Hi ha concerts que arriben envoltats de dubtes. El de ZZ Top al Poble Espanyol n’era un. Els precedents més aviat discrets de la banda a Barcelona, l’absència del bateria històric Frank Beard per motius de salut i la coincidència amb la final del Mundial de futbol convidaven a pensar en una nit complicada. Les nombroses entrades a la revenda durant les hores prèvies tampoc feien presagiar una gran resposta del públic.
La realitat, però, va ser una altra. Quan faltaven pocs minuts perquè Billy Gibbons i Elwood Francis pugessin a l’escenari de la Plaça Major, el recinte presentava una entrada més que notable. Una demostració que, malgrat el pas dels anys, el rock clàssic continua despertant una fidelitat difícil de trobar en altres gèneres.
L’escenografia era tan austera com efectiva. Un gran teló amb estètica grafitera servia d’únic element visual per emmarcar un repertori que no necessita grans artificis. Les cançons continuen sent el principal reclam d’una banda que fa més de mig segle que defensa el seu particular còctel de blues, boogie i rock texà.
El començament, però, va quedar deslluït per uns evidents problemes de so. Got Me Under Pressure, I Thank You i l’enllaç entre Waitin’ for the Bus i Jesus Just Left Chicago van sonar sense la contundència habitual, amb un volum insuficient i una barreja que restava cos al característic mur de guitarres del grup.
Per fortuna, la situació es va corregir progressivament. Amb l’arribada de Gimme All Your Lovin’, el concert va començar a trobar l’equilibri sonor necessari i la banda va recuperar la solidesa que s’espera d’una llegenda del rock nord-americà.
Aquesta millora va permetre gaudir del principal atractiu del concert: Billy Gibbons. Als seus 76 anys continua exhibint un fraseig inconfusible, carregat de blues i personalitat. Sense necessitat d’exhibicions tècniques, cada riff i cada solo mantenen aquella manera tan particular d’entendre la guitarra que ha convertit ZZ Top en una banda irrepetible. Al seu costat, Elwood Francis compleix amb solvència la difícil tasca d’ocupar l’espai deixat per Dusty Hill, mentre John Douglas substitueix Frank Beard amb professionalitat, tot i que l’absència dels dos membres històrics és inevitable tant en l’àmbit musical com en el carismàtic.
A partir d’I Gotsta Get Paid, extreta de La Futura, la nit va entrar definitivament en velocitat de creuer. Cheap Sunglasses, Just Got Paid, Sharp Dressed Man i Legs van encadenar alguns dels moments més celebrats del concert, amb una plaça completament entregada als grans himnes del trio texà.
La recta final encara guardava pólvora. Brown Sugar, Tube Snake Boogie i una imprescindible La Grange van posar el punt final a una actuació que va acabar molt per sobre del que feien preveure els primers compassos.
És evident que el temps no passa debades. Dusty Hill ja no hi és, Frank Beard continua recuperant-se i ZZ Top han hagut d’adaptar-se a una nova realitat. Però mentre Billy Gibbons continuï fent parlar aquella Gibson amb el seu inconfusible accent texà, l’essència del grup continuarà intacta.
No són exactament els ZZ Top dels anys daurats. Tampoc ho pretenen. El que ofereixen avui és el llegat d’una de les bandes més influents del rock americà, interpretat amb honestedat i una col·lecció de cançons que continuen resistint qualsevol pas del temps.
Autores de este artículo
