Pau Riba: 50 dioptries

Així comença la cançó Al cantaire Pau Riba de Jaume Sisa. I així arrencava també el 50è aniversari del disc Dioptria (Concèntric, 1970) al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat. Segons després d’aquest homenatge galàctic, Pau Riba apareixia entre al públic acompanyat dels acordionistes Joan Garriga i Carles Belda i el saxofonista Pep Pascual interpretant Sabates. Descalç i ja sobre l’escenari, Riba s’unia a De Mortimers per començar amb Kithou aquest repàs per un dels discos més influents de la història de la música popular dels Països Catalans. I és que Dioptria va revolucionar l’escena musical del moment i va obrir camí, demostrant que cantant en català també es podien fer cançons com aquelles que als setanta venien d’Anglaterra o Estats Units. Lletrísticament també suposava una bufetada als sectors més conservadors de la societat catalana i espanyola del moment, qüestionant dogmes intocables com la família i seguint l’única premissa de cantar i fer el que volien.

Com explicaven De Mortimers en una publicació dies abans del concert “lo que mola molt del Dipotria és que està ple de coses maques, trampes musicals i bromes vàries por doquier; dos temps extres per aquí i mig compàs de menys abans de l’estribillo, un moment de líbitum sortint del pont i quan tornem a dalt seguim al Pau, que ho té claríssim”. Bona part del magnetisme del disc neix de la capacitat de fer que semblin senzilles i gairebé espontànies aquestes “trampes musicals” genials que es van succeint en les cançons. Això fa que Dioptria no només t’atrapi amb la seva frescor i claredat des del primer segon, sinó que un cop dins t’hi puguis perdre i trobar-hi nous matisos en cada escolta. Amb cançons com Rosa d’abril (L’amor s’hi posa), Taxista o L’home estàtic, Pau Riba ens ho va tornar a recordar.

L’espectacle, dins de la programació del festival Barnasants, va comptar amb la col·laboració de més de vint convidats, com el poeta Enric Casasses, Màrius Serra, Hèctor Arnau, la Orquestra Fireluche (amb qui Riba publicarà el seu proper disc), Mau Boada o el cyborg Neil Harbisson, que va fer un retrat sonor al cantant. Casasses acabava la Simfonia núm. 2 (d’un déus d’uns homes) amb un “farem la República, amb tu president, nosaltres ministres i el rei res de res” que despertava els aplaudiments del públic deixant pas als Herois de la Katalunya Interior i la seva versió electrònica de Noia de Porcellana. Entre el públic, aquells joves i adolescents que escoltaven Riba, Sisa i companyia als setanta, amb menys cabell, llaços grocs a les camises i (en principi) sense tanta droga a les butxaques. Com en qualsevol cinquantè aniversari la nostàlgia era inevitable, però ni Riba, ni públic, ni artistes convidats semblaven gaire capficats en res més que no fos el que passava dins el teatre en aquell moment. Un bis amb Noia de porcellana, Helena, desenganya’t i Donya Mixeires va aconseguir fer aixecar el públic de les seves butaques per acabar amb una versió apoteòsica de Killing in the name de Rage Against the Machine. Una festa de cinquanta anys d’aquelles que ve de gust, sense massa sucre recordant el passat, amb convidats que cauen (i toquen) bé i un mestre de cerimònies feliç.