Punk in Drublic Fest: Pluja de punk rock

Que el Punk In Drublic Fest hagués esgotat les entrades molts mesos enrere –i això que encara n’eren molts els que se n’havien quedat sense una– feia preveure que seria una nit memorable. La gira capitanejada pel baixista i vocalista de NOFX (en Fat Mike) aterrava per primera vegada a Barcelona i ningú s’ho volia perdre. La cua de l’entrada per entrar al recinte era només el principi. Però era d’esperar, ja que les portes s’havien obert tan sols una hora abans dels primers de la tarda. Alguns, prenent-s’ho amb calma, tiraven de llaunes de cervesa esperant, pot ser, que la cua s’alleugeris.

Amb aquesta llarga fila incansable avançant lentament davant dels escorcolls de seguretat, The Bombpops – l’única banda amb presència femenina de la nit i actives des de l’any 2007– van començar el seu concert a la plaça. Són un dels últims grups fitxats per Fat Wreck Chords i dels que més es va resistir el mestre de cerimonies en acollir dins del segell.

Tot i que habitualment la sonoritat dels primers grups d’un festival no acostuma a fer gaire justícia a la resta, la banda liderada per Poli Van Dam i Jen Razavi, van donar el tret de sortida amb un directe fresc i ple d’energia amb un setlist format, en gran part, pel seu àlbum Fear of missing out (Fat Wreck Chords, 2017), el primer a sortir sota el segell de Fat Mike.

Juntament amb els Mad Caddies, Less Than Jake eren un dels més esperats pel públic. A diferència de Lagwagon, Bad Religion o els mateixos NOFX que, en major o menor mesura, cada any o dos passen per la Península, el públic es dividia entre els que els havien vist alguna vegada i els que no.

Va ser aquí quan subjectar els vasos de cervesa –i de kalimotxo– començava a ser un problema per aquells que volien ballar al ritme ska i perdre’s en un dels diversos ‘circle pits’ que s’anaven obrint. Els somriures –aquells somriures d’estar gaudint, sabeu?– s’anaven esbossant entre les cares que observaven i cantaven a l’uníson temes tan emblemàtics com Look what happened o All my best friends are metalheads. Res com la pura diversió al ritme de vents i canons de paper de vàter per acabar tenint la sensació que Less Than Jake s’havien fet curts i que els 35 minuts que van tocar n’havien semblat cinc.

L’entrada del Poble Espanyol no feia res més que rebre i rebre més gent que, a mesura que hi arribaven i passaven per les corresponents barres de beguda, s’apilonaven davant de l’escenari i tafanejaven per sota les arcades de la plaça la llarga zona de merchandising que hi havia preparada amb desenes de samarretes, bosses i discos.

Una ruleta, a un dels laterals de l’escenari, hipnotitzava a uns quants assistents mentre d’altres, com a premi, potser rebien alguna que altra fuetejada. Era la ruleta de la desgràcia i mesclava càstigs com ara pinces als mugrons o xarrups picants. N’eren uns quants els que, per riure o plorar una estona, s’engrescaven a fer girar la roda mentre els grups canviaven sobre l’escenari.

Era el torn de Mad Caddies, una de les altres bandes sinònim de ball i festa. L’eclecticisme de la banda, que barreja el punk-rock amb el reggae –o fins i tot, la polka– l’ha situat en el podi dels inimitables. A ritme de temes com Monkeys o Shoot out the lights, desenes de caps sobresortien de la marea de gent tot ballant. L’ocasió mereixia enlairar els peus del terra i aixecar les mans ben amunt, ja que feia molts anys que Mad Caddies no trepitjaven el nostre país. Tot volava amb ells, no només els primers gots, sinó també els primers surfistes. Els californians ens van regalar tot allò que desitgem en un concert: energia, diversió i aquella sensació de voler-ne més i més.

Després d’haver buidat els gots de cervesa tot ballant, el públic es preparava per encarar la recta final de la nit amb els pesos pesants, Lagwagon, Bad Religion i NOFX. El recinte ja estava gairebé ple del tot i la foscor de la nit feia protagonistes les llums de l’escenari.

Després d’haver vist a Lagwagon diverses vegades, puc dir que el repertori del passat divendres va ser un dels millors que he pogut gaudir. Allò que en diem de ‘tot temazos’, sabeu? Crec que tots els que hi vam ser hi estarem d’acord i és que, al meu parer, no va sobrar cap cançó. Joey Cape i els seus estaven en plena forma i el públic va demostrar estar-ho també.

Els vasos de cervesa van començar a aigualir-se amb la pluja que portava amenaçant el festival des del matí. La treva que havia donat durant els tres primers grups només n’era això: un simple respir. Des de llavors, una cortina d’aigua incessant va fer que els alguns paraigües es despleguessin en mig de la plaça i que els impermeables, de tots colors, cobrissin dessuadores, samarretes i armilles.

Després que Lagwagon repassés la seva carrera amb temes dels seus últims vuit discos –dels que podria anomenar Violins, Sleep o Alien 8– May 16th va posar un vibrant punt final.

Estàvem tots xops, suats i satisfets. La pluja seguia caient sense descans i molta gent aprofitava per refugiar-se sota els arcs de la plaça a l’espera del segon plat fort de la nit i, pot ser, el més esperat. Bad Religion sortien a l’escena amb un repertori potent i carregat d’himnes.

Els quasi 40 anys de trajectòria els han portat a ser un dels grups més emblemàtics de l’escena punk-rock californiana i, sota el meu parer, un dels més inimitables. Greg Graffin segueix sent l’exemple que aquest gènere no té edat i que la banda segueix sent de les més estimades.

El repertori prometia diversió i nostàlgia sota una vintena de cançons, només dues de les quals pertanyien al seu últim disc, Age of unreason (Epitaph Records, 2019). La cortina d’aigua era espessa, però res impedia al públic tornar-se encara una mica més boig i deixar-se la gola amb Generator, American Jesus o Sorrow, per posar alguns exemples. Deixar per últim un dels temes més aclamats semblava ser la tònica dominant aquella nit i, en aquest cas, l’honor se’l va endur Punk rock song que es va acabar fonent amb milers d’aplaudiments.

NOFX tancava la nit i ens va regalar un concert força més amè del que solen portar preparat. Potser va ser perquè l’oncle Mike, que apareixia amb un vestit a ratlles vermelles i negres, aquest cop no va xerrar gaire. Ja no hi cabia ni un cap més a la plaça i, fins i tot molts es van resignar a veure el concert des de sota els tendals. Perdoneu que em repeteixi, però com us puc tornar a dir que el setlist que portaven preparat era dels millors que els he vist tocar? Va ser un xute d’adrenalina per aquells que es trobaven en ple camp de batalla i pels que no deixaven de moure’s per sobre dels caps de la gent per acabar en mans del personal de seguretat que es trobava al fossat. Les raons portaven noms de, per exemple, Seeing Double At triple rock, Murder the government, Sticking in my eyes o The separation of the church and skate.

Un dels himnes de la banda, Linoleum, posava un fals fi a l’actuació abans d’un bis amb Don’t call me white i Kill all the white man, amb el que el públic va acabar de descarregar l’energia que encara quedava dins del cos i acabar de deixar-se la gola.

A partir d’aquí, el fred i la pluja recobraven el protagonisme i, la gent, en riuades es dividia entre els que encara sentien les cames i que entraven a la sala Upload per a veure Anti-Flag, al mateix Poble Espanyol, o la resta que, possiblement, els esperava una dutxa ben calenta abans d’anar a dormir.