White Lies: The show must go on

En un context de normalitat, aquesta seria simplement una nit de dissabte, de cap de setmana, de sortir quan marxa el sol i perdre’s entre la gent dansant en alguna sala o fer baixar la quotidianitat, coll a baix, amb la beguda. Però aquesta setmana res és gaire normal a Barcelona.

Tot i així, la Sala Bikini esdevé el punt de reunió, de barcelonins i turistes amb ganes de relaxar-se i fusionar-se amb la música. I aquesta nit, la música la porten els anglesos White Lies, que són rebuts amb entusiasme per part d’un públic que sembla que fa temps que espera aquesta cita. El grup ve a presentar el seu nou disc Five (PIAS Recordings, 2019), justament el cinquè de la seva discografia.

Així, obren el concert amb el primer tema del disc, Time to give, que permet la introducció a l’espectacle de manera suau i rítmica. Al llarg del concert, interpreten diverses peces d’aquest àlbum, com Kick me o Tokyo. Aquesta darrera, especialment, té un so fresc i alegre i és molt corejada pel públic. Però White Lies no centren els seu espectacle en presentar allò nou, sinó que també proposen al públic unes quantes cançons conegudes des de fa anys. Sonen temes de diversos dels seus discs anteriors, inclús prenent més importància que els més recents.

El públic es mostra animat davant dels músics, del seu directe impecable i del so net de la seva música. Els assistents s’aglomeren davant l’escenari, deixant-se banyar per la llum blava i lilosa. I amb la cervesa a la ma, conversen amb els acompanyants o entonen alguns versos de les cançons. 

Els músics saben respondre perfectament a allò que els demana el públic. Tot i no ser especialment comunicatius, ofereixen un directe de qualitat, en el qual també donen les gràcies als espectadors i a la ciutat de Barcelona. Però són aquí per la música, així que allarguen el concert fins a una hora i mitja, amb tres bisos: Hurt my heart, Swing i Bigger than us. La primera ve caracteritzada per un solo de guitarra, no massa habitual en aquest tipus de música. Justament aquest indie, que recorda grups com New Order o Future Islands, es caracteritza perquè la línia de tots els instruments és similar i les seves veus van molt a la una. Però la música de White Lies té un toc psicodèlic que la dota de personalitat i que crea una atmosfera fins i tot onírica.

La segona cançó del bis, Swing, és més lenta, però té una gran presència de la bateria i el baix, que marquen el ritme de la música. La guitarra, la veu i el teclat, funcionen com a esquitxos melòdics que, alhora, enriqueixen l’harmonia de la cançó. Finalment, el concert acaba amb Bigger than us, que és rebuda amb una gran ovació. És una cançó de ritme ràpid, mans alçades i tornades que tothom entona, sota una llum que apunta directa al públic.