Un 11 de juny de 1976, just avui fa 45 anys, els Rolling Stones van tocar per primer cop a Barcelona. Després de molt d’insistir, el promotor Gay Mercader va aconseguir convèncer la banda que, finalment, va incloure el concert de la Monumental dins el Rolling Stones Tour of Europe’76. La presència de Barcelona en la gira, que també va ser de presentació de l’àlbum Black and Blue, va ajudar a situar l’Estat espanyol en el mapa musical internacional i a obrir les portes a l’arribada d’altres grups estrangers. A obrir finestres i deixar entrar aire fresc!
Quan a quarts d’una de la matinada les primeres notes dels Stones, les de Honky Tonk Women, van sobrevolar la nit barcelonina, només feia set mesos que havia mort el dictador Franco. Era un país que oficialment encara portava dol. Molt tancat. On encara dominava el blanc i negre. I, al carrer, bàsicament el gris. En el que la presència dels Stones no era de cap manera benvinguda per a les autoritats, ni tampoc per a gran part d’una població alliçonada durant massa anys en la creença que res ni ningú de fora ens podia aportar res de bo.
Però també era un país que oficiosament, a peu de carrer, vivia l’esperança. La majoria encara no havíem vist mai cap urna ni sabíem de quin color eren. Ni havíem ensumat la democràcia. Per no haver-hi, no hi havia ni Constitució! Però s’intuïa que tot estava venint. I aquella nit de juny del 76, cada acord que els Rollings (així els van anomenar durant molts anys) ens feien arribar als afores de la Monumental, ens arribava com un nou crit alliberador i d’esperança.
Diuen els que ho saben que en rebre la proposta de Gay Mercader, “Mick Jagger va arribar a admetre que Espanya no estava dins els seus plans”, tot i que, segons expliquen, finalment, “va acabar acceptant i va incorporar la Monumental dins la seva gira europea”. També diuen que tenir en directe Ses Satàniques Majestats va costar 10 milions de pessetes i quasi 15 anys d’espera! Fos pel que fos, rectificar és de savis!
Escoltar des del carrer
La música va començar cap a les 9 del vespre quan va pujar a l’escenari la banda de Groove funk de Nova Orleans The Meters, encarregada d’obrir la vetllada. Van tocar durant gairebé una hora. Però l’espectacle ja havia començat feia hores al carrer. I va anar en augment. Com era d’esperar, la música d’aquests primers teloners va actuar d’efecte crida i va provocar que centenars de curiosos s’anessin concentrant pels voltants de la plaça de bous. Van acabar d’omplir uns carrers que, ja des de la tarda, estaven a petar. Els uns –la majoria–, intentant colar-se (enfilant-se la façana o per la porta, tirant de morro). Altres, amb la intenció d’escoltar el concert encara que fos des del carrer. I uns d’altres, simplement encuriosits pel mateix espectacle ambiental. Centenars de persones a l’exterior del recinte sense cap possibilitat de poder entrar a causa de l’elevat preu de les entrades: 900 pessetes de l’època.
Protestes a l’entrada de la plaça, portes d’accés tancades, ampolles que volen des de dins de la Monumental fins al carrer i que es creuen amb alguns pots de fum també voladors que des del carrer entren dins el recinte. Crits des de les grades més altes: “Que entrin els de fora!”. Tot plegat, de final acostumat i fàcil de preveure: càrregues policials, corredisses, cops de porra, bales de goma, pots de fum…
Solucionada la irrupció de material antidisturbis llençat a les grades, que sortosament va anar a petar a una zona fosca on no hi havia previst ubicar públic, va ser John Miles i la seva banda els encarregats d’entretenir el personal fins a dos quarts d’una, moment en què els Stones van sortir a escena.
Feia poc que havien presentat el seu nou àlbum d’estudi Black and Blue i estaven en plena gira Rolling Stones Tour of Europe’76. L’havien començat el 18 d’abril a Frankfurt (Alemanya) i tenien previst finalitzar-la a Katowice (Polònia), el 26 de juny. La banda acabava d’incorporar a Ronnie Wood com a segon guitarrista del grup, en substitució de Mick Taylor, i comptava amb la participació per a la gira de Billy Preston als teclats i a les veus i d’Ollie Browm a la percussió. Tots dos també havien participat en la gravació del nou treball i Preston, a més, tocava un parell de temes seus dins el set list dels recitals: Nothing From Nothing i Outa-Space. L’actuació va acabar cap a un quart de tres de la matinada amb la interpretació de 18 temes i de dos bisos. Aquella nit, el repertori no va triar Satisfaction.
Finalment, van ser 11.000 de 18.000 possibles els assistents a l’històric esdeveniment. I malgrat el balanç de tres milions de pessetes en pèrdues, l’organització va considerar exitosa la realització del projecte, tenint en compte els nombrosos impediments i entrebancs a què va haver d’enfrontar-se Mercader per poder celebrar aquest primer concert dels Rolling Stones a casa nostra. Per descomptat, gran part de la premsa ho va presentar com un fiasco total.
Places de bous, nous escenaris internacionals
El promotor va voler fer el concert a Cambrils. Inclòs havia llogat uns terrenys per fer-hi les adequacions oportunes, però no va poder ser. Va provar sort a La Roca del Vallès i tampoc se’n va sortir. Esperpèntiques pressions socio-político-administrativo-veïnals ho van impedir sempre. Finalment va contactar amb la família Balañà, propietària de les places de bous de Las Arenas i Monumental de Barcelona, que es va mostrar favorable a tirar endavant el projecte.
Van projectar celebrar el concert a la plaça de Las Arenas i es van imprimir i comercialitzar les entrades. Però, just una setmana abans del concert, Balañà va decidir traslladar-lo a la Monumental. Ràpidament es va posar en marxa una campanya publicitària informativa a la premsa, anunciant que tot i el canvi de lloc continuaven sent vàlids els tiquets ja impresos i venuts amb el nom de Las Arenas. És per això que, segons consta a les entrades del concert de la Monumental, el show va tenir lloc a Las Arenas.
11 anys abans, el 3 de juliol de 1965, The Beatles també havien regnat en aquest mateix escenari taurí durant 35 minuts, el temps clavat que van trigar a interpretar un repertori de 12 cançons davant de 18.000 fans que havien fet l’esforç de pagar entre 75 i 450 pessetes per a aconseguir una localitat. Va ser la primera i última visita que els de Liverpool farien com a quartet professional a Barcelona. I, afegint la de Madrid del dia abans, 2 de juliol de 1965, la segona i última actuació que farien en tota la seva carrera com a banda a Espanya.
La resta de l’Estat encara trigaria 6 anys a poder gaudir d’un directe dels Stones. Va ser quan, amb motiu de la celebració a Espanya del Mundial de Futbol de 1982, el del Naranjito, Gay Mercader va oferir dos concerts seguits dels Stones a l’Estadi Vicente Calderón de l’Atlético de Madrid. Però això ja és harina de otro costal…
Promotor, editor, productor, botiguer…
Gay Mercader, de bona família, s’havia criat a cavall entre París i Roma. Precisament va ser a París on de jovenet va descobrir als Stones. El 1971 va tornar a Catalunya i va començar a organitzar concerts. I el 1973 ja va fundar la companyia Gay & Company, que arribaria a ser la primera productora dedicada exclusivament a organitzar concerts internacionals a l’Estat espanyol. Des dels últims anys del franquisme fins als nostres dies, Mercader ha programat en els escenaris del país a les més grans i importants figures del rock internacional, organitzant, segons diuen, uns 3.400 concerts.
Gran activista de l’escena musical, Mercader també va provar sort en el món editorial i en el comercial. Editor de la publicació Disco Exprés, a finals dels 70, entre 1976 i 1977, va muntar una botiga de discos que, tot i la seva efímera vida (va plegar cap l’any 80), va ser un punt de referència obligat. La Gay & Company del carrer de l’Hospital, 94.
Cita obligada perquè, entre d’altres, la botiga es va transformar en el punt de venda “oficial” de les entrades de tots els esdeveniments produïts per la marca Gay & Company. Sembla que la majoria dels tiquets del concert dels Rolling Stones ja es van vendre a la taquilla que hi havia a l’entrada de la tenda. Però l’establiment també va contribuir a escriure pàgines de la historiografia musical local perquè va ser, efectivament, en aquella botiga en què un jove Loquillo va penjar un avís al cartell d’anuncis en el que demanava contactar amb gent per fer un grup. “Es busquen rockers per a muntar una banda de Rock and Roll. Abstenir-se Hippies”. Només va obtenir una resposta. Al cap d’un temps el va contactar un jove rocker de Sants, Carlos Segarra, amb el que fundaria la banda Teddy Loquillo y sus amigos. Van gravar el hit: No bailes RnR en El Corte Inglés.
Com dirien els Stones, It’s Only R’N’R But I Like It
Autor de este artículo
