Mishima, Room festival, Razzmatazz
Barcelona 13/04/2018. Concert a Razzmatazz de Mishima, teloner Jordi Lanuza. MIGUEL LÓPEZ MALLACH per Qualsevol Nit

Mishima i la seva primavera

Els Mishima porten 'Ara i res' de nou a Barcelona de la mà del Room Festival i amb en Jordi Lanuza com a artista convidat.

PUBLICITAT

Feia uns quinze minuts que havia començat el concert entre els udols de llop de Tot torna a començar i el so de la mandolina de Jimi. Abans, Jordi Lanuza havia presentat algunes les cançons del seu últim disc Com a casa (Bankrobber, 2018) assegut a un tamboret al mig de l’escenari i acompanyat només per la seva guitarra acústica.

Mentre Mishima tocaven els primers compassos calmats d’Una sola manera, de cop, a una zona del públic es van començar a sentir aplaudiments i crits d’eufòria que s’anaven escampant per tota la sala. David Carabén i el guitarrista Dani Vega, amb cara de circumstàncies miraven de saber què estava passant, fins que pocs segons després, aquesta cara es va convertir en un somriure i van interrompre la cançó. Des de l’epicentre de l’eufòria va començar a moure’s una caixeta que va arribar fins a l’escenari. Era un anell d’un valent o valenta que s’acabava de declarar. El motiu, que abans d’aquells acords havia sonat Cert, clar i breu, un tema tan senzill com preciós que s’ha convertit en una de les grans cançons d’amor del pop català. “Encara hi ha gent que creu en l’amor, sí senyor” deia Carabén ensenyant l’anell al públic. Després d’aquell moment res podia anar malament.

Les cançons de Mishima han estat la banda sonora d’aquella gentada que rondaven els trenta, quaranta anys i omplien la sala Razzmatazz. Era evident quan els senties cantar. Una S’haurà de fer de nit dedicada als presos polítics i a la llibertat expressió, despertava crits unànimes de llibertat entre el públic i acabava amb el bateria Alfons Serra recordant “Diumenge serem a la Model, al No Callarem”. Que Menteix la primavera o Qui més estima, del seu últim disc Ara i res (Warner Music Spain, 2017) fossin gairebé igual d’aplaudides i cantades que clàssics del grup com Tornaràs a tremolar o Tot torna a començar, confirma la bona rebuda que ha tingut aquest treball.

Mishima, liderats per un David Carabén pletòric i més carismàtic que mai, es va acompanyar del trompetista Pablo Fernández en diversos moments del concert. L’última vegada que havia vist al Pablo havia estat tocant amb el grup de rumba 9Son, amb camisa hawaiana i fent una coreografia diferent a cada cançó. En aquest cas anava amb una camisa més discreta i els ritmes no convidaven tant a fer coreografies, però les seves melodies, juntament amb les del teclat de Marc Lloret van acompanyar els moments més eufòrics i ‘corejables’ del concert.

Pels que hem hagut de fer malabarismes per tenir un setlist que arribi a l’hora de duració i no tingui gaires moments de baixada, veure Mishima tocant durant dues hores i tenint la sensació que cada cançó era imprescindible, feia bastanta enveja. L’última ressaca; Els vespres verds; Llavors tu, simplement… cadascuna creava una atmosfera diferent i despertava un ‘oh’ del públic quan començava. Molta enveja.

El grup es troba en un moment dolç i divendres a la nit eren possibles coses com que els músics marxessin en el segon bis, el públic continués cantant la melodia de No obeir amb l’escenari buit, i al tornar, la banda se sumés als càntics per reprendre-la i acabar-la junts. El concert va acabar amb èxits que es resistien com Un tros de fang o Miquel a l’accés 14 i el cantant preguntant a la gent “Per què voleu que deixi de tocar? President de què? A mi m’agradaria estar aquí tota la vida” en resposta als crits de “Carabén president”. A nosaltres també ens hagués agradat.

Mishima, Room festival, Razzmatazz
Mishima
Mishima, Room festival, Razzmatazz
Mishima
Mishima, Room festival, Razzmatazz
Mishima
Mishima, Room festival, Razzmatazz
Mishima
Mishima, Room festival, Razzmatazz
Mishima

Autores de este artículo

Picture of Miguel López Mallach

Miguel López Mallach

De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.

PUBLICITAT

Continguts relacionats

The Crab Apples. Foto © Aitor Rodero

The Crab Apples: Vermell elèctric al Sidecar

Carla Gimeno, Laia Alsina, Laia Martí i Mauro Cavallaro, el quartet de Santa Eulàlia de Ronçana The Crab Apples, celebra els deu anys de trajectòria musical en un emotiu concert de final de gira a la sala Sidecar de Barcelona.

Concierto de Miquel Serra en L'Auditori. Foto © Víctor Parreño

Miquel Serra y amigos: Camaradería pop

El concierto de Miquel Serra ancló en L’Auditori de Barcelona para dar un paseo por su discografía rodeado de compañeros de profesión. Un festejo jovial incluido en la programación del Sit Back.

John Scofield © Montse Melero Arjona

John Scofield Combo 66: A guitar hero

El que fuera guitarrista de Miles Davis, John Scofield presentó su nuevo proyecto Combo 66 en la sala Barts de Barcelona acompañado de cuatro de los músicos más solicitados del jazz contemporáneo.

Oques Grasses. © Aitor Rodero

Oques Grasses: Arriscar per guanyar

Oques Grasses van presentar a l’Estadi Olímpic de Barcelona el seu últim àlbum ‘A tope amb la vida’ (Halley Records, 2021) dins del Share Festival. La banda ha arriscat més que mai i porta al límit la seva musicalitat.

Club de Nit

De la feina a casa i de casa a la feina… ha de haver-hi alguna cosa més. Ser del club et dona accés a:

Subscriu-te!

T’està agradant el que veus? Forma part de la comunitat musical de Barcelona