Es pot fer un festival amb una proposta musical potent, que combini artistes internacionals de renom amb músics locals, un entorn bucòlic i sense massa públic ni excés de turistes? El Vida Festival ha demostrat un any més que sí, amb tres jornades de concerts que han aplegat 32.000 persones a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. Malgrat que el lema d’enguany era ‘Reborn’, l’èxit continuat de convocatòria durant les onze edicions que ja s’han fet del festival evidencia que l’organització ha trobat una fórmula genuïna, que funciona i, sobretot, que no cal canviar.
Dijous 3 de juliol
Un dels plats forts de la jornada inaugural era l’actuació de Richard Hawley. Amb la seva veu profunda marca de la casa, el cantautor va fer honor a l’etiqueta de crooner torturat que sempre l’ha acompanyat creant una atmosfera melancòlica que va atrapar els presents a l’escenari principal del festival. El britànic, conegut per haver estat guitarrista de suport de Pulp i haver marcat el camí de la transformació estilística dels seus paisans de Sheffield Arctic Monkeys, va exhibir el seu rock orquestral amb tocs de nostàlgia retro amb cançons com la balada amb aires dels anys 50 “Coles Corner”, la intimista “Prism in jeans” i la directa “Deep Space”. Un dels moments més especials de la nit va ser la interpretació de la psicodèlica “Standing at the Sky’s Edge”, en la qual els murmuris de la veu greu de Hawley va contrastar amb la intensitat de les guitarres distorsionades. En el tram final, l’anglès va accelerar el tempo amb l’existencialista “Is There a Pill?” i va tancar la nit lluint-se amb la guitarra en una versió ampliada de “Heart of Oak”.
Una hora després, en el mateix escenari, el duet australià Royel Otis va desplegar tota la frescor del seu pop alegre i amb lleugeres influències surfistes en un concert canònic de festival. Recolzant-se en una meticulosa combinació entre ritmes ballables, guitarres lleugeres entrellaçades i harmonies vocals amb aires doo-wop, el tàndem –format per Royel Maddell i Otis Pavlovic– va repassar bona part dels èxits de la seva fins ara curta, però celebrada carrera com “Going kokomo” o “Kool aid”, que van encendre l’ambient entre el públic. “You’re so fucking gorgeous” (Ets tan refotudament preciosa) cantava a l’uníson el públic seguint les indicacions de la pantalla gegant durant la tornada de “Sofa King”. Els de Sindey també van fer algunes picades d’ullet al seu pròxim disc Hickey (Ourness Pty, 2025), que veurà la llum en el mes d’agost, presentant en primícia la cançó “say something” o tocant “Moody”, el seu darrer single. La cirereta del pastís va ser el tancament amb “Oysters in My Pocket”, el hit que els va convertir en un fenomen viral en el 2022 i que els va catapultar a convertir-se en una de les propostes emergents més vitalistes i prometedores de la sempre prolífica escena indie australiana.
Però si parlem d’artistes emergents, el protagonisme en la primera nit se’l va endur Rusowsky. L’alter ego de Ruslán Mediavilla ha esdevingut en els darrers mesos una de les veus de moda de l’escena urbana de l’estat espanyol gràcies al llançament de DAISY, el seu àlbum de debut que inclou col·laboracions amb figures de la talla de Kevin Abstract o Ralphie Choo. A l’escenari La Masia, el cantant, productor i compositor val·lisoletà va confirmar que el seu trap melòdic també funciona en directe amb un recital que va convèncer a un públic entregat. L’espectacle va transitar entre moments plens de sensibilitat, com quan va cantar “BBY ROMEO” acompanyat del mencionat Ralphie Choo, amb altres plens d’electrònica desenfrenada, com “malibU”. A més, amb el carisma que el caracteritza, l’espanyol va regalar al públic un tema inèdit, “ALEJANDRÍA”, carregat d’influències caribenyes.
Divendres 4 de juliol
Sense cap mena de dubte, els grans protagonistes del divendres van ser Ca7riel i Paco Amoroso. El duet s’ha convertit en els darrers mesos en una de les referències de la nova onada de la música urbana a l’Argentina, especialment després de la publicació del seu ja icònic concert Tiny Desk. Per això, la seva actuació havia generat una gran expectació, com demostra el fet que la Masia d’en Cabanyes es va omplir de samarretes de la selecció argentina de futbol i que l’organització va penjar el cartell d’entrades exhaurides. I la veritat és que els ‘porteños’ no van decebre. Catriel Guerreiro –CA7RIEL– i Ulises Guerriero –Paco Amoroso– van convertir l’escenari Estrella Damm en una pista de ball amb la seva desimbolta fusió de trap, funk, electrònica i pop. Durant els més de 70 minuts que van ser sobre la tarima, el duet va exhibir carisma i química interpretativa, sustentada sobre una banda molt potent, en la qual va brillar tant la percussió com la secció de vents. De fet, en el moment que Paco Amoroso, que des de lluny es podia confondre amb Lady Gaga, va pronunciar la primera síl·laba de la lletra de “DUMBAI”, les articulacions de tots els presents es van començar a flexionar al ritme de la bateria i els bongos, generant un clima d’alegria i bon rotllo col·lectiu. Les irreverents i sovint políticament incorrectes lletres, que sorprenentment apareixien traduïdes a l’anglès a les pantalles, van fer les delícies dels presents, mentre CA7RIEL alternava extraordinaris solos de guitarra amb tota mena de gesticulacions i balls. El final de festa també va estar a l’altura, especialment els moments de karaoke col·lectiu de “#TETAS” i “EL DÍA DEL AMIGO” i la coda instrumental d’inspiració jazzística de “EL ÚNICO”.
Tan sols cinc minuts després, a l’altra banda de la pista principal del recinte, Kae Tempest va agafar el relleu declamant d’un poema, en un dels canvis d’energia més extrems de la història dels festivals. El rapsode anglès arribava al Festival Vida a presentar el seu nou disc Self Titled (Universal Studios, 2025) –que s’havia publicat el mateix divendres–. Malgrat això, els moments més destacats del concert van ser quan va recuperar alguns dels seus temes del passat, com la minimalista “Lionmouth Door Knocker” o el doblet “Move” i “More pressure”, que l’artista va enllaçar amb una emotivitat gairebé esfereïdora. La posada en escena senzilla i intimista contrastava amb la profunditat de cadascun dels versos que un entregat Tempest recitava o cantava. El tempo de l’espectacle va anar augmentant progressivament, arrancant amb trams d’un spoken word carregat de sensibilitat com “No prizes” o “Salt Coast” fins a acabar amb la poderosa i reivindicativa “Statue in the square”.
Ja ben entrada la nit, The Lemon Twigs van transportar els presents a l’escenari Estrella Damm als anys 60 amb el seu so pop amb clares influències de bandes com els Beatles i els Beach Boys. Els germans Brian i Michael D’Addario, vestits com sempre amb els seus pantalons de campana, van combinar cançons dels seus dos darrers àlbums Everything Harmony (Captured Tracks, 2023) i Captured Tracks (Captured Tracks, 2024), jugant en tot moment amb les harmonies de les seves dues veus, al més pur estil Lennon i McCartney. Ara, el concert va tenir un punt fred, malgrat els intents de Michael D’Addario d’escalfar-lo a base de salts.
Tot seguit, Parquesvr van incendiar la Cabana Jägermusic amb el seu rock abrasiu carregat de lletres sarcàstiques farcides d’amor derrotista i una crítica social molt àcida. L’accelerada “¡Qué te pares!” va deixar pas a “Que arda Madriz”. Sense donar ni un segon de treva, van arribar “Juancarlista” i “Ansiedad”. Amb un desfermat Javi Ferrara com a mestre de cerimònies, la formació de Leganés també va tenir espai per al pop sentimentaloide de “Tu nombre es una puerta por cerrar” i els ritmes llatins anti-racistes de “Pero”. El punt culminant de la vetllada va ser al final, quan durant el seu tema més punk, “Lance Amstrong”, la banda es va atrevir a fer pujar sobre l’escenari el director del festival, Dani Poveda, per a fer-lo participar d’una mena de cerimònia expiatòria dels pecats del famós ciclista nord-americà. Tot plegat, mentre el públic embogia entre pogos. Sens dubte, una de les revelacions d’aquesta edició.
Abans, a primera hora de la tarda i sota un sol de justícia, Yerai Cortés havia embadalit el públic amb la seva reinterpretació contemporani del flamenc. Com sempre, armat amb la seva inseparable guitarra, l’alacantí va protagonitzar una actuació poderosa, elevada per les veus d’un sextet de ‘cantaores’.
Dissabte 5 de juliol
La jornada final del Vida Festival 2025 estava marcada per l’homenatge dels Supergrass al seu àlbum I should coco, un dels grans clàssics del britpop que enguany fa trenta anys. Els d’Oxford, amb Gaz Coombes i la seva característica gorra al capdavant, van tocar el disc de dalt a baix deixant grans moments, com la corejada “Alright”. Instants després, va ser el torn de Benjamin Clementine. El cantautor britànic va desplegar el seu pop d’esperit soul en una actuació juganera. Fins i tot va intentar cantar un fragment de “Condolence” en castellà, però sense gaire sort, arribant a restar emotivitat final al moment.
Ara bé, el gran moment de la nit va ser el concert dels Future Islands. Gràcies a la seva combinació de sintetitzadors atmosfèrics, ritmes new-wave i la veu intensa i emotiva del vocalista Samuel T. Herring, els nord-americans van conquerir l’escenari Estrella Damm. El trio, que completen William Cashion –baix– i Gerrit Welmers –teclats–, va presentar el seu darrer àlbum, People who aren’t there anymore (4AD Ltd.), amb talls com l’obscura “King of Sweden” o “Corner of my eye”. Indubtablement, el gran protagonista va ser un Herring totalment entregat, que va deixar l’escenari xop de suor a conseqüència dels seus balls i moviments. La part final va estar reservada als grans clàssics de la formació, com “Long Flight”, que encaixaria en qualsevol disc de New Order, “Seasons (Waiting On You)” o “Tin Man”, que va ser un gran final de festa.
Tanmateix, si parlem de festa, és obligatori mencionar el pas d’Svetlana per l’escenari La Cova by Eastpak. El tàndem barceloní format per Júlia Díaz i Roc Bernadí van convertir el Festival Vida en una revetlla de festa major, amb temes com “10 DIES” o “Aseregé” que va fer gaudir a un públic totalment entregat a la seva barreja d’electropop, EDM, rumba i reggaeton; la seva actitud irreverent i crítica social.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
