Com la majoria de persones que llegiran això, crec que no havia viscut mai cap any tan excepcional com aquest 2020. Al gener ningú no s’esperava que ens prohibissin sortir de casa, que ens tanquessin les sales, que s’anul·lessin concerts i festivals i que morissin publicacions com la Rockdelux en paper, per exemple. La crisi del coronavirus ho ha escombrat tot, no ha deixat gairebé res i ens segueix tenint atemorits.
Potser per això les llistes del millor de l’any, que cada temporada fan renéixer discussions acalorades a favor o en contra de la seva pròpia existència, són aquest cop més necessàries que mai. Perquè necessitem explicar-nos què coi ha passat aquí. I la cultura serveix exactament per això. Necessitem documents que deixin constància d’allò que hem viscut. La cançó Putu any de Guineu, que trobareu a la playlist de Qualsevol Nit, és important per això.
A mi, les dues cançons que més m’han acompanyat en aquest sentit són Ballar amb la resta, de Caldo; i ALBA, de Flashy Ice Cream. Perquè sí, enyoro coincidir en una pista de ball amb un munt de gent. “Nois, si no torna a obrir Razz, vull que sapigueu que m’ho he passat molt bé amb vosaltres”, canta Caldo. “A ver si acaba esta puta mierda ya, por favor”, sentim a ALBA.
Aquesta columna vol ser una petita reivindicació personal de coses que he descobert o gaudit aquest 2020 i que trobo que els mitjans no han celebrat prou. Com que no he pogut escampar-ho entre companys i amics en bars, ni amb coneguts amb qui ens trobàvem en concerts i festivals i amb qui ens uneix l’amor per la cultura, necessito fer-ho ara i aquí.
Mòbil, cartera, claus, de Març Llinàs, per exemple, ha estat el meu podcast de l’any. El títol ho diu tot: coses que no ens podem oblidar quan sortim de casa. Llinàs va començar aquest podcast el febrer i dotze mesos després ha donat per tancada la temporada. Ell és un guionista trans de 26 anys que ens permet acompanyar-lo durant el procés d’hormonació: som testimonis del seu canvi de veu a la vegada que ens explica anècdotes que ens fan pensar i ens fan riure. I al final de cada capítol, sempre amb bon gust, una cançó que il·lustra de què parla.
Obligats a estar-nos a casa, també la tele ens ha acompanyat més del que ho acostumava a fer. El programa Bàlsam, emès a TV3, va ser exactament això: una via per consolar-nos, per suavitzar la pena d’haver perdut espais on compartir la vida. Pensat com una sèrie documental que pretenia visibilitzar la diversitat cultural a Catalunya a través de la música, Bàlsam era un recordatori fantàstic de per què és tan important per a nosaltres escoltar i cantar cançons.
A més, ens servia a tots per descentralitzar la mirada. Tal com ha fet durant gairebé cinc anys Nando Cruz a la secció d’El Periódico Otros escenarios posibles (una altra pèrdua important), Bàlsam ens permetia deixar de posar el focus en la indústria discogràfica per parlar de música al marge del mercat, i posar la vida al centre. És allò que ens han fet entendre que feien projectes d’artistes basats en el suport mutu com El Galliner i El Pecado Records.
De fet, Ariox, membre d’El Galliner, ja ha fitxat per Luup Records, i demostra així que també dins de la indústria, encara que sigui en la part més independent d’aquesta, hi ha esperança per als nous talents. L’EP d’Ariox, Venir fins aquí, és una meravella i celebro que hagi tingut recompensa. Però és que aquest any, a través de les xarxes, gairebé m’he sentit aclaparat pel talent de proximitat. Començar a seguir tot allò que fa Skyee (@skyeethelimit a Tik Tok i @fnnrtz a Instagram), per exemple, hauria de ser una obligació: la cançó Fins demà també ha estat un bàlsam i espero amb ganes el seu curtmetratge Todos los días de verano son tristes.
En aquest àmbit, amb un peu en la música i en un altre en l’audiovisual, és on s’ubica Ven’nus, l’alter ego de Valèria N. Sauri, que ha dirigit i gravat vídeos justament per artistes com Ariox i Ariadna Vieyra; a la vegada que ens ha regalat en comptagotes, al llarg de l’any, cançons tan fantàstiques com Nohosents Kilòmetres i Un Detot. Sens dubte, cal seguir-li la pista.
I és així, saltant d’un a l’altre, com es van descobrint xarxes d’artistes joves que estan fent coses realment interessants. Amb Ven’nus, per exemple, hi ha col·laborat la dissenyadora, il·lustradora i directora d’art Queralt Guinart (@kerrature a les xarxes), que segurament ha estat la gran revelació d’aquest 2020.
Hi vaig arribar a través de la cançó Quedar i follar del disc 4ever Domingo del Sr. Chen, el qual jo esperava trobar en moltes més llistes del millor de l’any. Al tema, que també compta amb la col·laboració de Pavvla, ella hi recita un poema. A partir d’aquí vaig veure que era la responsable de la portada del primer disc de Ketekalles, el grup de la Sombra Alor; d’Stay Homas; del single de presentació de Will Mas; de la cançó de l’estiu d’un dels grups emblema de la nova generació, Ginestà, etc.
A més, Guinart és una de les creadores de Bunyol TV, que defineixen com una “tele radicalment descentralista, improvisada i bollera”. I encara abans d’acabar l’any, va deixar-nos juntament amb Jo Jet i Maria Ribot una cançó que podria servir perfectament com a himne generacional: Gomaespuma. En definitiva, 2020 ha estat un “putu any” intens i interessant.
Autor de este artículo