cada dia, vam ser molt constants durant tot el mes de desembre i mig mes de gener. Vam gravar al Caballo Grande, on ja havíem treballat abans en l’EP, i amb el Ferran i el Cristian, que ens portem molt bé. En general, les circumstàncies eren molt positives i no vam experimentar molts reptes durant la gravació. Va ser més una qüestió de passar-s’ho bé i no posar-se límits, i al menys en el moment de la gravació, no hi havia cap obstacle en el camí.
Penso que a diari ens guiem molt per tot allò que és visual, i quan escrivim una cançó, també estem d’alguna manera pintant un quadre
Et vas mudar a Londres per estudiar fotografia, que és la teva passió. Això s’ha vist reflectit a la teva altre passió, la música?
Al final quan tu navegues en el dia a dia, hi ha molts estímuls que t’envolten: escoltes música, veus una pel·lícula, vas a una exposició… Llavors, com a persona que escriu cançons o qualsevol tipus de persona creativa, quants més estímuls en la vida quotidiana veus, més t’ajuda a representar la realitat i allò que hem vist d’una manera més complerta. Per això m’agrada molt el món de la fotografia i el cinema, ja que penso que a diari ens guiem molt per tot allò que és visual, i quan escrivim una cançó, també estem d’alguna manera pintant un quadre, i la història que explica la lletra o inclús aquelles imatges que la música et pot ajudar a generar, té una miqueta d’enllaç amb la fotografia i el cinema.
I aquesta relació s’ha transmès també a la part més estètica del Quiet Room? Per exemple, com sorgeix la idea de la coberta del disc?
Bueno, tot el mèrit tampoc és meu ni molt menys. Realment quan vam estar fent el videoclip de Lost In All Translation, la Claudia de Anta, qui es va encarregar del maquillatge i del pentinat, va portar diferents adhesius i elements amb els que poguéssim jugar pel videoclip i entre d’altres coses portava els adhesius de pedretes. Ens va agradar molt com quedava i el dia de les fotos ho vam recrear i al final es va quedar així, perquè crèiem que la imatge resultava interessant i generava més conversa que un retrat clàssic.
Com vas començar a definir el teu estil musical anomenat dream folk?
La veritat és que des de ben petita sempre he escoltat música anglosaxona, ja que el meu pare és molt melòman i el tipus de música que s’escolta a casa és aquesta, més que bandes nacionals. Des de que vaig començar a tocar la guitarra, em vaig interessar per la música més orgànica perquè volia escoltar cançons que tinguessin guitarres mentre aprenia a tocar l’instrument. Em vaig decantar per gèneres més clàssics en comptes d’electrònics, ja que trobava referents en els quals fixar-me a nivell instrumental. La meva influència principal ve de cantautors clàssics com James Taylor, Joni Mitchell i Nick Drake, sempre amb la guitarra com a base. Vaig començar a utilitzar el terme dream folk o folk oníric per descriure la meva música, ja que no sabia en quin gènere classificar-la. Tot i que no estic segura si existeix realment un gènere anomenat així, penso que és bàsicament folk, música molt basada en la cançó i en la tradició de la música popular, però amb tocs onírics i diferents influències i besants.
Realment Quiet Room no es podria categoritzar simplement com un disc de folk.
Clar, no és el mateix el folk dels anys 60 que el dels 2000. Si que sempre hi ha com aquest fil conductor que podrien ser els instruments orgànics, però a nivell de composició ha anat evolucionant al llarg del temps. Resulta complicat etiquetar-lo adequadament i depèn molt del context en què es trobi.
No tinc cançons preferides, sinó moments diferents per a cada cançó
Si parlem de la temàtica de les 12 cançons del disc, t’inspires en la teva pròpia experiència personal o són històries fictícies?
Sempre hi ha una combinació. Per exemple, estàs caminant pel carrer i observes una parella gran en un restaurant que ja no té res a dir-se, això pot inspirar una narrativa en la teva ment. El fet que t’hagi cridat l’atenció això i no un altre cosa, en certa manera, té a veure amb allò que vols dir tu. Algunes cançons poden estar més directament relacionades amb alguna cosa que m’estava afectant a nivell personal, mentre que n’hi ha d’altres que poden ser una descripció d’una situació que m’ha cridat l’atenció. Però el fet que m’hagi cridat l’atenció ja és perquè hi ha alguna mena d’enllaç amb alguna cosa que m’estava passant. I moltes vegades a l’escriure la cançó te n’adones d’això, que sempre hi ha una mica de les dues coses.
Quina és la teva cançó preferida del disc?
La veritat és que no tinc cançons preferides en particular, ja que cadascuna presenta un repte diferent en termes d’interpretació. Algunes poden tenir una part de guitarra més complicada que en un moment determinat em pot fer més il·lusió tocar, o potser una altra té un punt vocal que em resulta més interessant. Al final intento pensar en com es relacionen les cançons en el conjunt del concert, i no necessàriament en quines m’agraden més o menys. Potser una cançó té una energia més alta que la posaré en un moment més àlgid del concert, mentre que una altra més tranquil·la no la posaré al principi, però això no significa que m’agradi més o menys que les altres. És només una qüestió de gestionar l’energia de cada cançó, i també hi ha moments diferents per a cada cançó segons el moment vital en què et trobis. No tinc cançons preferides, sinó moments diferents per a cada cançó.
També comptes amb una meravellosa banda. Com va sorgir aquesta unió de músics en el teu projecte?
Quan es tracta d’un projecte en solitari, pot costar una mica trobar els diferents músics per completar el so en directe ja que no segueixes el concepte tradicional de banda. En aquest cas, hi ha una persona que mou el projecte i després tens afegits que t’ajuden a portar-lo en directe. Poc a poc vas coneixent gent i vas buscant persones que puguin ser afins a la música i al projecte en si. Penso que en aquest cas, tenir “l’avantatge” de poder tocar les cançons en un format reduït també t’obre moltes portes i oportunitats, especialment en espais petits on no pots portar una banda de 6 o 7 persones. Per tant, si les cançons funcionen en format reduït és genial, perquè et permet portar-ho a tot arreu.
Ara marxes a Londres abans del teu concert a La Textil. Com ha rebut Quiet Room el públic britànic?
Malgrat que les coses estan canviant i hi ha una obertura cada vegada més gran a la llengua anglesa i a les cançons en anglès, és cert que si fas un concert a Anglaterra, on l’anglès és la llengua mare, sempre hi ha la sensació que la part lírica s’està rebent de manera més directa. En aquest aspecte, tant a nivell estilístic com líric, a vegades veig que hi ha una sensació de pertinença més gran a Anglaterra.
Quins són els teus plans de futur? Ja tens planejat treballar en el pròxim projecte desprès de la gira?
Sí, i tant! Sempre em van sorgint noves idees, i ja tinc una carpeta de noves cançons i moltes ganes de començar a treballar-hi, potser fent una pre-producció a casa meva i gravant algunes coses tranquil·lament. Però ara mateix estic concentrada en acabar tots els concerts que tenim programats, que són molts, i en presentar el disc com es mereix perquè és important que, després de tot l’esforç i el temps que hem invertit en fer-ho, pugui ser presentat de manera adequada. Evidentment, si tinc una mica de temps lliure, m’agrada dedicar una estona a desenvolupar noves idees i començar a pensar en noves cançons, i anar fent les dues coses a la vegada.
T’agradaria explorar més estils?
Evidentment si, sobretot el que més m’interessa són les fusions d’estils. Els estils es van formant poc a poc, i crec que és difícil determinar exactament quan va néixer un estil en particular. Potser a nivell històric ho expliquen d’aquesta manera, però hi ha molts factors que influeixen i al llarg dels anys els estils evolucionen. Penso que ara mateix estem en un moment molt interessant a nivell de barrejar estils diferents, i molta música actual aposta per aquesta mescla. I crec que, dins del que deia abans que m’agrada la música molt orgànica, hi ha espai per a afegir una mica d’elements electrònics o per seguir mesclant amb elements de jazz o música llatina. Com es diu en anglès, “The world is your oyster”, hi ha milers d’opcions i el més important és mantenir la ment oberta i escoltar tot el que s’està fent i anar-ho filtrant amb el que t’interessa.
Autores de este artículo
Aïna López García
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
