Avui comença la primavera, el que significa que comença el bon temps, els festivals estan a tocar i sembla que tothom es torna més sociable i està de bon humor. Per donar la benvinguda a aquesta estació, és imprescindible tenir una banda sonora adequada a la temporada.
Tot i que escollir la música per estacions concretes és una cosa totalment personal i gairebé sempre es defineix per un sentiment intangible, hem fet aquesta selecció pensant en com ens fa sentir a nosaltres la primavera. Comença el bon temps però encara no és estiu i la pluja ens pot acompanyar durant molts dies (tal i com està la cosa, esperem que això sigui cert), així que podem arribar a sentir certa melancolia. D’altra banda, un bon dia assolellat pot suposar un xut d’energia que faci desaparèixer les nostres preocupacions, almenys per un instant. Estem parlant d’un optimisme sense sobrepassar-se. Encara no ha arribat l’estiu.
Sense més dilació, aquí et deixem una llista de 10 àlbums que a nosaltres ens transmeten tots aquestes sensacions que acompanya la primavera. Dóna-li al play!
WET LEG – Wet Leg (Domino, 2022)
Wet Leg van arribar del no-res i van deixar caure un dels discs revelació més importants del 2022, amb el qual porten fent gira per tot el món des de fa dos anys. Trobant-se un panorama musical indie en el qual dominava la introspecció i la serietat, el grup de l’Illa de Wight trencaren amb tots els esquemes amb el seu so despreocupat i lleuger, que buscava una sola cosa: la diversió. Tot i l’abundant crítica Teasdale i Chambers, vocalistes i fundadores del grup, es mantenen ferms: no tot ha de tenir un sentit transcendental, i de vegades deixar-se anar i senzillament gaudir del moment és suficient. Si heu anat mai a un dels seus concerts entendreu perfectament aquesta filosofia, ja que és impossible no ballar, cantar i fins i tot cridar (en el cas de Chaise Longue) al so de les seves melodies i riffs senzills però increïblement encomanadissos.
REMI WOLF – Juno (Island, 2021)
Remi Wolf és una artista explosiva. Barrejant els sons del funk, el pop i l’R&B i inspirant-se en l’elevada energia de l’hiperpop, la músic californiana aconsegueix crear una sonoritat indubtablement única i sorprenent amb la qual és impossible no bellugar-se. Juno és la banda sonora perfecta per aquells matins de neteja amb les finestres obertes en els quals l’escombra es converteix en la parella de ball ideal. El disc tracta la incertesa i els errors comesos a la joventut, les primeres passes insegures fetes dins el món adult. Tot i la presència d’aquests temes complexos com ara l’addicció a les substàncies de Liquor Store o la sensació de no saber ben bé que estàs fent a la vida de wyd, Remi Wolf mira cap endavant i s’enfronta a tots els seus dubtes i pors amb un somriure i una cançó. ¿Què és més primaveral que l’adrenalina de començar una nova fase vital?
KACEY MUSGRAVES – Golden Hour (Universal Music, 2018)
Escoltar Golden Hour de Kacey Musgraves el primer dia de primavera hauria de ser pràcticament obligatori. Musgraves et convida a relaxar-te, apartar per un moment tot el que t’està passant pel teu cap i prendre’t les coses amb calma. Ideal per escoltar estirat en un parc prenent el sol. Tanca els ulls i deixa que la primera cançó del disc, Slow Burn, et transporti a un altre món on les preocupacions semblen no existir: “Taking my time, let the world turn”. Si a sobre tens la sort d’estar enamorato enamorada, aquest disc et sonarà encara millor.
TYLER, THE CREATOR – Flower Boy (Columbia, 2017)
Impossible pensar en la primavera sense mencionar Flower Boy de Tyler, the Creator. El raper és tot un expert en la creació d’universos i noves eres en cadascun dels seus projectes. En aquest cas, Flower Boy és un àlbum conceptual completament enfocat a la primavera, començant pel títol, passant per l’estètica floral que el rodeja i per cadascuna de les cançons que el formen. Un disc molt introspectiu, en què Tyler reflexiona sobre temes com la fama, la solitud i la llibertat de ser un mateix, combinant les seves dues facetes: l’humor i la tristesa.
BON IVER – Bon Iver (Jagjaguwar / 4AD, 2011)
No hi ha res com els primers dies de primavera. Són les 7 del matí, surts al carrer per anar a la feina, i de cop, tot i el fred, fa sol. Tota aquella tristesa i baixa energia que arrossegaves sense saber-ho comencen a desfer-se, i darrere els núvols pots entreveure, per fi els passejos de dissabte al matí seguits de terrasses i converses lleugeres. Bon Iver capta a la perfecció aquest primer sospir d’alleugeriment. El disc autotitulat del grup americà flueix d’una cançó a la següent sense fissures, com un rierol tímid però decidit que es va obrint camí pel bosc després d’una glaçada. El creixement gradual de Perth, cançó que obre el disc, il·lustra a la perfecció aquest despertar, i el mantra que Justin Vernon hi va repetint, “Still alive for you, love”, evoca el renaixement que porta amb ella la primavera: sota el gel i la neu s’hi amaga la vida.
MUNA – MUNA (Saddest Factory / Dead Oceans, 2022)
És molt complicat no pensar en la primavera amb un disc que té com a obertura un tema com Silk Chiffon. Declarant “Life’s so fun, life’s so fun” a la pretornada, el grup de Los Angeles evoca una tarda de maig passada amb amigues o amb aquell algú especial en que no pots parar de pensar en que ets feliç. MUNA és el tercer disc que publiquen, però el primer que s’endinsa sense por en el pop. Mantenint l’orgull queer que sempre ha estat present en la seva música, MUNA opta en aquest disc per centrar la felicitat i l’autenticitat desvergonyida. Amb Kind of Girl, un himne d’esperança per a un futur més tendre, i Loose Garment, que converteix la tristesa en un estat passatger en comptes d’una condemna, Katie Gavin, lletrista del trio, vol recordar a l’oient un fet que en els moments més durs tendim a oblidar: tot millora. Darrere els núvols més grisos s’hi amaga un sol radiant.
ADRIANNE LENKER – songs (4AD, 2020)
Per posar-te en situació, aquest disc es va gravar en una cabanya als boscos de l’oest de Massachusetts a la primavera, a l’inici de la pandèmia i recuperant-se d’un cor trencat. Adrianne Lenker, la inconfusible veu de Big Thief, captura aquest sentiment de melancolia que parlàvem abans. Un àlbum ideal per aquells dies primaverals de pluja i la certa tristor que els acompanyen. S’exploren temes com la pèrdua, la solitud, els records i el penediment, amb una producció minimalista però grandiosa alhora.
WALLOWS – Tell Me That It’s Over (Atlantic, 2022)
No se m’acudeixen grups més primaverals que Wallows. La banda de rock alternatiu estatunidenca fa música que s’ajusta a la perfecció a la primavera i als sentiments que s’hi poden associar. El seu últim disc, Tell Me That It’s Over, és un clar exemple d’això, però no ens podem oblidar del seu EP Spring i el aclamadíssim Nothing Happens i la mítica Are You Bored Yet? amb Clairo. A Tell Me That It’s Over, Wallows van trencar amb tot el que feien abans, però l’essència primaveral es va mantenir intacta. Cançons alegres però introspectives alhora, ritmes addictius i energètics combinats amb altres de més tranquils, perfectes per posar-te en el mood per gaudir del clima i de tot el que t’envolta.
RENALDO & CLARA – La boca aigua (Primavera Labels, 2023)
La boca aigua és l’àlbum que t’has de posar un dia de primavera que fa un sol radiant i sents una calor que per un moment creus que hem passat directament a l’estiu. Renaldo & Clara van apostar pels sons electrònics en aquest últim treball que van publicar l’any passat, i és que és ideal per a aquesta estació: divertit, fresc i alegre. S’està millor al carrer és el pensament que ens ve automàticament al cap el primer dia de primavera: “S’està millor al carrer que dins de casa / Fa molt menos fred del que pensava”.
THE BETHS – Expert in a Dying Field (Carpark, 2022)
Tot l’hivern hi ha una cosa que ens fa persistir, que ens ajuda a continuar endavant: l’esperança que la primavera arribarà. Aquest és el tema central d’Expert in a Dying Field. El tercer disc del grup de Nova Zelanda posa música a una ruptura, la mort d’una relació, i a la desorientació que comporta. Tot i això, The Beths no perden mai l’optimisme i la certesa que tot millorarm malgrat el dolor de la situació, enfrontant-s’hi amb un pop-rock energètic que sorprèn donada la temàtica del llançament. A Knee Deep Elizabeth Stoke, cantautora del grup, en contrast amb la imatge de pmnic que il·lustra als versos de la cançó, comença la tornada amb un simple “But hey, hey / We made it to the longest day”, relativitzant la situació. El pitjor ja ha passat, i el futur promet ser més fàcil.
Autores d'aquest article
